“Xiroi em va salvar la vida”

Ignacio Allende (Portugalete, Biscaia 1969), abans de convertir-se en el productor i actor de “porno friqui”, “Torbe”, va passar més d’una dècada venint cada estiu a Cala Rajada. Arribà com a turista a mitjans vuitanta amb els seus pares i quedà encisat per Xiroi on acabà fent feina durant sis estius.

El 1994, va deixar la discoteca per fer caricatures a la plaça dels Pins fins a acabar-ne assaciat. Va tornar a Bilbao i en una sala de cinema va veure el seu futur. Va saltar a la fama per ser el primer a l’estat espanyol a monetitzar vídeos, a convertir les pel·lícules casolanes porno en un estil que ell va definir com a “pornofriki” i per aparèixer en programes de TV i documentals de totes les cadenes. Una història d’èxit que ha anat paral·lela a la de les causes penals i les polèmiques. N’he parlat amb ell de tot plegat.

-Com arribes a Cala Rajada?

El 1986, jo tenia setze anys. Vaig venir la primera vegada amb els meus pares, de vacances a Font de Sa Cala. Vivia al fred, plujós i gris Bilbao i vaig flipar amb l’illa. Vam estar anant cada estiu del 86 al 89 com a turistes. A l’hotel de Font de Sa Cala vaig conèixer en Jesús, que feia feina a la recepció i me’n vaig fer molt amic. Ell em va parlar de Xiroi i com que hi treballava els caps de setmana (estava a la barra de dalt), em va ficar a la discoteca.

-Aleshores, quants anys tenies?

Tenia vint anys. En aquella època ho aguantes tot, record que cada matí anàvem en un Mehari a Can Patilla o Los Amigos a berenar a les set  del matí, sense dormir, d’empalmada. I hores després, tornava a la platja, donant tiquets a les guiris, passant-ho bomba, però sense dormir! Això no ho aguantes tu ara, eh? Però en aquella època tenies una energia inesgotable, i era festa cada dia, i divertidíssim. Me’n record d’en Travolta, no sé si saps què és?

-Sí, vaig treballar amb ell.

Ah, mira, idò ell em va ajudar molt als començaments, li dec molt. Em van posar amb ell només entrar a Xiroi, i jo creia que m’havia de putejar perquè potser no li agradaria que jo fos allà, per gelosia o jo què sé. Però va ser tot el contrari. Em va ajudar molt, em va explicar com funcionava allò dels tiquets; com parlar a les noies, com entrar-les, fins i tot com lligar. Jo venia d’estar cinc anys a un col·legi de l’Opus Dei, dels 13 als 18, i no tenia cap relació amb les noies, no en sabia res. 

-El ventall era un bon sistema per lligar? 

Solia ballar amb els ventalls eivissencs cada nit sobre els bafles de Xiroi, i les noies se’m quedaven mirant. Tenien curiositat de conèixer-me, i els agradava veure’m ballar. Era un atractiu més. Ningú els volia utilitzar, excepte en David, que també estava a relacions públiques.

Hi havia suïsses, franceses, angleses… Hi havia molt bon nivell de dones sempre. Et donaré una dada. Jo apuntava en una llibreta els noms de les noies amb què havia estat cada estiu perquè volia escriure un llibre explicant les meves aventures. Solia ficar-me al llit entre vint i quaranta al·lotes cada estiu.

-Mallorca, el paradís dels picadors.

Allò era un oasi de sexe lliure. És a dir, era… l’Edèn.  Les estrangeres venien a conèixer espanyols i passar una bonica i fogosa història d’amor a Mallorca, per recordar. 

-Quin va ser el teu millor estiu?

El del noranta-dos. Jo aquell estiu no volia anar a Mallorca perquè el meu pare m’havia dit que m’havia de buscar una feina una mica més seriosa. I jo, fent-li cas, vaig dir: “A veure si trob feina de publicitat o una altra cosa, però enguany no aniré a Xiroi.” 

Jo llavors vivia a Barcelona i no tenia ni doblers ni feina, i vaig entrar en l’única depressió que he tingut en la meva vida. Ho vaig passar realment malament. No sortia de ca nostra. Estava fet pols. La vida no tenia sentit. Però un dia vaig rebre una telefonada d’en Juan, el director de Xiroi.

“Vine a Cala Rajada, per favor, que el relacions públiques que tenim s’emborratxa cada dia i l’hem hagut de llevar. No tenim ningú i començam la temporada ja”. Hòstia, ni m’ho vaig pensar! Dic, vinga, anem cap allà. Aquesta trucada em va salvar la vida, perquè vaig deixar d’estar ficat a casa totalment depressiu. Vaig poder veure la llum del sol i menjar decentment, així que puc dir que Xiroi em va salvar la vida.

-Xiroi et va marcar molt positivament. Què més recordes?

Quan tancaven la discoteca que posaven sempre la cançó de Phil Collins, In the Air Tonight. O  Héroes del Silencio, i llavors a mi em pegava la bogeria. Amb Héroes, començava a córrer per tota la discoteca, i aleshores un DJ em va batejar com el “Neura”. Corria com un boig, M’inflava de laccaos i coca-coles perquè no bevia alcohol, i el sucre a mi em tornava boig, molt i boig. La fi de la nit era mítica.

