Caterina Infante Terrassa (Capdepera, 2000) és la protagonista del mural SOM-RIU que s’ha fet a l’aparcament del Centre Cap Vermell i que s’inaugurarà dia 2 de juliol. Té 16 anys i les inquietuds i il·lusions d’una jove d’aquesta edat 
Emocionada per l’entrevista i les ganes de fer-ho bé. Concisa en les respostes, de vegades vol fer tanta via en respondre que s’atabala. Res que no li hagi passat a qualsevol de nosaltres. Som-hi!
-Caterina, t’han fet mai alguna entrevista?
– No, mai.
-Però saps com funciona, no? Nosaltres te feim preguntes i tu contestes.
– Sí, claro.
– Coneixes la pàgina web de Cap Vermell?
– Sí.
– I com ens has conegut? A casa o a l’escola?
-A l’escola ens mostraren les notícies que heu publicat d’aquest mural.
– T’ha agradat?
-Sí, molt, molt, molt.
– Diumenge que ve s’inaugura aquest mural, què és el que més t’agrada del mural?
– Aquest mural em fa molt feliç perquè surt jo. Som jo. I molta gent m’ha vist.
– Quans d’anys tens?
– 16
– I a quines escoles has anat?
– Primer a s’Alzinar, llavors a Sant Llorenç i ara al Joan Mesquida.
– Què és allò que més t’agrada d’anar a escola?
– Aprendre de tot i tenir amics, i amigues també.
– Com es va decidir això del posar la teva cara al mural?
– Es va fer un sorteig i em varen triar.
– Idò tengueres molta sort…
– Sí, molta sort.
– Tu has anat a les escoles per explicar als alumnes com es feia aquest mural. Què et deien els companys?
– «Ostres que guapo!» i que els feia moltes ganes participar-hi, però no sabien com es pintaria una nina com jo.
– Tu te’n recordes de quin bocí has pintat del mural?
– La màniga de la camiseta.
– Aquest mural és molt guapo. L’ha fet en Sandro, però vosaltres heu triat unes paraules i les heu escrites a la camiseta del mural com a missatge per a tothom.
– A l’escola varem fer un llistat, com l’any passat, i tots dèiem aqualque paraula. Jo vaig proposar ESPERANÇA.
– Una paraula molt guapa. Ara volem saber una mica més de tu. Què és lo que t’agrada fer?
– Mirar la tele, jugar amb l’ordinador i ballar.
– I què és allò que t’agrada més de tot el que hi ha a Capdepera?
– El mural, quan el feien cada dia venia a veure com el pintava.
– I si fossis el batle, què és el que t’agradaria que hi hagués a Capdepera i que no hi ha?
– M’agradaria que hi hagués un lloc per anar a ballar.
– I quan siguis més gran on t’agradaria fer feina?
– A un bar.
– Amb ton pare?
– Bueno, sí.
– Tu li ajudes qualque vegada, a ton pare, al bar?
– Sí, fregant els plats i tassons. A servir, no, sols quan ve la família faig de camarera.
– I els teus germans què hi diuen, del mural?
– Els agrada molt. La meva germana Maria volia posar el seu nom, però no hi ha estat a temps. Jo li vaig dir: ara seré famosa i ella me va dir: «Més famosa encara!» En Miquel m’ha dit lo mateix.
– Tu creus que t’has fet famosa amb aquest mural?
– Jo crec que sí, antes me coneixien, però ara més!
– I t’agradaria signar autògrafs?
– Sí, molt
– Vols dir qualque cosa més?
– Que tothom vengui diumenge a ballar i a menjar un gelat. Farem molta festa.
Al fina no ens ha signat cap autògraf (queda pendent). La conversa fou tan deliciosament tendra que perdérem el sentit del temps i de l’espai. Estàvem a gust. El mateix gust que esperam que hàgiu passat en llegir aquesta senzilla i emocionant entrevista.
Enhorabona als seus pares, Miquel i Cati, per aquesta filla tan encantadora, i a tots els educadors que han aconseguit que gaudeixi d’un nivell d’autonomia tan gran.
I gràcies a tots aquells que han contribuït, poc o molt, a fer possible aquesta acció conjunta per tal de donar visibilitat a les persones amb diversitat funcional. Moltes gràcies!