Joventut Bunyola A 1 – Escolar 0

Benvinguts siau, estimats tots quan sou!

Encara no acabo una crònica que ja en començo una altra. Jornada vint-i-set; sols en falten set més per abaixar el teló d’aquest campionat. I, tanmateix,hi ha dies —com aquest— en què l’aire arriba prou carregat abans que la pilotacomenci a rodar. No sé ben bé per què, però aquest partit feia molta mala olor.

No de gespa, ni de nobles intencions: feia olor de socarrat!

Només posar els peus al camp anomenat Miquel Bestard — un nom queevoca reminiscències de despatxos. Un nom que pesa més pel que suggereix que pel que explica—, un emissari del bon gust institucional, d’aquells amb elsomriure tens i acollida freda, ens lliura un full. Una peça de literatura moral:

ABANS D’ENTRAR cal que tenguis molt present això:

Aquí se ve a gaudir del futbol. Anima tot el que vulguis, però…

TOLERÀNCIA ZERO front qualsevol tipus de violència: verbal, física… 

Si no acceptes això, millor que no entris.

De part de tothom que desitja un futbol sense violències.

MOLTES DE GRÀCIES!!!

Quina delícia, quina finor i quina elegància preventiva. Una amenaça o una mariconada…? A primera vista, un manifest net, quasi exemplar, quasi per fer mamballetes i llevar-te el capell. Però a vegades les paraules més blanques amaguen les ombres més llargues.

I aleshores comença el partit.

L’àrbitre —per no fer literatura amb noms propis, diguem-li Álvaro— aviat és rebatejat, fora capellà i padrí de fonts, com Alvarito. No per nosaltres, no.

Sinó per ells. Els jugadors del Bunyola el criden amb una familiaritat, amistat o intimitat que escandalitza:

—Alvarito, ¿cómo es esto?

—Alvarito, ¿cómo no pitas esto?

—Alvarito…

I ell hi és. Sempre hi és. Proper, comprensiu, protector amb els locals.

Com si el xiulet no fos una eina per impartir justícia, sinó un simple souvenir decoratiu o una corbata en un enterrament fora mort.

Confesso que, amb els anys que duc a les espatlles i els camps que he trepitjat, mai no havia vist un compadreo tan descarat. Un acord tàcit, una confiança massa íntima per ser casual. Una conxorxa que m’ha fet oi.

Les mans dins l’àrea local? Almenys quatre.

—Sigan, diu n’Alvarito com el qui gira full.

Les caigudes dels nostres dins l’àrea rival? Tres, com a mínim.

—Sigan, torna a dir n’Alvarito, amb la mateixa innocència del qui mai ha romput un plat.

I és llavors que tot m’encaixa.

El comunicat oficial. Aquell “però” suspès en l’aire. Aquella crida a la calma.

Ara ho entenc. No era només un avís. Era una consigna: Calla, empassa i accepta. Perquè avui, a Bunyola, el partit ja està dat i beneït.

I al lateral, l’assistent. Ah, l’assistent. Una peça exquisida del dispositiu: envanit, vigilant, quasi patètic amb la seva obstinació. No mira el joc: administra silencis i persegueix la banqueta de l’Escolar amb una diligència que fa enveja a qualsevol inspector d’hisenda. Ordre, disciplina i una animadversió admirable per color verd-i-blanc.

I és aquí, just aquí, quan el pamflet adquireix sentit.

El comunicat, la tolerància zero, el futbol sense violència. És clar que sí, i un be negre!

Sense violència verbal —sempre que sigui selectiva.

Sense violència física —sempre que sigui invisible.

Sense protestar —sobretot sense protestar.

És clar que sí.

Calla, baixet els calçons, somriu i, si pot ser aplaudeix.

Perquè avui no es juga només un partit. Avui s’ha interpretat una obra teatral: El robatori del segle-

I nosaltres, innocents, pensaven que veníem a veure un partit de futbol…

Alineació:

 Alexis (3), sota pals.

 Quintana (3), Pau (3), Franco (3) i Garcia (3) en defensa.

 Morales (3) i Sard (3) de pivots.

 Lluís Maya (3), Sansó (3) i Ruedas (3) al centre del camp.

 Mario (3) a l’atac.

Canvis:

Minut 65’: surten Lluís Maya i Sansó, entren Martin (3) i Juanlu (3)

Minut 79’: surten Pau i Quintana, entren Barroso (3) i Torres (3).

Targetes grogues: Carlos Torreblanca, Xavi Morales, Lluís Torreblanca (dues grogues) i Ruedas.

El Partit:

Primera part força igualada, però les ocasions les ha tingudes l’Escolar: dues en Ruedas i una en Mario. El Bunyola no ha tirat cap vegada entre els tres pals de la nostra porteria. Al minut tretze, en un rebuig de mala sort, un dels nostres defenses, ha introduït la pilota dins la porteria defensada per Alexis.

La segona part: un bany de futbol, de ganes i d’intensitat per part de l’Escolar. El Bunyola s’ha defensat amb prou feines amb deu jugadors instal·lats damunt la retxa de l’àrea gran i un en punta. Malgrat el domini i bon joc gabellí no puc narrar ocasions concretes de gol. Ni locals, ni visitants.

El millor jugador local: el seu porter.

Resum:

Injusta derrota de l’Escolar davant un Bunyola que ha resultat ser un equip amb nul argument ofensiu i molta xiripa. Nosaltres, en pilotes penjades sobre l’àrea local, no hem pogut traspassar el seu espès conglomerat defensiu.

No és casualitat que a aquest equip, dins el seu camp, tan sols li hagin marcat dos gols.

S’ha lluitat i s’ha treballat, com a mínim, per empatar el partit, però la sort no ens ha acompanyat. Crec que tècnics i jugadors estan d’enhorabona pel plantejament i el partit realitzat. Sempre sap greu perdre, però avui és un dia d’aquells, que podem anar amb el cap ben alt. Malgrat el resultat, encara no hi ha res perdut. Queden set partits i, jugant així, optem a tot!

Pròxima jornada:

Serà el Dijous Sant al Figueral. El Mariense, penúltim classificat, pagarà amb escreix, els plats romputs de la immerescuda derrota d’avui.

Visca l’Escolar victoriós. Sempre!