Mina Delic és una fotògrafa sèrbia, periodista de formació, que treballa a Capdepera.

S’autoqualifica com a “narradora d’històries visuals” i és col·laboradora de la prestigiosa revista National Geografic.

Vol sortir a les fotos amb la càmera en mà. És una jove que li encanta Mallorca, on ha trobat el seu paradís particular. Encara emocionada pel premi rebut i sempre amb la rialla a la cara ens respon algunes preguntes…

– En primer lloc, que “fa una al·lota com tu en un lloc com aquest”? (li explicam que és un títol d’una pel·lícula)
– (Rialles) És un lloc preciós, m’encanta…

– Com arribares aquí?
– En avió (rialles)…Vaig venir a Mallorca la primera vegada fa cinc anys i treball de temporada…bé l’any passat, amb la pandèmia, no. Faig feina en turisme. Soc fotògrafa i periodista al meu país. Aquí faig feina en turisme. Enguany és la primera temporada que visc i treball a Capdepera i m’agrada molt. Vaig saber d’aquest concurs a través de les xares i vaig pensar que era molt interessant com a proposta i vaig decidir intentar-ho. A mi m’agrada molt passejar, caminar i explorar llocs, nous espais,…i per a mi va ser un repte el donar-li un valor afegit al tema del concurs, fer una proposta interessant. Trobar un angle, una perspectiva diferent. Així que vaig fer aquestes fotografies.

– Tens formació acadèmica en fotografia?
– No, a nivell acadèmic soc periodista, però m’agrada molt la fotografia.

– El que va destacar el jurat de les teves fotos és la interacció de les escultures amb la gent…
– Sí, la meva obra fotogràfica té aquesta característica. A mi m’agrada molt la natura però sempre amb gent…si faig una foto d’un paisatge sempre ho faig amb gent perquè crec que aporta acció, vida a la fotografia i es mescla amb l’arquitectura, amb espai fixes.

– Al teu Instagram te defineixes com a narradora d’històries visuals…què vols dir?
– Al cap i a la fi és una manera de comunicar allò que sentim a dins de nosaltres, com veim la vida i tot el seu voltant. Al final tot és visual…i així ho hem de transmetre…

– Quina opinió tens de les escultures i de la proposta artística de Crespí Alemany al passeig marítim? Que t’ha semblat?
– És una cosa que no es veu sempre a la vorera de la mar. Jo me deman… Perquè violins? Perquè instruments de música a la vorera de la mar? – Jo me deman- I mentre feia les fotografies i estava a la vorera de la mar i observava, podia escoltar la remor de la mar i semblava que eren els violins que sonaven. M’agrada moltíssim la proposta.

– T’has plantejat fer qualque exposició de la teva obra?
– Tenc un projecte del que puc dir poques coses. Encara hi estic treballant, fent fotografies i cercant informació. Va sobre el medi ambient i és a llarg termini. Encara no ho he plantejat a cap organisme públic, però m’agradaria en estar enllestit poder-ho exhibir per tota l’illa. Però en una gran exposició, al carrer. En grans penells. Voldria explicar a la gent el que no està bé….i no puc dir res pus (rialles). Sobretot adreçat als turistes a la gent que ve a passar aquí les vacances.

– Fas comptes establir-te aquí a l’illa? A Capdepera?
 – M’agradaria molt. Per la meva feina de periodista és una mica limitat. Però m’agrada molt i m’agradaria tornar i de cara a un futur, també.

– Va ser Gertrude Stein qui va dir a Robert Graves que s’instal·lés a Mallorca si era capaç de resistir el paradís…
– És cert? (rialles) A mi m’agrada la tranquil·litat, tot i que no és propi de la meva professió. Però té raó en lo del paradís…

– Moltes gràcies.

I així acabam, amb la convicció que hem fet una lectora més de Cap Vermell i que aquest concurs mostra, com sempre, l’objectivitat i el bon criteri del jurat. Un concurso on sovint hi ha estrangers entre els guanyadors i que, per tant, és una eina més de cohesió a través de la creativitat. Una eina que permet crear ponts entre la gent tan diversa que passa per Capdepera i, que com a amfitrions, sempre procuram deixar un bon regust en els qui participen. I, de moment, així ens ho fan saber.

.