Al passeig marítim de Cala Lliteres fins a final d’octubre. Inauguració dia 27 de juny a les 18,30 h.
“M’agrada jugar amb els equilibris entre presència i absència, entre força i fragilitat”.
” Aquest ambient més tranquil m’ha fet voler crear peces que es fonguin amb el paisatge, que no cridin l’atenció, sinó que hi conversin amb senzillesa”.
Coneguérem en Guillem Crespí Alemany l’any 2021. Just havia acabat la pandèmia i Crespi Alemany ens oferí una gran exposició al Centre Cap Vermell i al Passeig Marítim. Enguany torna al Passeig Marítim de Cala Lliteres, amb noves peces i ens mostra la seva evolució. Llavors l’entrevistàrem en una bella conversa que som incapaços de millorar, per això la republicàrem. Però ens faltava actualitzar-la. Aquí la teniu. Per la resta Guillem continua sent un artista accesible i proper. Treballador incansable, a la recerca de l’harmonia sense grans discursos.
– Com has evolucionat artísticament aquests darrers quatre anys?
– Aquests darrers quatre anys han estat un camí de molts canvis, tant personals com artístics. He continuat treballant amb el ferro, que és un material que m’acompanya des de fa temps, però m’he deixat endur una mica més per la intuïció. Seguesc essent meticulós, racional, però ara em permet jugar, experimentar formes més orgàniques, més espontànies. També crec que he guanyat llibertat a l’hora de crear, com si ja no hagués de demostrar res, només deixar que les peces surtin com han de sortir. És una evolució tranquil·la, sense presses, però molt viva.
– En aquests últims anys he desenvolupat més l’escultura. No vol dir que hagi deixat la pintura, perquè sempre hi torn, però el ferro m’ha cridat amb força. Té una presència i un pes que em connecten molt amb el lloc on visc i amb la manera que tenc de veure el món. A més, el fet de treballar peces per a l’exterior m’ha fet pensar molt en el diàleg amb l’espai, amb la natura, amb el paisatge. Això m’ha anat duent a voler explorar més aquesta línia. Però la pintura sempre hi és, com una companya de viatge que a vegades va davant i a vegades es queda al darrere, però mai desapareix del tot.
– Cada passeig té el seu caràcter. El de Son Moll és més obert, amb una visió ampla cap a la mar, i té un aire més urbà. És un lloc on passa molta gent, on es respira moviment. En canvi, el de Cala Lliteres és més recollit, més íntim, gairebé com un camí que et convida a aturar-te i mirar amb calma. Allà, la relació amb la natura és més directa, més propera. A l’hora de pensar en les escultures, aquest ambient més tranquil m’ha fet voler crear peces que es fonguin amb el paisatge, que no cridin l’atenció, sinó que hi conversin amb senzillesa.
– Com has dissenyat plantejat conceptualment aquesta exposició “Mar de ferro”?
– “Mar de ferro” ha nascut d’una manera molt natural. No he volgut imposar cap gran discurs, sinó deixar que les peces i l’entorn es parlin entre elles. El punt de partida ha estat el lloc: aquest passeig tan especial, on la natura, la mar i el vent tenen tanta presència. A partir d’aquí, he anat creant escultures que beuen de formes marines, d’animals, bicicletes. El ferro, que sovint associam a la duresa, aquí es deixa doblegar, transformar… com si hagués passat temps dins la mar. No volia una exposició que es miràs només amb els ulls, sinó que es pogués sentir caminant, en silenci, deixant que cada peça conti la seva història.
– “Mar de ferro”, perquè aquest títol?
– El títol va sortir gairebé tot sol. “Mar de ferro” resumeix molt bé el que vol transmetre l’exposició: una trobada entre dos mons que, d’entrada, semblen molt diferents. El ferro, que és dur, fred, pesat… i la mar, que és viva, en moviment constant, plena de llum i de misteri. Però al final, amb el temps, el ferro també s’oxida, es transforma, es torna orgànic. I aquesta transformació m’interessa molt. El títol vol reflectir aquest diàleg entre la força del material i la poesia del paisatge.
– Instruments musicals, galls,…i ara peixos? Quin significat tenen per a tu?
– Són formes que em venen de manera molt instintiva. No les cerc, simplement apareixen mentre treball. Els instruments musicals, els galls, els peixos… tenen en comú una cosa: vida. Són símbols de moviment, de veu, de presència. El gall canta, l’instrument vibra, el peix s’esmuny entre l’aigua. Tots tenen una energia que m’atrau. No els represent amb intenció realista, sinó com a essències, com a formes que poden recordar-nos emocions, ritmes o memòries. Al final, són maneres de parlar del món que m’envolta, de la natura, però també de les coses que em passen per dins.
– Hi ha escultures en buit com el cavallet de mar o el piano i plenes com el violoncels, peixos o el gall….Quines diferències tenen artísiticament unes i altres?
– És vera, hi ha peces que deixen passar l’aire, la llum, i d’altres que són més tancades, més massisses. Les escultures en buit, com el cavallet de mar o el piano, tenen una lleugeresa que fa que gairebé es confonguin amb l’espai. Deixen respirar el paisatge, no l’ocupen del tot, i això les fa més silencioses, més subtils. En canvi, les plenes, com els violoncels, els peixos o el gall, tenen més presència, pes, i reclamen una atenció diferent. A vegades em ve de gust jugar amb una forma més contundent, i d’altres, deixar espai al que no es veu. Per a mi, no és només una qüestió formal, sinó una manera de jugar amb els equilibris entre presència i absència, entre força i fragilitat.
– Planteges qualque interacció amb el públic?
– Sí, m’agrada pensar que l’exposició no s’acaba en les peces, sinó que es completa amb la mirada de qui les veu. No hi ha cap interacció “tecnològica” o guiada, però sí que hi ha una invitació a caminar, a aturar-se, a mirar des de diferents punts de vista. Algunes escultures canvien molt segons des d’on les mires, o segons l’hora del dia. També hi ha buits per mirar-hi a través, o formes que poden despertar records o emocions molt personals. M’agrada que cadascú pugui establir la seva pròpia relació amb les peces, sense pressions ni explicacions tancades. És una interacció molt lliure, molt oberta.
Molltes gràcies. Podreu gaudir d’aquesta exposició fins a finals d’octubre. Molt recomanable a sortida i a posta de sol.
I si voleu saber-ne més, visitau la web https://www.crespialemany.com
