Passar comptes, cada nit,
amb un mateix. Passar comptes
amb tres unces de persona
que tresquen pel dia a dia.
Heus ací un bell exercici
del tot abassegador.
Avui, aquella conversa,
fingiments plens de modèstia,
mentides sense malícia,
«et veig bé», «jo igual et dic»;
vagueries innocents,
«fa bon temps», «sí, preciós»;
tot un tractat filosòfic
que m’omple una bona part
del trajecte cap enlloc.
Fulls a la taula, una pila
que no disminueix mai,
són expedients anònims,
vides que s’han fet paper;
cal tenir compassió
i cal mirar-se les lletres
talment com si s’escoltassin,
cal atendre bé aquells noms
el significat dels quals
(fora dels fulls de paper)
és a punt de jubilar-se.
Macarrons, avui, recurs
fàcil i sempre agraït,
amb formatge parmesà,
i mig tassonet de vi
i un tros generós de púding.
Després, moments de no res,
bressolat pel bust parlant
que ha arribat a mi per l’aire
i em conta tots els desastres
que la jornada procura.
I també llegir diaris,
com una devoció
de creient irreductible,
per a tenir sempre a punt
l’actualitat comprimida:
milers de morts violentes,
polítics espatarrants
que es preocupen per mi,
la cartellera de cine,
els programes de la tele
i els resultats del futbol.
I, ja cap a l’horabaixa,
una altra interlocució,
conversa molt agradable,
–una cervesa a la mà–
amb l’anima compassiva
que amb arguments contundents
em convida a l’abandó.
Abandó, de què?, em direu.
Doncs, de la merda de llengua
i la merda de cultura
–per dir-ho textualment–
que els meus pares van tenir
–ignorants– la mala bava
d’inocular-me, d’infant.
Li dic que m’ho pensaré,
puix trair-me a mi mateix
és quelcom que em fa patxoca
(si no fos que ja sóc vell
i que m’he fet a acceptar,
amb gran naturalitat,
tot tipus d’humiliació).
I encara abans d’ajustar
tant entrades com sortides
i un saldo que mai no em quadra,
–acte previ a girar fulla
de l’admirable existència
en què estic ficat de peus
i mans–, un problema més:
és aquest corc que em rosega,
la fastigosa frisança
per fer versos que ningú
no em demana i que m’obliga
a dir coses que, en veu alta,
no les diria a ningú,
i a combatre amb les paraules
que he d’arrabassar del pou
del meu cervell amb tenalles
fetes de foc i suplici.
Passar comptes cada nit,
un poema com a epíleg,
una mena de postdata
que mai no sé si assentar
a la columna de pèrdues
o a la columna de guanys.
Demà serà un altre dia.

Jaume Fuster, El vent de les paraules.
Sant Joan de les Abadesses, SetzeVents, 2008.