Escolar 1 – Vilafranca 1

Benvinguts siau, estimats tots quan sou!

Abans que rodi la pilota, el futbol es posa dret. I ho fa per honorar els seus. Salvador Moll Vaquer, memòria viva de l’Escolar, trepitja la gespa amb la calma dels qui ho han donat tot. Toc subtil, treta d’honor. I una graderia que s’aixeca com un sol cos. Aplaudiments que no són de cortesia: són de deute. Dels que no es poden pagar mai del tot. Gràcies, Salvador. Etern.

Entradeta:

Jornada 26. I aquí ja no hi ha xarxa.

Fa quatre dies manàvem. Ara, resistim. Amb les ungles aferrades a l’emblanquinat. Amb dubtes. Amb aquella mirada de qui no acaba d’entendre com s’ha torçat tant el camí en tan poc temps.

Queden vuit partits. Vuit finals. I després, si hi arribem, una guerra curta i salvatge anomenada play-off. Però per arribar-hi, primer s’ha de deixar de badar. El futbol no espera ningú. I si dubtes, et passa per damunt.

El partit:

I comença. I tot sona massa conegut: pilota nostra, camp nostre. iniciativa nostra i perill… de ningú.

El Vilafranca arriba sense fer renou, sense pressa, sense por. Es planta i diu: “jugueu vosaltres”. I nosaltres entrem al seu joc. De ple. Toquem i toquem, com si el gol hagués de caure per cansament. Però el gol no cau. El gol es caça.

La primera part és un miratge: sembla que passem coses, però no en passa cap. Un lateral seu fa aigua per tot arreu, demana guerra… i ningú li declara. Massa respecte, massa pausa, massa poc verí.

Descans. 0-0. I el partit cridant que algú el mati.

Però no hi ha matador.

La segona part arranca i el guió no es mou ni un mil·límetre —la vida sigue igual— . Fins que el futbol s’embruta. Minut 52. Agressió fora de lloc, fora de temps i fora de tot. Un jugador a terra. L’entrenador visitant perd el nord. Expulsat. El partit s’encén… però nosaltres no.

I llavors, sí.

Minut 58. Entra en Martin. I entra com qui no vol la cosa… però la vol tota.

Minut 73. Rep fora de l’àrea. S’ho pensa mig segon —massa per alguns, just el necessari pels valents. Xuta. I la pilota entra com una bala dins la xarxa. U a zero.

Alliberament. Crits. Punys enlaire. “Ja està”, pensam. Error.

Perquè el futbol no perdona la ingenuïtat.

Pocs minuts després, la mort del partit als seus peus. Sola, clara, massa clara. I no entra. I en aquell instant, sense saber-ho, acabem de convidar el rival a creure.

I quan un rival creu… estàs viu o estàs mort.

Ens fem petits. Ens encongim. La pilota crema. Les cames pesen. El cap dubta. El Vilafranca aixeca el nas, ensuma sang i diu: “ara”.

Minut 86. Gol.

Silenci. Dels que fan mal.

U a u. I no és un empat. És una punyalada lenta.

Queden set minuts de temps afegit. Set només?. Però ja no hi ha cap. Només presses, errades i una impotència que es pot tallar amb ganivet. El partit se’ns escapa davant els ulls… i no sabem com retenir-lo.

Alineació:

• Alexis (2), a la porteria.

• Quintana (2), Pau (2), Franco (-) i Garcia (3) en defensa.

• Salazar (2) i Sard (2) com a pivots.

• Juanlu (1), Lluís Maya (2) i Sansó (1) al centre del camp.

• Mario (2) a la punta d’atac.

Canvis:

Minut 46’: surt Juanlu, entra Ruedas (1).

Minut 58’: surten Franco i Salazar, entren Martin (2) i Juampi (-).

Minut 67’: surt Sansó, entra Barroso (-)

Minut 80’: surt Quintana, entra Javi Maya (-).

Targetes:

Grogues: Juanlu, Quintana i Lluís Maya.

Resum

Un punt que no suma, un punt que pesa, un punt que fa mal. Set partits enrere, nou punts de vint-i-un. I una sensació que s’ha instal·lat sense demanar permís: aquest equip ja no viu ni pensa com abans.

Però encara hi som. I mentre hi siguem, no hi ha excusa. Dimecres, al Figueral, contra Ses Salines. No és una oportunitat. És una línia vermella.

Guanyar. O començar a dir adeu.

I això —això sí que no.

Visca l’Escolar victoriós. Sempre!

Biel Torres