El carrer de les putes

Un Déu Infant, que coneix el Ma-mul,[1] cantant
en els cims propers als núvols baixos i càlids.
Et trobarà en un lloc on es reuneixen
els clients de les putes que sobrevisqueren als amos
focs espargits i núvols baixos però llunyans en l’horitzó
atapeït de llums domèstics
fins i tot les putes estan en aquell moment tranquil·les i quietes
com meditant, o qui sap per quina atàvica malenconia,
a la vora d’un llum encès entre el paper roig de la paret
i el llit desfet que ompli de blanc aquell interior
als llindars del qual arriba la miserable foscor.
Els clients parlen en veu baixa, i si algú riu, o crida,
tots el miren, com absorts en el cant dels grills
que omplin l’horitzó veí més enllà dels afores
qui sap en quina nit de 1962 o 63: i qui canta a Déu
la seua cançó paterna, nascuda en el cor del Ma-mul
en els altiplans perduts per damunt de les selves
on no passen carreteres, fa arribar fins ací
un senyal del cosmos: el Déu Infant vingut de la barraca
s’allunya dels companys, no és res, sols té uns rínxols.
Però en els mil·lenis –abans de la mort–
això marca una data en el curs del ser
encara que ningú la celebra, o se n’adona.
Per què un Déu Infant et pot trobar
pels camins del cosmos que passen entre les barraques
d’un llogaret de putes, sota murs antics?
És senzill: ve per fer-te de mare.

[1] Tradició sagrada oral del poble indi dels Kota. Encara que podria ser qualsevol altra tradició sagrada.

Pier Paolo Pasolini, El plany de l’excavadora.
Alzira, Bromera, 2001.
Versió catalana de Josep Ballester i Enric Salom.