L’obra comptà amb la magnífica interpretació de Lara Martorell en el paper de Salomé.
Per estranyes conjuncions, obres de teatre de la talla de Qui matarà a Messalina? Arriben al teatre de Capdepera sense gairebé quasi ningú s’anadoni. Bé un públic selecte va poder gaudir de l’obra creada per Jeroni Obrador. Jo vaig saber de la representació per part d’un bon amic.
Primerament, l’espectacle té com a teló de fons el fet històric de l’assassinat de Valèria Messalina, tercera esposa de l’emperador Claudi, que va ser assassinada l’any 48 d.C. després de descobrir-se la seva conspiració i matrimoni secret amb el senador Gay Sili. Es tracta d’una comèdia negra feminista, on un presentador i súbdit convida a tres persones del públic a pujar a l’escenari per viure de primera mà, asseguts al voltant d’una camilla i amb una copa de vi el monòleg potentíssim i eminentíssim de Salomé representada magistralment per Lara Martorell. Jo vaig ser un dels testimonis. L’actriu demostrà els seus dots interpretatius, amb una dicció perfecta, amb molta potència de veu, enfundada en un vestit cenyit de cuir negre i amb cada moviment aclaparador per damunt l’escenari, que la portava des de l’original attrezzo format per una estrambòtica butaca, amb calavera i xarxa, des d’on emetia el seu singular programa del «Club Limbo», fins al calderó fumejant que portava a les masmorres on tenien tancada Messalina.
Seguidament, el públic també participà a l’escena quan se li demanava que s’aixequés mentre escoltava el doll de veu de Salomé, qui havia de decidir si enviava al cel a Messalina per alliberar la seva pròpia ànima. L’attrezzo el completava un holograma on hi sortia la protagonista encarnada per l’actriu Pepa Charro, que també surt al vídeo final, acompanyada per l’actor Àlvar Triay. L’obra és un manifest de defensa de la dona dels escrits bíblics i conté textos del magnífic dramaturg dublinès Oscar Wilde. L’espectacle pretén posar la dona en el lloc històric que li pertoca i interrogar l’espectador sobre l’odi que es té vers el sexe femení. Cada membre del públic sortí commogut pels sentiments que despertà l’obra, de ritme ràpid i trepidant.
Finalment, la comèdia conclou amb el diàleg entre Pepa i Àlvar en el que ve a ser el jardí de Lúcul·le, després del joc suïcida amb una daga del tribú, i el parlament final de Salomé, qui es va fer valer de les seves dots interpretatives per denunciar la misogínia, que pateixen les dones, fet que es pot perllongar fins a l’actualitat. S’ha de valorar també l’intent d’adaptar-la a la llengua catalana. L’ovació del públic va ser unànime i els actors ens comunicaren que l’obra venia de ser representada a l’ambaixada espanyola de Xile, és a dir, que desembarcar posteriorment a l’escena teatral gabellina es pot considerar un autèntic privilegi, que uns quants afortunats aprofitaren. Llàstima que n’haurien de ser més, molts més! L’enhorabona a la companyia!
Joan Cabalgante Guasp