Ya nada queda: sombra sin brillo,
fulgor opaco de lo que fue belleza y, sin fuerza,
una lágrima sola que resbala y gotea por el ruín maquillaje,
por la burda careta que la envuelve y la empuja,
que la toma y la lleva, apariencia sin rostro,
por el campo más árido de la vida ya muerta.
Juan Luis Panero

Saps, Romy Schneider és morta:
t’ho dic a tu, a tu mateix,
que ara te tenc a l’altra banda
del mirall, tot de l’enrevés,
i veig com tanques els ulls buits
(però no ho sé, els cecs potser
no necessiten cloure els ulls)
i tractes de veure els vaixells
més alts del matí, allà, lluny
de la persiana corcada,
com salpen muts en el viatge
precipitat cap a l’encalç
de l’àguila més poderosa.
Sí, estic segur que ja ho saps:
Romy Schneider és ja morta;
però tu i jo seguim aquí,
discutint notícies òbvies
(com la del pare que un bon dia
decidí violar la filla
de setze anys; o la d’aquell jove
que al segon intent s’obri el cap
saltant des del pis que fa vint;
coses, històries vulgars)
i badallant l’avorriment.
Espera un moment, m’asseuré
a la cadira, estic cansat.
Tu també ho hauries de fer:
te trob mala cara, mig pàl·lid.
Però, ¿de què parlàvem ara?
Ah, sí, de Romy, que és morta.
He vist les fotos que han sortit
als diaris amb aquells ulls
tan verds i tan oberts, i reia.
¿Com deu tenir els ulls ara, ja?
Tal vegada tan enrogits
com els teus; t’ha de veure el metge
prest: no m’agrada el teu aspecte,
així arraulit dins el mirall.
És possible que encara rigui:
sí, m’han dit que als morts els roman
una enorme rialla atònita.
Però mira, vaig a cercar
una aspirina i un tassó d’aigua:
me tens molt preocupat, tu.
Té, pren-te-la amb calma, no corris.
Fa poc, saps, quan allò de Romy
i dels ulls verds i la rialla,
vaig quedar una mica trist,
amb ganes de tornar petit,
molt petit, molt petit, potser
d’amagar-me rere les fulles
o de cercar el retorn al ventre;
però vaig decidir que no,
que no podia ser, això.
¿Que notes aquesta sentor?
Sí: és l’esclat dels tarongers
que s’encenen en els jardins
i ens arriba com una pluja.
Tenc una sensació rara,
no et sabria explicar molt bé.
Diríem que és el cansament.
Serà millor que anem a jeure.
Ho necessites més que jo,
ara que les barques s’enfronten
als vents espessos dels xiprers
i els temps madura entre l’argila.
Mira: creix l’herba sota els peus
i l’estrangera, aquella alta
i rossa (pareix alemanya),
va ensopegant carrers avall.
Vés a descansar, no m’agrada
la convulsió dels teus llavis.
Anem, que xiulen trens ocults
i les enfiladisses creus
s’arrapen als murs més rebels.
Saps, Romy Schneider és morta.

Manel-Claudi Santos, Arquitectures d’absència.
Binissalem: Di7, 1997.