Aquest estiu ha tengut lloc una gran exposició retrospectiva de Gustavo a la Misericòrdia. Sota el títol “De la calle al cosmos”, en quatre sales presenta un tast de la seva vida artística al llarg de 64 anys. Aprofitàrem l’entrevista que li feren al programa de ràdio El crepuscle encén estels d’Ona Mediterrània per afegir-nos a la conversa amb Maria Antich i Biel Vich i poder-la transcriure. Ara que l’exposició s’acaba us recordam que estarà oberta fins dia 6 de setembre. La conversa, com sempre, és tant caòtica com deliciosa. Gustavo té la virtut de passar d’una banda a una altra com si tothom n’estàs al comte. Bé, ja ho veureu. Comencem…

Gustavo Peñalver Vico, GUSTAVO, va néixer l’11 d’abril de 1939 a Cartagena. L’any 1946 es va traslladar a Mallorca, i a setze anys va començar a col·laborar al Diario Baleares, al cap de desset anys se’n va anar a estudiar a Barcelona i després va viatjar per París, Bèlgica i tornà a Mallorca el 1969 i més tard va viure devers vint anys per Alemanya. Des de 1995 viu i treballa a Capdepera. Al nostre convidat li agrada Leo Ferrer.

– Per què selecciones Leo Ferrer?

– Perquè a tots tres els he conegut personalment, quasi cada any venien a Brussel·les, a tocar en el Palace de Beaux Arts i la meva exdona, que era belga (concretament de Brussel·les) i estava molt ficada en el món de la música me’ls va presentar. He tingut, no una amistat, però sí una simpatia per ells per l’amable i agradable que eren com a persones a més m’agrada la seva música i els seus textos, boníssims (encara en Espanya no es podia sentir res semblant, hi havia en Serrat que començava i dos o tres més, tot estava molt controlat). Era l’any 1965 i m’agradaven especialment els textos, eren poètics i crític, especialment els de Jacques Brel i els he seguit sempre. D’ells tinc més de tres-cents discos i CD’s, o més.

 – Uns CD’s que ja es veuen pocs, ja va tot per xarxes socials…

– Jo hi ha dues coses que he mantingut tota la meva vida. No duc rellotge, ni en tinc, no m’interessa, ni m’agrada. Vaig comprar un rellotge a Berlín, als anys 70, i em va costar 20 marcs (devers 10 euros al canvi) en un antiquari i era boníssim, i el vaig pintar. Ho posava al revés, perquè feia un renou… per acompanyar el “Cara al sol” era collonut.

– Comencem a parlar dels teus inicis al Diario Baleares amb en Joan Bonet, “El dibujante de la calle”.

– En Joan Bonet coneixia la meva obra i li agradava molt. Un parell d’anys abans jo havia guanyat el Salón de Otoño de Palma a la costa del Conqueridor, el Circulo Mallorquín, i no em van pagar fins tres mesos després perquè no havia fet els divuit anys. Jo em vaig trobar a en Joan Bonet un parell de vegades pel Born i plaça de Cort em deia que li interessaven els meus dibuixos, que li agradaven, i volia crear una secció per a mi. Li vaig dir que m’anava bé perquè feia mig any que estava a l’Última Hora que dirigia en Pepín Tous i li vaig demanar que em pagàs alguna cosa pels dibuixos que feia i em va dir que em feien molt publicitat. Vaig sortir un poc així. Justament en sortir al carrer dels Oms em vaig trobar amb en Pablo Llull, que érem íntims amics i treballava a Última Hora i em digué que faria feina al Baleares, però que havia d’esperar tres mesos per començar. I ja que érem em demanà si volia acompanyar-lo i parlar amb Joan Bonet (per qui no ho sàpiga era el pare de Maria del Mar Bonet, que feia ceràmica quan tenia deu o dotze anys i vivien darrere Montesión). En Joan Bonet va estar ben content i em demanà que quan començava i va ser quan em digué que allà tenia plena llibertat, malgrat que fos un mitjà falangista podia fer la meva feina. Ell escrivia “Buenos dias” i feia una mica de crítica i em digué que “havia d’anar amb vaselina” just el mateix que em digué un ambaixador a Berlín Oriental “aquí en la república Democràtica no és la part on tu vius, allà hi ha molta llibertat, i aquí has d’anar alerta on et fiques, on fas un cafè, tot amb molta vaselina”. Dues vegades amb la vaselina, em falta la tercera encara… (rialles).

