El Minotaure

Toc-toc, em truca a la porta el Minotaure.

      «Tens cervesa?», em demana,

amb el pretext habitual de les seves visites,

i mentre vaig cap a la nevera

sento: «No podem continuar

           fent retòrica».

Quan anem per seure

amb sengles cerveses fresques sobre la taula em diu:

«Et diré una cosa que

    no t’ha dit mai ningú».

Em mira amb els seus ulls bovins

            i segueix:

«No tenim més pàtria que la que portem

            amb nosaltres,

hem perdut la societat que volíem per viure

        en els esforços per crear-la,

i ara ja no tenim ni el que teníem

          ni el que volíem».

El Minotaure es queda contemplant un instant

          les seves peülles davanteres:

«D’ara endavant, no coneixerem

          allò que volíem,

vagarem d’un cantó a l’altre,

  desarrelats, com el vent.

I si tornem, no tornarem tampoc

          on érem».

Trec un altre parell de cerveses

    i el Minotaure continua:

«No serem d’enlloc,

    ni d’aquí ni d’allà,

fem el que fem ho perdrem sí o sí

          a qualsevol lloc,

i tampoc no serem ja nosaltres mateixos,

  empesos cap aquí i cap allà per mil fils,

amb il·lusió i sense il·lusions, al camí

  que recorrem indefectiblement».

Com sempre, jo me l’escolto

  com faria algú intel·ligent o com un ximple, callat.

«Holes i adéus, perquès i peròs,

          sorpreses i silencis,

malentesos i estossecs, també frases

      més o menys ben lligades,

però arreu vivim en l’exili».

      Abans de marxar,

s’aixeca i, com fa sempre, afegeix: «Ho entens?

              Ho entens, oi?».

Parla en grec clàssic i jo, com que no sé grec,

          l’entenc perfectament.

Joseba Sarrionandia, És morta la poesia?

Barcelona: Pol·len Edicions, 2018.

Versió catalana d’Ainara Munt Ojanguren.