Escolar 2 – Cardassar B 1

Benvinguts siau, estimats tots quan sou!

 

Arrancada:

Jornada 25… i?

Horabaixa de les que fan afició, futbol de trinxeres i un terreny de joc acabat de planxar. Climàticament parlant —fora cap dubte—, millorable. Aquests eren els partits que a mi més m’agradaven “jugar”: aigua, vent, bassiots, fang, fred… i qualque potada pel front.

Malgrat la rudesa del temps, el derbi descafeïnat de sobre no ha defraudat a ningú. La graderia principal ha estat molt concorreguda per aficionats d’ambdós equips. Cadascuna ha animat als seus amb esportivitat i, ambdues a l’encop, amb esbroncat, merescudament, a la tripleta arbitral —coincidències?—.

Un Cardassar B força interessant que ens ha posat les coses ben costeroses. Aquest equip no és el de la primera volta —no, ca barret!—, ha millorat considerablement —sempre ho veuràs!—. I, a això, que el cos tècnic gabellí ja ho sabia.

 

Antecedents:

Sempre he dit, cregut i mantingut fermament que l’entrenador és el primer interessat en què l’equip ho faci el millor possible i, sobretot, que guanyi. Si tant voleu ho puc dir més fort, però no més clar. Queda entès?

És normal, entenc i tampoc pretenc —només faltaria—, que el meu discutible criteri futbolístic sigui compartit pels altres actors d’aquesta representació; si fos així, tal volta, la cosa seria massa avorrida. Crec que els meus comentaris vessats —i encara per vessar—, mai s’han fet de manera gratuïta. A cada crònica he argumentat —no com un bon periodista, sinó com un mal entrenador— el perquè de cada opinió. Cada parer manifestat ho he fet amb coneixement de causa i, per damunt de tot, amb el respecte més gran cap a tothom.

Fa set anys que segueixo a l’equip i conec la majoria dels jugadors. Sé el que poden donar i també les seves limitacions. Per això les opinions que escric no són gratuïtes. I tot això no ho dic enfaristolat, ho dic amb molta modèstia i total humilitat.

Portem cinc jornades —des del dia del Montaura— que el joc de l’equip no és de traca i mocador —també sé que no és a mi que m’ha de satisfer—, sols és una opinió del tot prescindible. El més entès em pot refregar pels morros que l’equip fins ara ha anat primer i, que un cop jugat el partit ajornat contra Ses Salines, podem continuar capdavanters —que així sigui—. Que malgrat no jugar amb un encuny espatarrant guanyem. Tot això —i segurament qualque cosa més— és del tot veritat.

Però la meva reflexió té una altre consideració prou diferent i tan valida com qualsevol altra:

No és on som. És on podríem ser.

No es tracta de guanyar partits, sinó la manera de com es guanyen.

No és qüestió d’anar primers. És demostrar perquè som els primers.

El partit:

Alineació:

• Alexis (2), a la porteria.
• Pedro (2), Pau (1), i Franco (-), a la defensa.
• Juampi (-) i Garcia (1), com a carrilers.
• Sard (2) i Salazar (-), de pivots.
• Juanlu Flaquer (2) al centre del camp.
• Sansó (2) i Mario (3) a la davantera.

Canvis:

Minut 19’: surten Franco i Salazar; entren Lluís Maya (2) i Morales (MVP 4)

Minut 46’: surt Juampi; entra Torres (2).

Minut 60’: surt Sard; entra Martin (2).

Minut 83’: surten Juanlu i Sansó; entren Dídac (1) i Caicedo (2).

Targetes grogues: Franco, Juanpi, Pau, Carlos Torreblanca, Juanlu, Mario i Alexis.

Vermella: Xavi Morales.

Un partit més —i ja n’hi van!— hem tirat els primers quaranta-cinc minuts, directament i sense passar per la casella de sortida, al poal de les escombraries. Tot un luxe, que a hores d’ara, no sé si ens el podem permetre…

El sistema de joc —pensat i dissenyat a consciència— per doblegar al contrari: tres centrals; dos carrilers quan tenim la pilota i laterals a l’hora de defensar; dos pivots; un mig centre organitzador i dues puntes.

Tot això està molt bé. Però si pretenem jugar amb dos carrilers s’han de posar jugadors que puguin i sàpiguen desenvolupar les missions inherents a aquesta demarcació. A més, els productors de joc amb de proporcionar pilotes als carrilers perquè aquests: puguin ser els qui desequilibrin, la clau per obrir la defensa rival, la sorpresa del contraatac i aconseguir la tan desitjada superioritat numèrica en atac.