Al final em vaig presentar amb el meu bloc i li vaig demanar que havia de fer i m’envià al carrer, que anés a un carrer de Palma i que el pintàs amb qualque persona o qualsevol racó. Per això conec molt bé els carrers de Palma, especialment la part antiga. La conec millor que molts de mallorquins. La meva família tota és mallorquina, vaig néixer a Cartagena perquè mon pare que era militar i el varen destinar allà durant la Guerra Civil. Jo no tinc un gran sentiment vers Cartagena, jo em sent més mallorquí, jo som de Mallorca, de Son Espanyolet.

Quan vaig pel món ho dic. Quan estava al Central Park (Nova York) per a fer un homenatge a Woody Alen, que tocava el clarinet al Mikel Pub (jo hi anava tres o quatre pics per any perquè tenia un contracte amb una galeria de Wisconsin devora Chicago), el meu galerista va veure una obra que tenia de Capdepera (just quan vaig arribar aquí, fa 30 anys) i em demanà què era Capdepera i li vaig contestar “Que era un poble de Mallorca on jo anava a berenar cada dia, a Can Patilla”.

– Vares fer l’exposició Nova York – Berlín – Capdepera. Això era al voltant de 1990, ho dic perquè ho tinc apuntat no és que tingui una memòria prodigiosa.

– Està bé perquè de vegades s’escriuen coses que no són veritat. Vaig llegir a un diari que deia que jo era nascut a Capdepera, o que fa 32 anys que faig exposicions quan són 62.

– Per què pintes, d’on va sortir la idea?

–  A mi sempre m’ha agradat, des de petit. La meva tia tenia (i mai me’ls va arribar a mostrar, va morir jove) dibuixos meus i em deia “amb cinc o sis anys que tens fas dibuixos de persona major”, dins el meu estil lliure. Pels que pensen que no sé dibuixar, a l’exposició hi ha un quadre de l’any 63 de la plaça Major que és hiperrealista. No sé per què diuen aquests dois. El que em van llevar les mans m’ho ha donat la pintura. Tota la família, som set germans (jo som el major de 2 dones i 5 homes) que tenen les mans perfectes i només un ha estat artista, en Pepe, la resta no és sensible vers l’art. Els agrada el que faig, perquè som el seu germà supòs. Jo soc un entusiasta, un viciós de la pintura, jo patesc perquè tinc unes teles blanques comprades fa un mes i estic com boig per pintar-les. Però em falta la força, m’he posat i em ploraven els ulls, fa més d’un mes i mig que estic quasi sense pintar, només empaquetant quadres per dur-los a Palma. Quan estava tot enviat he intentat començar i ho vaig deixar perquè no volia arribar a La Misericòrdia plorant, i diran “… No són tan trists els quadres”.

L’art m’ha agradat sempre. Quan veig taques, paisatges, elements que volen o tal ja veig personatges. Hi ha una mica d’ironia, no vaig entrar en el sarcasme alemany, que són molt sarcàstics, jo continuava essent espanyol i mediterrani amb la meva ironia i sensibilitat oberta.

– Una mateixa obra d’art el mira diferentment un mallorquí que un alemany o un belga?

– No per ser mallorquí ho veu diferent, no és la cultura és la part mental d’una persona. Quan érem petits i estaven al llit amb febre, malalts miraven a dalt i veien figures. No val l’exemple dels núvols, perquè són efímeres mires i veus un xotet, tornes a mirar i ara sembla un home… contínuament canvien. Tots els humans tenim aquesta cosa que surt espontàniament del cervell que et diu “aquí veig això, i aquí allò altre” i en una taca ningú veu el mateix.

Això si ets creatiu, perquè si tens el cervell enrajolat no sé si veus tantes coses, jo tinc els meus dubtes.