També me’n record que hi havia un alemany que tenia mitja cara paralitzada  i que anava descalç per la vida. Sempre amb unes pintes molt rares, vestint túniques i així, perquè era artista, i cada nit venia i es posava a ballar. Un dia es va trencar un got, i el bergant, ballant, se’n va clavar uns quants. Hi havia sang per tota la pista. L’endemà va tornar, una altra vegada descalç.

També solia venir un dels fills de la família March que era artista. Els iranians de doblers, familiars del Xa de Pèrsia. Record que al principi hi havia un turisme de pasta. 

-A Xiroi també feies de decorador, no?

Això és el que també va convèncer en Juan de contractar-me. Perquè jo era un tres en un. O sigui, feia decoracions, donava tiquets i ballava a la discoteca. M’ho passava bomba. M’encantaria poder fer una pel·lícula explicant tota aquesta experiència que vaig viure en primera persona, perquè va ser molt bonica i perquè la record amb moltíssim afecte. Aquell estiu del noranta-dos vaig tornar a néixer i va ser el millor, sens dubte, de tota la meva vida.

-Però l’Edèn es va acabar.

Va passar una cosa molt curiosa: als espanyols ens van començar a veure com els turcs que vivien a Alemanya, com de classe baixa, i van deixar d’interessar-se per nosaltres. Només es relacionaven entre ells, alemanyes amb alemanys. I l’any noranta-tres l’Edèn ja es va enfonsar del tot per la por a la Sida. Feien creure a la gent que si practicaves sexe et podies morir contagiant-te. Va fer efecte i la gent va deixar d’interessar-li passar una història d’amor. I és quan les discoteques es van convertir en llocs foscos i amb llums molestos on la gent anava a beure i drogar-se. Anar a lligar com era abans va morir definitivament. A partir d’aquell any, només van ser vuit al·lotes i amb prou feines.

I en els anys següents la cosa va baixar a tres o quatre, una cosa terrorífica. I això ja no va aixecar. És clar, la gent ja estava a una altra cosa. Vaig veure com el negoci de la droga a les discos va explotar.

A la porta de la discoteca Xiroi fèiem unes tertúlies superxules… hi havia Johnny, hi havia Travolta, els DJ… Fins a les tantes allà, xerrant perquè ens feia molta mandra entrar a la discoteca, perquè s’havia convertit en una cosa molt molesta amb la música tan alta i aquells llums  que parpellejaven i et deixaven cec.  

-¿No hi havia tanta droga els primers anys?

Els primers anys no vaig veure ningú prendre droga. I, en canvi, a partir de llavors, era molt més comuna. I ja se’n va anar la merda. Aquesta és la sensació que vaig tenir, i per això ho explic. Veient que això no hi havia per on agafar-ho i que aquell món meravellós que vaig viure ja no donava més de si, vaig decidir fer caricatures. 

-Allà et vaig conèixer. 

Vaig estar tres estius fent caricatures a la plaça dels Pins de Cala Rajada. Al principi tenia la competència de dos caricaturistes i, la veritat, guanyava molt poc. Però el tercer any no en va venir cap i vaig fer el millor estiu de tota la meva vida. Em tirava vuit hores sense aturar amb una cua tremenda. Vaig morir d’èxit, tan fart de fer caricatures que vaig dir “no torn més!”. Quin malson! De fet, va passar una cosa molt estranya i és que des de llavors vaig deixar de dibuixar. Ho veia com una feina i em vaig allunyar del dibuix durant molts anys.

I just en aquell moment va sorgir això de la pàgina web i va començar a donar-me diners. Aleshores em vaig poder escapolir d’anar un altre estiu a Cala Rajada. Així em vaig desconnectar força de l’illa i em vaig dedicar a fer porno a internet.

-El porno et va salvar.

Quan se’n va tot a la merda el 93, jo pas uns anys terrorífics de no menjar-me res a Bilbao, fins al 2000, que és quan començ a fer porno. Jo estava acostumat a estar amb unes ties boníssimes. I quan arrib a la trista, freda i grisa realitat de Bilbao, on cap, però cap se’n va amb tu la primera nit, sobreviure-hi és pràcticament impossible. I jo ho intent, mira que ho intent, però res, res, res. I què feia? Doncs em feia palles i veia porno. I sense voler-ho llavors vaig iniciar una mena de connexió amb el porno brutal, on jo em deia com un karma cada dia: “Jo vull ser-hi, jo vull ser-hi, jo vull…” I al final la vida em porta i, és clar, vaig flipar. És quan dic, “Uf, quina sort!”. Perquè si no, la meva vida sexual s’hauria reduït a menys dos. De tenir-ho tot a Cala Rajada a no tenir res.

-La teva primera web va ser directament putalocura.com?

La vaig crear l’any 1999. I a partir d’aquí va començar a créixer. Es va convertir en una pàgina underground, que parlava de sexe, de rialles, d’humor. En aquella època, no hi havia res tan alternatiu ni tan transgressor, així que la web ho va petar tot d’una.

