“Mai se sap” diu el títol de l’exposició. “Efectivament, aquesta és la incertesa i el punt de tensió amb el qual vivim”.

– 
Del 22 de juny al 31 d’octubre.

La Torre de Canyamel ens ofereix cada estiu una gran exposició que comisaria ABA ART. Enguany presenten l’exposició “Mai se sap”, de l’escultor Joan Costa.  Mai se sap, un esdevenir desconegut. La incertesa que envolta el futur de Gaia en resposta a les accions humanes inspira Joan Costa a englobar el seu ecosistema artístic entre els emblemàtics murs de pedra de la torre del segle XIII. Les línies elegants, els volums sobris i les composicions acuradament equilibrades de les obres de Costa estableixen un diàleg entre matèria, naturalesa i consciència. Escultures de mitjà i gran format en marbre i en xiprer; pintures sobre llenç, així com instal·lacions site-specific en fusta d’ullastre i en resina i sal, ofereixen -des de la profunda sensibilitat de l’artista cap a l’aigua com a font essencial de vida una reflexió sobre el mal que causa la desatenció, o desconnexió, de l’ésser humà envers la natura. Una crida imminent a la reconciliació, en un compromís amb les forces naturals que sostenen la vida, regulen l’equilibri i oxigenen el planeta. 

Com podreu comprovar a les fotografies, l’exposició és espectacular. Hem pogut tenir una petita conversa amb ell abans de la inaguració, Joan:

– Què trobarem en aquesta nova proposta expositiva de Joan Costa a Torre de Canyamel?

– En total unes quinze obres. Entre elles, dues instal·lacions, peces escultòriques i també pintura. A la planta baixa hi ha el Bosc blau –Blue Forest- format per unes 400 branques d’ullastre i olivera, exsecallades a Tramuntana, en dia de lluna creixent perquè la fusta se conservi millor. Aquestes branques que pengen del sostre, de diferents tamanys i gruix, tintades d’un color blau intens, conviden el visitant a passejar dins un bosc oníric, simbòlic. Abans havia fet alguna petita intervenció semblant, alguna proposta en blanc, però aquesta ja té una dimensió més important. Aquesta nova proposta en blau remet a un dels elements centrals de l’exposició i a un dels components essencials del planeta: l’aigua, que és el que ens dona vida i de la qual estam formats en més d’un 70% noltros mateixos. De fet, l’aigua ha alimentat aquestes branques d’ullastre, un arbre molt nostre, que ens ofereix aliment i moltes altres aplicacions.

– L’altra instal·lació, la gota d’aigua, interpel·la directament a aquest element essencial…

– Blau és una gota que cau dins l’aigua i produeix unes ondulacions concèntriques. La gota està realitzada en fibra de vidre i cau damunt pràcticament una tona de sal de Ses Salines, tenyida de blau. Aquesta és la segona vegada que faig aquesta instal·lació: fa vuit o nou anys va estar a la galeria ABA. I necesita un entorn i un context especial, com és la Torre de Canyamel. També hi ha les gotes d’aigua pintades en un seguit de pintures, relacionades amb la pluja, d’altres que mostren ondulacions, moviment, vida, a l’igual que l’aigua. També hi ha lloc per a les nebuloses, com a element del nostre univers. Un tema que he començat a treballar i que aquí està present a través d’una nebulosa d’aigua, que crea ondulacions en espiral. Aigua i univers, una altra dimensió.

– I què me’n dius del baobab de més de tres metres que dona la benvinguda a l’exterior de sa Torre?

– Fa 3 metres vint i pesa prop de dues tones. Està fet amb marbre blanc de Carrara, un tipus de marbre blanc amb veta gris extret a Itàlia. Fa un any que vaig començar una nova sèrie inspirada en els baobabs d’Àfrica, concretament de l’illa de Madagascar. Aquesta és la peça més grossa que he fet fins ara i la presentam aquí. Hi ha unes tretze variants arreu del món de baobabs, si no vaig errat. N’he vist a Wasini, una illa que es trova davant la costa sud-est de Kenya. El que hem instal·lat a sa Torre està inspirat en aquells que són més estilitzats, tenen uns trenta metres d’altura i un desenvolupament totalment vertical, que va ser el que me va cridar l’atenció, a part de la seva història i tot el que ofereix aquest arbre. Els baobabs poden ser dipòsits d’aigua immensos -amb metres i metres cúbics d’aigua i una base de 10-15 metres de diàmetre o més-; els seus fruits són comestibles; tenen propietats medicinals que la gent que viu allà sap utilitzar d’una manera o altra; i la seva escorça s’utilitza per fer teixits. Per tot això és considerat l’arbre de la vida i és, pràcticament, sagrat. Me va cridar l’atenció per la seva història i la seva estilització. Fins ara he estat fent, sobretot, peces verticals, amb un desenvolupament ascensional. I aquesta verticalitat del baobab entronca amb la verticalitat de les posidònies, que també he treballat. Se tracta d’un altre element natural, que està fora del nostre Mediterrani, tan important com pot ser la posidònia.

– Aigua i vida, però també el foc i la foscor estan present en aquesta proposta…

– Sí, tenim una contraposició. L’aigua és vida i el foc, en aquest cas el foc descontrolat, caòtic, és la destrucció de tot allò que coneixem com a vida. Per tant, hi ha un crit d’atenció. Aquests darrers anys, arreu del planeta, hi ha hagut incendis molt greus. I això va en detriment de la vida. És l’antítesi de l’aigua, que és vida. És destrucció. Per això hi ha una part de la proposta que és molt més dramática i s’expressa a través d’un baobab cremat, de fusta de xiprer, i uns quadres que fan relació a l’arbre cremat, a la destrucció, a la no vida. És l’antítesi, la dicotomía: aigua-foc; vida-destrucció. Al cap i a la fi: estar o no estar. És una dicotomía a la qual han de prestar més atenció arreu del planeta tots els països, perquè aquest canvi climàtic ens acabarà afectant a tots. D’aquí que les meves propostes d’aquests darrers anys pivoten damunt el mediambient i el canvi climàtic, la nostra Terra, els nostres mars i oceans, els nostres animals i, al cap i a la fi, damunt noltros mateixos. Som aigua i som els primers interessats a que tot això duri. Si aquesta destrucció es manté al llarg dels anys farà que molts de noltros no poguem viure en aquest planeta, ni noltros ni altres espècies que no tenen cap culpa que l’home sigui l’animal més inconscient i més destructiu que s’ha creat. Per tant, darrera aquesta proposta hi ha un crit d’atenció, un crit de consciència perquè malgrat s’estan fent coses, crec que és evident que no basta. Hi ha gent totalment sensibilitzada, però també governs que, per desgràcia i per determinats interessos que tots sabem, no duen a terme les accions necessàries. Ara bé, ells també es veuran afectats. La natura no perdona.

– “Mai se sap” com diu el títol de l’exposició

– Efectivament, aquesta és la incertesa i el punt de tensió amb el qual vivim.

Impressionant! Recordau que s’inaugura demà i que es podrà visitar del 22 de juny fins al 31 d’octubre. I gràcies a la Torre de Canyamel per les facilitats i per deixar-nos gaudir d’aquests espectacles visuals.