– Després de la teva experiència en El Baleares (tres anys) te’n vas anar a estudiar a Barcelona …

– Ja havia anat diverses vegades amb amics, moltes vegades el dijous o divendres partíem a passar uns dies. No arribàrem a París, però anàvem a França, arribàvem a Valence. M’agradava molt l’ambient, aturàvem molt a Nimes, devora la plaça de toros al carrer principal no hi havia autopistes encara, però hi havia cafeteries i preníem una baguette i un poc de formatge, aquestes cosetes típiques de França.

 – Quan i per què decideixes partir cap a París i Brussel·les?

– Això devia ser en el 65, no record si estava en la Sala Pelaires amb Pep Pinya (vaig tenir un contracte de cinc anys) i li vaig dir que partia que Mallorca em quedava petit i em va dir “fas bé”. Com a anècdota de Brussel·les, a l’avinguda on estan les banderes de la Comunitat Europea vaig viure jo els primers tres o quatre mesos i això es diu Rue de la Loix, carrer de la llei, però me’n vaig anar perquè van començar a fer el metro fent feina dia i nit. Li vaig dir a na Jacqueline que havíem de partir perquè allò no es podia aguantar, jo no estava acostumat, jo venia del camp, de darrere la clínica Juaneda, fora de Palma (devien ser foranes de Palma on només hi havia cinc cases).

 – Dels inicis dels anys seixanta s’observa un Gustavo a la recerca d’estil i es pot veure a la capella de La Misericòrdia. Un bon exemple d’aquesta recerca d’identitat pintant amb espàtula, unes obres amb molta força, fins a la seva etapa política. Ambdues tenen una cosa en comú signava com J. Gustavo. Per què?

– Per agraïment a na Jacqueline. Ho vaig decidir així, ella em deia “no, no” però ho vaig fer perquè s’havia portat molt bé amb jo a Bèlgica, ella estava en el món intel·lectual i es va moure molt per jo presentant-me gent interessant i important de l’art, sobretot del cinema. Vaig conèixer Andrè Baux que, a més de comprar-me quadres, m’hi feia anar quan feia pel·lícules.

– L’anada a Berlín. Has comentat que et vas anar perquè vares fer una exposició a Madrid els “Guerrilleros de Cristo Rey ” et varen rompre un quadre…

–  Un quadre de 2 metres. Encara conserv un bocí que em va donar el galerista. Eren devers 50 socis del PSOE, el major d’aquests accionistes era n’Alfonso Guerra que tenia una galeria molt bona que estava davant la seu de l’ESGAE, al carrer Antonio Machado. Això va ser en el 72, i em va telefonar en Josep Melià (el pare) i em va dir “Gustavo tu no eres, però he vist la teva exposició i és boníssima” i em preguntà quan tornava a Mallorca. Jo volia tornar aviat, però em demanà que quedés perquè em farien un reportatge sobre l’exposició, ja que valia la pena. Era molt política i molt directa. L’exposició eren dues sales i hi havia un rebedor amb els catàlegs i un quadre gran de metre i mig per dos metres. Em varen telefonar l’endemà “Gustavo tenemos una mala noticia para tí espero que no tengas problemas con esta gente, los Guerrilleros de Cristo Rey de Blas Piñar han roto un cuadro tuyo a cuchillazos y navajazos”. Recolliren els bocins i jo em vaig quedar un com a record i encara el tinc. Crec que l’emmarcaré.

– I decidires partir…

– Gairebé m’engeguen. Em telefonaven i em cridaven “traïdor de España”. Jo vivia a Portals Nous, anava a prendre cafè a una plaça i coincidia amb joves que eren guàrdies civils de Calvià, inclús alguna vegada els convidava i em felicitaven pels dibuixos del Baleares. Un dia na Jacqueline va venir i comentà que havien tornat a cridar aquella gent. La Guàrdia Civil ens va dir que no calia prendre’ls de broma perquè són gent molt agressiva i va passar allò del despatx de na Carmena. Jo tenia un col·leccionista que era advocat i notari, i va ser fiscal del cas de la banda Baden Meinhof, el Dr. Rust (que va morir fa poc). Em deia que em veia molt preocupat i em va dir “vine i allà on jo tinc l’oficina et deix unes golfes amb una habitació per tu i altra per pintar. Pot estar fins que et cansis o quan puguis tornar a Espanya sense patir”. En aquella època jo vaig canviar l’horari i tot. Pintava fins a la una de la matinada i estava la nit despert, mentre Jacqueline dormia, i al matí passava la Guàrdia Civil i demanava si tot anava bé.

