Aquesta estranya flor

El cavaller somreia a dos dits d’aigua
sota els joncs, vora les herbes
grises de la riba, sota
les ombres d’un cel verd i ondulant.
Va aparèixer una tarda
amb un silenci d’algues o cabells
movent-se, com un misteri
sense enigma, sense boca
ni ulls per la tristesa;
també sense paraules
que l’acompanyin
a l’últim desig dels dies,
del sol ponent, de la conversa
truncada per l’anhel
de dos cossos, en el somriure
que, tan rar, desemboca
a l’alegria, a l’infant
que creix en la nit del bressol.
Aquí està, movent-se lentament
com una alga,
com una flor diürna
delicada i fugaç,
com la memòria
d’una altra memòria extraviada.
En la foscor sotgen peixos,
bombolles d’aire, entrellums,
dèbils fosforescències.
Irreal com un somni medita a la deriva.

Joan Perucho, El país de les meravelles [1956].
Barcelona: Bruguera, 1984. [Obra poètica completa]