-A partir d’aquí, et transformes en un personatge mediàtic: apareixes a Crónicas Marcianas, al Mississippi de Pepe Navarro i Jesús Quintero també et va entrevistar. Però un dels teus moments més estel·lars van ser les quatre aparicions a Torrente. 

Al primer Torrent jo ja coneixia Santiago, però no tant com després. En aquella època vaig sortir fent el crit de la truja al programa de Jesús Quintero i li va fer moltíssima gràcia. I va ser quan Santiago em va dir que volia que sortís a Torrente fent aquest crit. 

 

¿Quién ha dicho eso del Fary? | Torrente 2

-Ara ets el dolent del porno?

Aquesta és la idea que han volgut transmetre i això m’ha afectat fins al punt que ara moltes actrius no volen treballar amb mi i m’han apartat completament d’aquest sector.

-Es va poder demostrar que havies contractat una menor per fer una pel·lícula pornogràfica?

Jo fa vint-i-cinc anys que faig pel·lícules porno i per aquí han passat milers de dones. En aquest cas, a la noia li faltava un mes per fer-ne 18 i em va enganyar amb el DNI. Em va portar el d’una amiga seva. El problema és el rebombori que es va muntar al voltant per una ximpleria com aquesta i com van donar la informació els mitjans de comunicació. Van donar a entendre que som un cràpula que només busca menors.

Acab de treure un llibre que es diu “Prision Freak, Memòries de la presó”, on explic tot el que va passar en referència a això. És un llibre de 300 pàgines, així que imagina’t com és d’extens.

-Per un altre denuncia, sí que vares entrar a la presó. Quant temps hi vas estar?

Sis mesos i mig. Va ser molt de temps. Jo era allà i em deia tot el temps, “Per què estic aquí ficat? Què és el que he fet i quan sortiré d’aquí?” Una bogeria. I sort que em va tocar un jutge que va ser força magnànim i va fer enrere moltíssimes altres acusacions d’altres noies.

-¿Per què? Quin interès hi poden tenir? 

Jo crec que tot això va ser una caça de bruixes perquè faig porno i soc molt conegut. Volien donar-me una lliçó i enviar el missatge que el que fa porno acaba així, a la presó. El govern que tenim és feminazi, abolicionista antiporno i antiprostitució. Aleshores, és un cop de gràcia molt eficaç que em fiquin a la presó i que diguin, “mira, hem ficat a la presó el teu heroi, ara ja sabeu que a qui es dedica a això, o li agrada això, acabarà a la presó”, aquest és el missatge que volien donar.

-Tu dius que les malalties sexuals no existeixen? Amb quantes dones has estat? I no has tingut mai una MTS?

L’única malaltia venèria que vaig tenir va ser una clamídia el 2008. Em vaig prendre una pastilla i, al cap d’una setmana, ja se n’havia anat.

No he tengut mai ni gonorrea, ni sífilis, ni cap altra malaltia que l’ús del preservatiu t’hagi protegit.

A l’època del Xiroi, absolutament ningú ho feia amb preservatiu i no passava res. Ningú no deia que havia contret una malaltia.

Jo he estat amb aproximadament quatre mil dones. Et diria que més de la meitat de vegades ho he fet sense preservatiu i mai no m’he contagiat de res. Jo crec que aquesta dada cal tenir-la en compte i és molt important. No és tan fàcil contagiar-se i, a més, les malalties venèries es poden curar. Així que no sé on és el problema de poder practicar sexe sense preservatiu. De totes maneres, tinc al meu canal de YouTube @TorbeTorbe diversos vídeos explicant amb més detall tot això.

-Creus que t’ha passat una mica com a Michael Douglas que es va fer addicte al sexe? 

L’addicció al sexe no està contemplada al llibre de les addiccions, així que, per tant, no, no soc un addicte al sexe.

-I ja que estem en aquest tipus de preguntes: quants diners tens?

Doncs no tant com el que la gent es creu, perquè m’han estat angoixant amb multes i he hagut de pagar molts advocats. Així que no en tinc tant.

-Una altra qüestió que no compartesc amb tu és que el porno no afecta els nens petits. Els nens hi accedeixen des dels vuit anys i està demostrat que en pocs anys busquen vídeos molt extrems i que la seva sexualitat no seguirà mai un camí natural sinó adulterat pel porno que han vist.

Aquest és el discurs que solen deixar anar les feministes i els experts que solen estar pagats per associacions religioses radicals. És mentida que cada cop vulguis més quan veus porno i no passa res si un nen petit veu porno. De fet, no hi ha cap estudi que digui això. La majoria d’aquestes creences es basen en mentides dites una vegada i una altra sense parar. De la nostra generació, tots ho vam veure i no ens va passar res.

-La nostra generació va tenir Xiroi. Com t’afectà que la tancassin?

Van cometre un error molt greu en destruir aquesta discoteca perquè era mítica. I el que ho va fer es veu que no va entendre res. Va ser una tragèdia que es carregassin aquest lloc tan mític.

 

 

Miquel Piris