Me’n vaig anar amargat i trist. Volia marxar per un any o així, però em va agradar tant i vaig tenir tantes possibilitats, com ara Betània una casa de cultura (la primera casa ocupada de Berlín i pot ser d’Alemanya) que era un hospital i el volien enderrocar per estar a tres o quatre metres del mur i fer un edifici enorme. I no ho varen aconseguir perquè el varen ocupar intel·lectuals i artistes i el Senat va decidir convertir-lo en una casa de cultura amb teatres, biblioteca, restaurant/cafeteria, sales pels artistes. Un dia que feia feina la meva segona dona, na Regina, em comentà que recordava que allà l’havien operada d’apendicitis amb catorze anys. Ara li tenen molt de respecte.

–   Aprofitant que som al mig de l’entrevista vostè ha triat una altra cançó “La mala reputació” de Jacques Brassens. Sembla que per Blas Piñar i aquesta gent vostè tenia mala reputació…

– Ens ha d’explicar la seva experiència alemanya del pas de la zona occidental a l’oriental. Com era això?

– Era molt trist. Fa uns mesos vaig anar a veure el museu que n’hi ha devora el Check Point Charlie i és cert que sempre posaven els russos com molt dolents i agressius, però duien els alemanys de la República Democràtica a les universitats de Moscou i feien bones carreres, com al seu país guanyaven poc travessaven la frontera, que era creuar un parell de carrers (no hi havia el mur) i els cercaven una feina perquè estaven ben qualificats.

– Has esmentat l’espai Betània i allà hi havia un espai per a fer serigrafies i era un punt de trobada de molts d’artistes. Aquí Gustavo canvies molt el teu estil i comences l’etapa dels colors fosforescents.

– Llibertat, vaig gaudir de molta llibertat. Si vaig treballar durant mesos amb colors fosforescents i inclús vaig editar un llibre amb poemes meus que era amb fosforescència.

– Això suposà un canvi radical en la teva trajectòria artística.

– Vaig trobar el meu estil. Jo havia provat set o vuit estils diferents. Cada dos o tres mesos em deia “Ara tinc el meu estil”, però que va! Dos o tres dies després trobava una figura que m’agradava més. Allà vaig trobar les figures que un crític va dir “les seves figures són personatges grotescs en situacions absurdes”, una frase feta que m’anà bé. Jo anava pel carrer i agafava pedacets, papers i coses, me’ls ficava a la butxaca, i a l’estudi treia personatges. Han passat quaranta anys i encara ho faig.

– Després d’aquesta etapa a Alemanya, l’any 1995 tornes a Mallorca.

– Bé, jo anava i venia. Feia vint anys que era a Alemanya i mitja vida pel món. Vaig pensar “Si torn a Mallorca ja em puc guanyar la vida com a guia de turistes o d’intèrpret”… mentida! (rialles).

– D’aquestes etapes, a Brussel·les, a França, Alemanya o inclús dels Estats Units de què es sent més satisfet?

– Ara que he vist l’exposició de Palma, on hi ha una veritable croqueta dels meus estils. Me’n adon que tots tenien el seu valor. I això que jo les rebutjava. Quan feia una exposició meva de les moltíssimes que vaig fer a Alemanya, en acabar em deia “No m’agrada, tothom pinta millor que jo”. Això pensava quan veia els quinze o vint quadres a una galeria. Ara després de seixanta-dos anys ha estat la primera vegada que estant envoltat de gent jo em sentia aïllat amb els quadres i pensava “d’aquest me’n record, era l’any 72 i …” Ara accepto la meva obra.

– Has parlat diverses vegades de la teva exposició a Palma, hem de dir als nostres oients (lectors) quin títol té, on és i fins quan es pot visitar…

– Es diu “De la calle al cosmos”, perquè va començar dibuixant al carrer i el “Cosmos” és la seva darrera etapa. Són quatre sales amb més de 120 obres d’en Gustavo, que es va inaugurar dia 5 de juny i estaran fins dia 6 de setembre. L’horari és de 10 del matí a 10 de l’horabaixa, excepte festius. A la Misericòrdia.

