Marta Pascual, setze anys, juvenil de primer any del Club Mayurqa de vòlei, és col·locadora, la que fa el segon toc, per entendre’ns, per on passen totes les pilotes. “La cervell” de l’equip, la que marca jugada i decideix en cada moment qui la culminarà. De la seva passada depèn que la rematadora pugui finalitzar bé la jugada i aconseguir el punt. La número 12. No sols manten la concetració al llarg de tot el partit sino que anima i manten la tensió i la concentració de la resta de l’equip.

De família d’esportistes, te les idees molt clares dins i fora de la pista. En acabar el primer partit del campionat juvenil que tengué lloc al poliesportiu de Capdepera parlàrem amb ella.

Marta, com comences en el vòlei?

Vaig començar aquí, a Capdepera, a l’escoleta, a set anys. Fins al primer any d’infantils que decidírem que havia de jugar federada i amb un parell de jugadores més d’aquí anàrem a jugar amb l’Artà. Allà vaig estar fins al cadet de primer any, que vaig poder anar al campionat de Mallorca i d’Espanya. Llavors, al cadet de segon any, vaig anar Palma, a jugar amb l’Esporles, perquè estava més a prop de l’IES CTEIB, el Centre de Tecnificació Esportiva del Govern Balear. Aquest és el meu tercer any allà i enguany he fitxat amb el Mayurca.

Suposam que haurà estat un fitxatge milionari, no? (rialles)

Sí, clar (continuen les rialles)… És el club més gran de Mallorca i em permet entrenar a diverses categories.

 

Idò fas vida a Palma, no?

Sí, és complicat, estic a Palma i venc qualque cap de setmana, pensa que també tenc competicions i quan no és amb el juvenil també, des de Nadal jug amb l’equip sènior a la competició estatal…

 

Uaaauuuu! Això és que tens molt nivell! Una juvenil de primer any a l’equip sènior i amb aspiracions d’ascens…

Bé, al sènior soc la col·locadora suplent, però tenc els meus minuts i també entren amb les més grans.

I això que enguany has començat a jugar de col·locadora…

Sí, abans jugava més a la xarxa de rematadora, però podia jugar de receptora o a qualsevol lloc. L’altura és important i de col·locadora em sent molt còmoda i encaix bé en les dinàmiques dels dos equips.

I els pares,…te fan costat?, deuen anar amunt i avall tot lo dia, no?

Exactament, els hi és un poc difícil, van i venen, però els agrada i com que soc la petita…

 

Hi tornarem a això, ara explica’ns que fas al Centre de Tecnificació Esportiva…

Estudiar, entrenar i després tornar a estudiar i el capvespre tornam a entrenar.

És un entrenament específic de vòlei o és més general?

No hi ha esportistes de totes les disciplines, l’entrenament és general, també anam al gimnàs i en acabar a tornar a estudiar.

Ha tengut res a veure el fet que una germana teva, na Paula, també hagués fet vòlei perquè tu també en fessis?

Una mica, ella va jugar a vòlei i mon pare em va dir si volia començar a jugar, a mi em feia ganes i vaig començar…

 

Què té el vòlei d’especial per a tu?

És desconnexió de tot lo altra, gaudir quan jug, oblidar-te de tot…

 

Sí, però que té el vòlei d’especial, que no tengui cap altre esport? Per exemple, al futbol es poden fer dos o tres gols en noranta minuts, o cap, i al vòlei cada jugada és un punt…

Lo xulo és conèixer molta gent, fer equip ràpidament amb les teves companyes, tenir sempre molt bon suport de totes… Quan una fa un punt totes ho celebram com si l’haguéssim fet cada una de nosaltres i així disfrutar molt…

Hem vist que teniu els moviments, les jugades molt automatitzades, com entrenau?

Cada entrenament és una cosa diferent. Per exemple, hi ha entrenaments de recepció, de bloqueig, cada jugadora en la seva especialitat o posició, per tal de repetir i repetir, dues-centes vegades, fins que té queda el gest i després intentar coordinar-ho amb tot l’equip.

Ens hem fitxat al partit, teniu una jugada que tu fas la passada cap al darrere que és imparable, l’heu feta moltes vegades i no la veien venir… És molt difícil aturar-la?

Sí, un poc difícil, sí. És una jugada que la feim molt ràpida i no és tan fàcil aturar-la…

 

També ens hem fixat que ets tu la que marques jugada…

Sí, a cada una els hi marc el que han de fer amb un gest i així entren, simulen que pegaran i podem fer la jugada cap altra banda.

Has anat a la selecció balear?

Sí. En el meu segon any d’infantil…

Al vostre equip hi ha jugadores que juguen a la selecció espanyola, ens han dit…

Si, n’hi ha tres i certament va molt bé, perquè tenen un gran nivell i és molt fàcil entendre’ns.

Enguany has començat a jugar com a passadora o col·locadora, com és?

Sí, de mi sempre s’ha dit que som una jugadora polivalent, que puc jugar a molts llocs… menys de central, que és la més alta, he jugat a totes les posicions.

Quines qualitats físiques són necessàries per jugar bé al vòlei?, a més de l’altura…

Sí, l’altura és necessària sobretot per ser rematadora i jugar a la xarxa. A més, has de tenir visió de joc, has d’intuir el que passarà, cap on anirà la pilota…I córrer molt si ets col·locadora. I tenir molta resistència, perquè mai saps que passarà en una jugada, de vegades pots haver de defensar i jugar sis o set vegades seguides.

 

Abans, hi havia diferències en la forma de ser dels jugadors i jugadores segons si l’esport era de contacte físic, com el futbol o bàsquet, o si no hi havia contacte físic, com el vòlei o el tenis. Els que no tenien contacte físic eren més tècnics, més presumits…

No, ara aquí tothom juga per a l’equip i anam totes a una. Animant també, tot i que no hi ha contacte físic. Les que tenen molt caràcter a la pista tal volta són una mica més «xulitas», però no molt.

 

Una vegada guanyeu el campionat, perquè el guanyareu, no? Sou les favorites…

Mai se sap que pot passar, però sí, som les favorites i crec que guanyarem (rialles).

(finalment acabaren guanyant)

Després…

Anirem al campionat d’Espanya.

I a la selecció?

És que després de cadet ja no hi ha selecció fins a l’absoluta. No em demanis per què.

Com veus el teu futur?

Ara acabar els estudis i continuar jugant i disfrutar cada partit.

Ja ho veis, un esport de molta tècnica i concentració i ella com si fos el més normal del món… quan és per on passen totes les jugades, la que ha de veure la jugada, la que ha de sorprendre… I ja veis quina maduresa mostra dins i fora el camp. Sense oblidar que cada vegada que li toca treure, les rivals tremolen.

Enhorabona, Marta!!!

 

Amb son pare, Tomeu Pascual