Les mans llagades,
els peus cansats,
l’espatlla dolorida.
La mirada contempla,
inquisidora, un camp erm.
A l’horitzó, un núvol de pols,
és la vida que fuig.
Poc per a contar,
res valuós a dir:
sols caminar per arribar enlloc.
He arribat a creure
que l’esforç ens allibera.
Però si no et mous
no notes les cadenes.
Fins i tot el mal,
que ens destrossa,
pot esdevenir en el pròleg
d’un inesperat renaixement.
Tot és fosca i llum,
tot ombra i claror,
tot blanc o negre.
Tu ets els matisos,
tu poses la música,
omples els acords
i crees una cançó,
què és la vida.

Joan Mercant «Castus».
Inèdit.