Esperança

Em trobo extremadament sol.
Però el meu cor es troba en perfecte repòs: buit d’amor i d’odi, de joia i de dolor, de colors i de sons.
Deu ser que em faig vell. És que els meus cabells no són ben blancs i les meves mans tremoloses? El mateix deu passar amb els cabells i les mans del meu esperit.
Em trobo així des de fa molts anys.
Abans el meu cor vessava de cants de guerra: sang i ferro, flames i verí, conquesta i revenja. Un bon dia tot això es va convertir en no-res; amb tot, de tant en tant mirava d’omplir aquest buit amb esperances vanes i enganyadores. Esperança, esperança; amb aquest escut vaig mirar de parar els atacs de la nit fosca enmig del no-res; però més enllà de l’escut la nit fosca sotjava enmig del no-res. Així es va anar consumint la meva joventut
És clar que fa temps vaig adonar-me que la meva joventut s’havia esvanit; però pensava que al meu voltant encara hi havia joventut: els estels, els clars de lluna, les papallones estabornides, les flors en la fosca, el xiscle malastruc de l’òliba, les llàgrimes de sang del cucut, els somriures vagues, les danses d’amor… Encara que malenconiosa i inconstant, era una forma de joventut.
Mes ara, per què em trobo tan sol? És que la joventut dels altres també s’ha esvanit? És que tots els joves del món s’han fet vells? Estic sol per a lluitar cos a cos contra la nit fosca en- mig del no-res. He abandonat el meu escut després d’haver escoltat el cant de L’esperança de Sandor Petöfi:

«Esperança, què ets? Una meuca
que sedueix els homes per desposseir-los dels seus béns;
i quan li han sacrificat el seu tresor més preuat,
la joventut, els abandona.»

Ara fa setanta-cinc anys que aquest gran poeta líric i patriota hongarès va morir per la seva pàtria sota les llances dels cosacs. Si la seva mort va ser tràgica, més tràgica és encara la permanència de la seva poesia. Misèria de la vida! Un home tan altiu i valent com Petöfi va haver d’aturar-se davant de la nit fosca, va girar els seus ulls vers l’Orient llunyà i va escriure: «La desesperança, com l’esperança, és una il·lusió.»
Si he de continuar vivint en aquesta il·lusió que no és ni llum ni foscor, sortiré a cercar de nou la joventut malenconiosa i inconstant que s’ha esvanit; encara que sigui la joventut dels altres. Si desapareix la joventut del meu voltant, la meva decrepitud serà encara més decrèpita.
En aquest moment han desaparegut els estels, els clars de lluna, les papallones estabornides, els vagues somriures i les danses d’amor. Però els joves estan tranquils.
Així, doncs, no tinc altre remei que lluitar sol, cos a cos, contra la nit fosca enmig del no-res. Encara que no arribi a trobar la joventut al meu voltant hauré de deslliurar-me jo mateix de la decrepitud que viu en mi. Però on és aquesta nit fosca? Ara han desaparegut els estels, els clars de lluna, els somriures vagues i les danses d’amor; els joves estan tranquils, i comptat i debatut tampoc no hi ha una veritable nit fosca.

«La desesperança, com l’esperança, és una il·lusió.»

1 de gener de 1925

Lu Xun, Mala herba.
Barcelona: Edicions 62, 1994.
Versió catalana de Seán Golden i Marisa Presas.