MAITE SALORD
El temps habitat
Miram cap a gregal i de deu dies, nou, veim Menorca a tocar, com Manacor de lluny, si fa no fa. Però, ai!, hi ha la mar enmig i això fa la distància molt més llarga i, a més, ens fa la sensació que aquella és una altra terra, amb una altera idiosincràsia. I cosa hi ha, d’això. Però tenim els llibres per minimitzar la separació, per saber que compartim llengua i cultura i per veure Menorca com un punt d’irradiació literària catalana. Un punt més, un focus, per petit que sigui quantitativament, que contribueix a la pervivència de les nostres lletres.
Des de Ramon Llull, Ramon Muntaner, Bernat Metge, Ausiàs Marc o Joanot Martorell, fins als nostres dies, la nostra literatura ha travessat tot de contratemps, persecució també, i només la seva vigoria, és a dir, la dels seus autors, ha fet que encara avui puguem gaudir d’una fornada d’escriptors admirables que ni l’obstruccionisme d’una oficialitat imposada del castellà ha pogut sufocar. I en aquesta fornada actual que dèiem, alguns noms menorquins que us recomanaríem ferventment: Joan F. López Casasnovas, Pau Faner, Ponç Pons o Maite Salord, entre d’altres.
D’aquests, diria que la ciutadellenca Maite Salord, especialment en l’apartat de narrativa, és possiblement l’autora que més ha transcendit. Finalista del premi Sant Jordi i guanyadora del Premi Proa, amb títols que han merescut el reconeixement del públic i que la situen com un valor destacat de la nostra literatura. Aquest lector empedreït hi arribà per mitjà de la novel·la El país de l’altra riba, una obra que t’enganxa des de les primeres pàgines i que, amb un rerefons històric, ens posa davant els ulls tota la misèria de la guerra i els esforços extraordinaris per a la supervivència com a persones i com a societat.
Amb el record encara fresc d’aquella lectura ara he encarat El temps habitat, tot un altre món i una demostració de la versatilitat de Maite Salord com a autora. No diré que els filòlegs, i aquesta autora n’és una, em meresquin una major confiança com a escriptors. Per a això fa falta alguna cosa més: sensibilitat, imaginació, capacitat de comunicació, una
dimensió estètica… Però, si a més, l’autor domina la principal eina de treball, és a dir, la llengua, i el text que tens davant els ulls ofereix una estructura acurada (lèxic i sintaxi, bàsicament), tot això que hi guanyam. I, en aquest sentit, Salord controla perfectament tals aspectes i els aprofita per a bastir una narració que flueix sense entrebancs i a la qual contribueix amb aquella sensibilitat que hem dit.
El temps habitat, a parer meu, és un cant a la pèrdua, als sentiments que ens desperta un temps irrecuperable. És una història on els sentiments ocupen tot l’espai, sobreposant-se a una trama en què no hi falta res (el germà drogoaddicte que mor de sobredosi, una aventura amorosa al marge del matrimoni, la pèrdua dels pares, el sotrac de la pandèmia patida en pròpia carn, la venda de la casa pairal, el “lloc”). A l’última visita que fa a la casa, el dia abans que aquesta sigui lliurada als nous propietaris (la narració s’allarga exactament les hores d’aquesta estada), Àngela, en primera persona, ens exposa tota la compunció pel que se’n va, que no són persones ni coses, sinó dies, moments que va viure, sentiments, com he dit, sense caure, però, en cap mena de sentimentalisme decimonònic. L’Àngela, en tot cas, no es deixa arrossegar cap a un passat que sap que no recuperarà, sinó que tanca el relat amb una porta de l’esperança: És l’hora d’agafar la vida de bracet i anar a passejar juntes. No em vull capficar pensant què passarà a partir d’ara. Només el que jo vulgui. I el que l’atzar em posi pel camí.
El temps habitat. Maite Salord. Proa Edicions. Barcelona 2024