De mirada tendre i penetrant, com si hi contingués tota la força de la vida, home gran i gros, com la seva poesia, enarbora històries en els seus poemes de reivindicació i lluita, com també ho fa amb la seva feina de zelador a l’Hospital de son Espases. Tot i que és nascut a Pedro Martínez, Granada, s’ha apropat molt a nosaltres, els gabellins, i a tot Llevant en general. Sol contar fets literaris, coneix a molta de gent, ha tengut moltes vivències i els seus companys de generació l’han marcat molt. És una persona molt humil, però a qui no li agrada que s’enfilin a l’olla de les vanitats literàries, que darrerament ja vessa molt. Concep la poesia com una manera de dirigir-se a un vosaltres inclusiu, no deixa de mirar mai cap endavant i sempre empeny el fet poètic, com una espiral que ho embelleix tot, però també que denúncia la injustícia. Sovint vesteix amb esportives, fet que el fa més jove, però esperit juvenil tampoc li falta. La seva dona Pilar li dona suport, de vegades fa qualque lectura dels seus poemes, com la recent xerrada conjunta a l’institut de Capdepera. Ara parlam amb ell en motiu de la seva presentació del seu últim poemari «La dona d’espart», un poemari colpidor sobre el càncer de mama, nascut de l’experiència directa i del compromís humà. Una obra escrita al llarg de deu anys que és, alhora, homenatge, memòria i companyia per a moltes dones. Traduït també al català per Joan Cabalgante Guasp, es presenta el proper dia 2 de maig a la biblioteca de Cala Rajada a les 19h, hi estau tots convidats…

Cap Vermell: La dona d’espart és un poemari que tracta sobre el càncer de mama que pateixen moltes dones a Espanya i al món. Per què vas triar aquest tema tan delicat?

Juan Manuel Navarro Alfaro: Tots, des de petits, hem conviscut d’una manera o altra amb la xacra del càncer. Encara record amb molta nitidesa, quan era un nin, el moment en què vaig entrar a l’habitació de la meva padrina Carmen i l’estaven curant pocs dies abans de morir; veure aquella ferida oberta em va colpir per sempre. Amb els anys, veïns, coneguts i grans amics han anat marcant la meva vida amb el dolor de saber que patien aquesta malaltia.

Tanmateix, el punt d’inflexió va arribar en reincorporar-me a la feina després d’haver patit un infart de miocardi greu. Vaig començar a fer feina a l’hospital i vaig tenir la sort de formar part d’un equip que lluita dia rere dia per i per a les persones que pateixen càncer. Allà, l’ànima se’m va remoure i vaig començar a escriure els primers versos l’any 2016.

A poc a poc, els poemes varen anar creixent, però l’impuls definitiu va arribar arran de la malaltia d’una gran amiga, Carmen Guerra. Avui, malauradament traspassada però homenatjada en aquest llibre, va tenir la mala sort d’haver d’afrontar no un, sinó tres càncers. Ella va inspirar molts de poemes, igual que moltes companyes del meu lloc de feina, a qui també he volgut retre homenatge en aquestes pàgines.

Algunes continuen lluitant i altres, tristament, ja ens han deixat, però totes continuen ben vives en aquest llibre ple de sentiments. D’una manera o altra, gràcies a aquests versos, hi seran per sempre.

CV: Sabies que seria un llibre tan extens? És habitual en poesia?

JMNA: És cert que 183 poemes poden semblar una extensió poc habitual per a un poemari, però tot i així encara es fan curts. En faltarien molts més per donar veu i alè a tot el que hi ha per contar. En aquestes pàgines hi conviuen àngels negres i blancs, somnis, malsons, plors i anhels; però també hi ha els crits silenciats de marits, fills, pares i germans que acompanyen tot el procés.

He volgut que en la blancor de les pàgines s’hi percebi una certa melangia, aquella que t’envaeix quan llegeixes tot sol a la nit i sents que les paraules flueixen com un adagio, com una música que et bull per dins. Ha estat una experiència fascinant escriure aquest llibre durant deu anys; una dècada en què, amb la meva dona i molts d’amics, hem compartit lectures per anar polint, a poc a poc, aquestes llàgrimes i somriures fets vers.

CV: Has rebut qualque resposta de lectores que han patit aquesta malaltia?

J. M. N. A.: N’he rebudes moltíssimes, i cada una ha estat un regal. Record especialment una jove, aquí a l’hospital on faig feina, que es va acostar a fer-me una abraçada i em va confessar que el llibre li havia duit molta pau, reconeixent-s’hi i reconeixent el seu propi procés dins els meus versos.

És una constant: he rebut una quantitat immensa de paraules de persones, fins i tot molt joves, que passen per aquesta malaltia. Aquestes respostes omplen de llum el buit immens que deixen els qui se’n van i, alhora, donen alè als qui es queden.

