La finestra oberta

Un escriptor ancià s’havia acostumat a escriure la paraula FINAL en un full de paper abans de començar les seves històries, i després d’això solia agafar una pila de papers, normalment prima a l’hivern quan la llum de dia durava poc, i en comparació gruixuda a l’estiu quan el pensament tornava a ser fluid i associatiu, expansiu com el pensament d’un home jove. Independentment de la quantitat, disposava aquestes pàgines en blanc sobre la darrera, que quedava tapada. Només així li venia la història, casta i refinada a l’hivern, més lliure a l’estiu. Així és com havia arribat a ser un mestre de fama reconeguda.

Preferia treballar en una habitació sense rellotges, i refiar-se de la llum per saber quan acabava el dia. A l’estiu, li agradava la finestra oberta. ¿Com va poder, doncs, a l’estiu, entrar el vent de l’hivern a la cambra? Tens raó, va cridar al vent, és això el que em faltava, aquesta decisió i brusquedat, aquesta sorpresa. Oh, si pogués fer això seria un déu! I es va estirar al terra fred de l’estudi a mirar com el vent escampava les pàgines i mesclava les escrites amb les no escrites, i entre elles, el final.

Louise Glück, Nit fidel i virtuosa.
La Pobla de Farnals: Edicions del Bruc, 2017.
Versió catalana de Núria Busquet Molist.