– De l’etapa alemanya s’ha de comentar dues coses. Una que Gustavo va fer diversos cartells de diversos esdeveniments importants i va il·lustrar tota la campanya de l’SPD de Renania-Westfalia. I segon, el seu vessant solidari, quan les coses comencen a anar-li bé col·labora amb nombroses accions a favor d’associacions de malalts com la fibrosi quística, de discapacitats … Que en venir a Espanya va continuar col·laborant amb associacions locals.

– Record que vaig col·laborar molt amb la de fibrosi quística, que duia la dona del president i em va dir “serà l’única malaltia que fundació que haurem de tancar” i efectivament abans es morien en poc temps, en 8 o 10 anys, i ara s’ha allargat molt l’esperança de vida i molts moren de vells. Jo vaig col·laborar quan feien subhastes als sopars de gala que feien (jo no hi anava) i curiosament allà, al contrari que aquí, si el quadre tenia un valor pujaven per pujar-lo i col·laborar.

-Una vegada caigut el mur de Berlín, dins un projecte de rehabilitació de la zona oriental et varen oferir fer “l’edifici Gustavo”…

– Me’n record, és un edifici de 21 pisos que el varen acabar i el varen folrar de personatges meus enormes, d’alumini. Els turistes van a visitar-lo i li diuen “Gustavo Hause”. M’he trobat gent que, en visitar-lo, m’ha reconegut i s’han volgut fer una foto amb l’artista. Ara cada vegada menys, però abans em reconeixien. Per cert, als mallorquins i catalans, pel nostre accent quan parlem alemany ens diferencien dels castellans, a jo em deien si era d’Hamburg.

– Com es planteja pintar un edifici de 21 plantes?

– No es pinta. Es fan amb rotllos dels cotxes, peces d’alumini i són peces que es fan tallant de 3×1 metres i insonoritza i aïlla de la calor i del fred. I queda molt guapo!

– Deu ser l’escultura més gran d’Europa…

– Ho va dir l’arquitecte, aquest és l’objecte d’art més gran d’Europa. Són 21 pisos. Abans feia pena, estava descuidat, ple de grafitis i ara és una obra d’art. Jo vaig signar un contracte, i en un punt varen acordar que no es gravarien pel·lícules de suïcidis o crims perquè ho relacionen negativament.

– L’any 2011 comença a treballar amb ceràmica i taules, i hem de parlar dels murals del moll de Cala Rajada i de les façanes de les escoles, a s’Alzinar i a s’Auba.

– Jo he tingut la sort de tenir a Pere Cortada al meu costat, a part de ser una persona culta, és sensible. A ell, li agrada a la meva obra i a mi les seves propostes que em fa. Un dia passejant pel passeig marítim de Cala Rajada vam veure el mur de formigó, brut i ple de taques i em digué “què et sembla un mural aquí? (m’encalenteix així sempre) i jo li vaig respondre “Fantàstic, estupendo!”. I vam fer el primer mural ara fa catorze anys, ara s’ha tornat a fer fa dos anys i ha quedat més interessant. La ceràmica ara té els colors més guapos. Idò vam fer dos murals. Part pagant jo a l’obrador de Can Benito i part els hotelers. L’Associació Hotelera sempre ho va recolzar, com l’església amb els nous vitralls de l’església del Carme. Vam voler fer els altres quatre, però sorgiren les enveges…

– Hem vist el documental “Una vuelta en camello” … Això ve dels anys 60, no?

– Del 64. Jo tenia un gran amic que va acabar la carrera de Magisteri, però no volia fer de mestre i no sabia què havia de fer. Nomia Miquel Vidal Perelló i era molt conegut perquè era el segon del Diario AS de Madrid i aquest s’anava per tot el món.

Hi ha una anècdota: Jo era a Múnic a un dinar on hi havia varis periodistes i un em demanà “Vostè d’on ve?” Ell un home molt conegut, com Matias Prats, el vell . Li vaig contestar que de Mallorca i em digué que tenia un molt bon amic allà: Miquel Vidal Perelló, és el periodista del món que ha estat en més olimpíades i que ha informat de més campionats del món de futbol, Entrevistà a personatges com Jesse Owens, Nadia Comăneci, Ali, Pelé o Magic Johnson. Miquel Vidal va anar a donar una conferència als Estats Units i li semblà quera la ciutat de Jesse Owens i va anar a casa seva. La dona l’obrí la porta, crec que era sud-americana, li va dir que no volia veure a ningú però a ell sí, que estaria molt content de veure’l i saludar-lo. Va estar tot el dia amb ell i va fer un reportatge sobre ell tan humà crec que hi ha una aula en la Universitat de Miquel Vidal.