Sent una gratitud infinita cap a cada lector i lectora, perquè aquest és un llibre amb una profunditat que cala dins l’ànima com una pluja fina. Totes les dones que l’han llegit m’han omplert d’energia; moltes, en llegir això, sabran que parl d’elles, ja que respect profundament l’anonimat que tantes han triat.

Per a mi ha estat una gran satisfacció que algunes companyes, sabent que el seu temps s’acabava, volguessin llegir alguns d’aquests poemes abans de morir. Saber que hi varen veure reflectides les seves vides, els seus anhels i la seva essència, i que hi quedaran per sempre, és el major honor que m’ha donat aquest llibre.

CV: Com esperes que sigui l’acollida del llibre dia 2 de maig a Capdepera i Cala Rajada?

J. M. N. A.: Aquests dos pobles formen part essencial de la geografia de la meva vida. Vaig fer feina a Cala Rajada durant tres anys i, des de llavors, estic profundament enamorat d’aquest racó i de la seva gent. Cada vegada que hi present un llibre, l’experiència es converteix en un esdeveniment carregat d’una energia i una màgia molt especials; per això, com que és la tercera vegada que hi vaig, ho visc amb una responsabilitat especial.

Esper donar el millor de mi, amb el desig que els meus versos arribin a tots els assistents com el sol arriba a aquesta terra cada matí. Serà una trobada íntima i propera, on la poesia, la música i la paraula s’entrellaçaran per fer arribar «La dona d’espart» al cor de tothom qui ens vulgui acompanyar.

CV: Et sents deutor de qualque mestre?

J. M. N. A.: Més que d’un mestre concret, em sent en deute amb la vida, amb la natura i amb aquest desig constant d’aprendre. Crec fermament que la infància és el moment clau per sembrar la llavor del coneixement; la lectura, en aquells anys, és el fonament de tot el que ve després.

Personalment, sent una gran gratitud cap a dos mestres que m’han acompanyat durant molts d’anys i a qui estim profundament: Antonio Enrique i Fernando de Villena. A ells els dec bona part de la meva formació i de la meva mirada. Però el meu deute va més enllà: també és amb tots els poetes i escriptors que han omplert el món de paraules, i amb tots els pintors que l’han omplert de color.

També vull reconèixer persones del món de la cultura com Paco Galian o Joan Cabalgante, que han estat un suport i un impuls clau per acostar la meva obra al català i a nous lectors.

CV: Com portes el fet de ser poeta aquí a Mallorca, però també a Granada?

J. M. N. A.: Tenc la sort de tenir lectors arreu, però és innegable que haver nascut a Granada ha estat una benedicció. Granada ha marcat la meva escriptura amb les seves arrels àrabs i jueves, una cultura que ha omplert moltes hores de la meva vida i que ha donat forma a la meva veu. A això s’hi afegeix la riquesa d’haver viscut a Castella-la Manxa, a la Comunitat Valenciana i, ara, a Mallorca; cada lloc m’ha obert la ment, m’ha permès conèixer gent meravellosa i mirar el món des de perspectives diferents.

Ser poeta a Mallorca, escrivint en castellà, no sempre ha estat un camí fàcil, però he tengut la sort de trobar companys excepcionals. Avui em sent plenament arrelat aquí; els meus fills hi han nascut i estim profundament tant Mallorca com Granada.

 

CV: De quina manera vas viure la composició d’aquest llibre, tenint en compte la teva feina a l’Hospital de Manacor?

J. M. N. A.: La meva feina a l’hospital m’ha donat una perspectiva privilegiada i també molt dura: m’ha permès veure el càncer de ben a prop. He escrit aquestes pàgines des de la proximitat absoluta, essent testimoni de moltes històries reals.

Per això, la meva escriptura neix d’una necessitat d’honestedat i de donar veu als qui pateixen. És una poesia viva, directa, que connecta amb l’experiència humana.

CV: Què et va empènyer a publicar també el llibre en català?

J. M. N. A.: Va ser una aventura preciosa, impulsada sobretot pels meus amics Paco Galian i Joan Cabalgante. Ells varen veure des del principi que aquesta obra mereixia ser compartida en català, una llengua amb una musicalitat extraordinària.

També ha estat una manera d’integrar-me més dins aquesta terra que tant estim i de fer que els meus versos hi puguin bategar.

CV: Què significa per a tu viure a Mallorca? Trobes a faltar la teva terra?

J. M. N. A.: Mallorca és casa meva. És el lloc on he construït la meva vida, on han nascut els meus fills i on he arrelat com a persona i com a escriptor.

Però Granada sempre hi és. És la meva infància, la meva memòria, una part essencial del que som. Necessit totes dues: una és l’arrel, l’altra el present.

CV: Quins altres projectes tens en marxa?

J. M. N. A.: Estic treballant en diversos projectes que m’il·lusionen molt: una novel·la històrica, nous poemaris i un assaig sobre la poesia actual.

Tots aquests projectes tenen un fil comú: la memòria, les arrels i la necessitat d’entendre qui som.

CV: Sort i ventura!