Mirau-ho: això és tot el que queda

Mirau-ho: això és tot el que queda
del meu cos, i penso massa vegades
si ho val la pena. Mirau-ho:
Aquestes rugues dibuixen el record
de nits de vetlla i borratxera,
dins un monòleg inacabable
de moixos negres. No foren més que fugues
inútils, alens de somni musti:
com si ara, davant el mirall,
m’hagués esclafit tota la vida.
Perdonau-me, amics, si em trobau
una nit qualsevol, a punt d’albada,
abraçant tot el plor d’aquest cos meu.
Us ho jur: és un cos que pot plorar
tot el que vulgui: ell coneix
els seus ossos i la seva pell.
(Ara ho sé ben cert.
Ara que tu m’ho has dit
sense voler, en forma
d’elegància, fins i tot.
Ara ho sé ben cert:
això queda del meu cos.)

M’agradaria dir-vos-ho a la venguda
d’una festa molt moguda,
quan n’estàssem ben segurs
del que deim.
Us convidaria a la darrera
beguda
–a una taula del racó,
un cafè amb llet per a l’home
que comença la diada–
i, ja mig mort, us ho diria:
«mirau-ho: això és tot el que resta
del meu cos. Podeu fer-ne el que vulgueu».

L’endemà ho sabríeu cert; i callaríeu.
I un bon dia: «Denou anys, mirau que jove!»
o «Trenta anys, ja tot un home»
o «…a la flor de la vida»…

I jo ja ho sabia. Ja fa molts d’anys
que jo ho sabia massa cert.

Guillem Frontera, A ritme de mitja nit.
Palma: Daedalus, 1965.