– Per què vàreu fer aquesta volta en camell?

. Perquè estàvem desesperats per fer qualque cosa. I ell va dir que podrien fer una volta per Mallorca, que s’havia de fer en ase, en cavall, en cotxe o en moto… però hi hauriem de fer alguna cosa….

Jo amb els dibuixos del Baleares vaig conèixer un senyor que tenia un terreny devora la benzinera que hi ha arribant a s’Arenal , amb un mur on ara hi ha una casa molt guapa i hi ha un camell en relleu de pedra. Aquell era el jardí on hi havia tres camells que havien comprat al Marroc, i els havien dut aquí per a passejar turistes durant l’estiu i que es fessin fotos. Aquest senyor, en Mateu “Campet” venia per la redacció del Baleares i li agradaven molt els meus dibuixos. Li vaig regalar un parell perquè em va dir que tenia una filla que es casava i li agradaven molt els meus dibuixos publicats al Baleares. I així va ser que li vaig donar dues o tres coses i això em va ajudar a tenir el camell. Ens va deixar un tenia molt vell, però havia de fer una assegurança perquè si li passés res perdria amb el turisme. Fins al darrer moment no vam poder pagar l’assegurança.

Vaig parlar amb Andreu Picó, de la Galeria Jaume III. I el vaig conèixer perquè la seva mare tenia “Helados la Valenciana” i jo feia els aparadors per Frigorificos Frau i jo em prenia els gelats allà. Ells van pagar les tres mil pessetes que valia l’assegurança.

Fins al darrer minut no ho teníem clar, i ja s’havia anunciat la sortida (en Miquel Vidal era molt de la publicitat) a Ràdio Mallorca i anuncià que seria l’endemà.

La volta la començarem pel carrer Colon, sant Miquel. Mercat de l’Olivar, Avingudes… i sempre davant una moto de la policia.

– Per acabar la conversa una pregunta i una música. Per als nostres oients un consell per viure millor i la darrera cançó que vostè ha triat, Jacques Brel i ”Ne me quitte pas”

– Sempre dic el mateix, perquè sempre m’ho han demanat en els darrers anys per la meva edat, perquè m’he conservat, perquè estic sempre actiu… En primer lloc, no he fumat mai, no sé el que és i quan hi ha un poc de fum desaparec i és una sort que la meva dona tampoc el suporta. El que fumin que el gaudeixi. I la dieta, no dieta mediterrània, jo menj molta verdura i molta, molta fruita. Començ el matí amb un tassó d’aigua, m’ho digué un metge fa trenta anys, i a l’hivern perquè no sigui tan freda l’encalentesc en el microones. Faig voltes per la finca, una ja són devers 300 metres, i faig quatre o cinc voltes. Cada vegada que puig a la cuina, un tassó d’aigua… Sempre en moviment. Crec que ho he fet des de sempre, i a la finca em va molt bé perquè té pujades i baixada i sense adonar-me’n he fet un quilòmetre i mig o dos. Quan vaig al metge m’ho diuen … Se’n varen riure d’un infermer perquè vaig anar a l’hospital de Llevant per un bony que em va sortir (m’havia trencat) i m’havien d’operar. Quan em feren tots les anàlisis i em miraren els pulmons trobaren que eren massa bons “joves”. L’infermer que tenia devers 30 anys va riure i em digué que no havia vist uns pulmons tan sans “si els infants de 15 o 16 anys ja fumen i no tenen els pulmons nets”.

– Veure la teva obra no és un consell per viure millor?

– Millor per jo si la compren (rialles).

– Podríem continuar així, parlant hores i hores, però la ràdio té un temps. Acabam convidant a visitar l’exposició de Gustavo a la Misericòrdia. Moltes gràcies i bona nit.

Moltes gràcies!