Aleshores no hi ha elaboració de joc; els dos carrilers estan estàtics; no arribem a porteria; l’equip està xapat amb dos; el Cardassar B domina el centre del camp i és el propietari de la pilota. Al minut setze ja tenim a un central i a un carriler amonestats; al trenta-tres un central més àmplia la nòmina. Venen mal dades!

Patapam… intent nul! Les alarmes es disparen, sona la botzina; al minut catorze escalfen dos suplents. Què passa aquí?

Es veia venir… Diuen que rectificar és de savis. I es rectifica.

El que ara mateix no sé, és si aquests dos canvis marcaran —amb els seus efectes col·laterals— un abans i un després en el devenir de la resta de la temporada: l’arròs comença a fer grumellons! Espero que no; que tot quedi en un simple llanci i anècdota més del partit; aquí pau i en acabat glòria.

Surten a escena dos bons centrecampistes —más madera, dirien els germans Marx—. Un d’ells, per jo el millor que tenim —com a la gran majoria de partits— és destinat a una posició on queda infrautilitzat. Tot i els canvis, el joc no millora. La primera part acaba amb empat a zero i amb un mal gust de boca considerable.

Comença la segona part. El Cardassar B unta les corrioles i pitja l’accelerador. El cos tècnic de l’Escolar no troba l’interruptor—malgrat els jugadors donar-ho tot— per canviar la dinàmica del partit. L’equip continua mancat d’organitzador, inoperant i xapat amb dos.

En Joan Sard és caçat de mala manera —saben a qui peguen—. És ressent de l’envestida i al minut seixanta ha de ser substituït; la referència ha sigut eliminada. Un problema més!

I aleshores, miracle —és tal ment un miracle—: Xavi Morales és situat al centre del camp; al seu lloc natural. Per art de màgia no, per la màgia d’en Morales ja ho crec, l’equip ha començat a funcionar i les ocasions de gol arriben una rere l’altra.

Al mateix minut, Sansó treu un córner. El porter llorencí, en un desafortunat rebuig de punys, introdueix la pilota dins la seva porteria. No està gens malament, de tant en tant, un cop de sort.

L’u a zero —i la ineptitud total demostrada per la tripleta arbitral, que semblava competir per veure quin dels tres o feia pitjor i amb més mala bava— capgiren la deriva conductual del partit. Ja és perquè porten un rètol a l’esquena demanant respecte i que l’aficionat gabellí és un senyor, que si no… tots tancats a la presó!

Morales ha assumit el pes de l’equip i fabrica joc de luxe; l’equip carbura al seu ritme. Al minut setanta és Martin el qui marca el dos a zero. El partit sembla sentenciat i controlat, però el Cardassar encara no ha dit l’última paraula.

Al minut noranta el Carde s’aferra amb les ungles a l’emblanquinat i marca el dos a un. Tot són nervis i bubotes de llençol blanc que pul·lulen en pilotes pel Figueral.  Vine aquí que et rebentaréééé…

L’àrbitre, abans de xiular el final del partit, dona nou incomprensibles minuts de temps afegit. Quina nerviada!

Tothom amb els ulls fora de les òrbites exigint el final d’aquest matx. Dins aquest temps de caprici, l’àrbitre —equivocant-se una vegada més— en una jugada mancada d’intencionalitat, mostra la cartolina vermella a un incrèdul i maltractat Morales. Quan no n’hi ha més… que no en cerquin!

El partit —gràcies a Déu— ha acabat. Victòria important i merescuda dels jugadors de l’Escolar. Les errades i tot el que he explicat una mica més amunt ja no compten ni serveixen de res. Al final, com quasi sempre passa al futbol, el marcador té més raó que el cronista: els tres punts dins la butxaca dels verds-i-blancs i visca la mare superiora!

Tota la resta: vuits i nous, i cartes que no lliguen!

Resum:

No cal resumir res. Hòsties com a pans de dos quilos en cauran per tots els costats. A més, avui he fet com a llarg… no ho trobeu?

 

Pròxim partit:

Serà dissabte que ve dins el Figueral. El Vilafranca, setè classificat, vendrà en ganes de marxa. Esperem que s’emporti un rèquiem en forma de golejada. I el nostre millor creador expulsat…

Vius i orelles tosses!

Visca l’Escolar victoriós!

Biel Torres

Fotos: Susana Triguero