¿Hi ha cap ésser vivent dotat de sentits, que, entre totes les meravelloses formacions de l’espai immens que l’envolta, no s’estimi la llum que tot ho alegra amb els seus colors, els seus raigs i les seves ones, i la seva tendra omnipresència com a deixondidora matinada? Com l’essència més interna de la vida, la llum és respirada per les infatigables constel·lacions de l’Univers, que suren i dansen en el seu blau cabal: la respira la roca guspirejant i eternament silenciosa, la planta sàvia i xucladora i la bèstia flamejant i multiforme –sobretot, però, la respira l’estranger superb, d’ulls assenyats, de pas ingràvid i de llavis melodiosos dolçament tancats. Com un sobirà de la natura terrestre la llum convoca totes les potències per realitzar innumerables metamorfosis, fa i desfà aliances infinites i amb la seva figura celest envolta tot ésser terrenal. –Només la seva sola presència ens fa visibles les meravelloses i magnífiques riqueses del món.
Lluny d’ella, em decanto envers la sagrada Nit, la inefable i misteriosa Nit. El món resta distant –immers en una tomba profunda–, desert i solitari és el seu lloc. Una profunda melancolia fa vibrar les fibres del meu cor. Aleshores voldria submergir-me dins les gotes de rou i barrejar-me amb la cendra. –Llunyans records, desigs de joventut, somnis d’infantesa, petites joies i inútils esperances, esdevenen grises vestidures com la boira del vespre, després de la posta. La llum ha anat a plantar les seves alegres tendes en altres indrets. ¿No hauria pas de retornar amb els seus infants que l’esperen amb la fe de la innocència?
¿Què és, doncs, això que brolla intuïtivament del cor i engoleix la suau atmosfera de tristesa? ¿Es que et com plaus en nosaltres, oh fosca Nit? ¿Què amagues sota el teu mantell que invisiblement m’impregna amb força l’esperit? Un bàlsam preciós goteja de la mà amb què re culls les roselles. Tu dónes vol a les ales feixugues de l’ànima. Obscurament, inexplicablement, ens sentim arravatats –alegrement sorprès veig un rostre greu que dolç i pietós s’inclina sobre mi, i sota els incomptables rínxols entortolligats descobreixo l’amable joventut de la mare. Aleshores que pobra i pueril em sembla la llum –que joiosa i beneïda l’arribada del capvespre. ¿Tan sols perquè la Nit et separa dels teus fidels sembres esferes lluents en les llunyanies de l’espai per tal de fer ressaltar la teva omnipotència –el teu retorn– en el temps que dura la teva absència? Encara més celestials que totes les seves estrelles guspirejants ens semblen els interminables ulls que la Nit obre en nosaltres. Arriben a veure més enllà dels astres més pàl·lids d’entre les seves innombrables legions estel·lars –sense necessitat de llum, veuen a través de les profunditats d’un cor amant– curullant de voluptuositat infinita les supremes alçades de l’espai. Celebrem l’emperadriu de l’Univers, la sublim missatgera dels mons sagrats, la vetlladora del benaurat amor –ella t’envia a mi– tendra estimada –estimat sol de la Nit–, aleshores em desperto –ja que sóc teu i alhora meu– tu m’has ensenyat que la Nit és la vida –tu m’has fet home– consumeix el meu cos amb la teva flama espiritual, perquè, volatilitzat, més íntimament amb tu es barregi, i duri així la nostra nit de noces fins a l’eternitat!

Novalis, Himnes a la nit.
[Athenäuem, 1800, fragment I]
Barcelona: Llibres del Mall, 1975.
Versió catalana d’A. Tàpies-Barba.