L’estranger

Havia decidit amagar-se del patiment. Reposava en un habitatge sepulcral, asil de la molsa decadent i del fong senil. Una llàntia inútil significava la desídia.
Havia renunciat als escrúpols de la civilització i la considerava un transsumpte de la molor. Descansava audaçment al ras, enmig d’una herba arrelada.
Insinuava la imatge de ser un primari, intent o desvari de la vida en una època diluvial. El cabell i la barba de llim semblaven alterats amb el sediment d’un refugi lacustre.
Es vestia de flors i de fulles per a festejar les vicissituds del cel, efemèrides culminants en el calendari del rústic.
Es recreava amb el pensament de tornar al si de la terra i perdre’s en la seva foscor. Es preparava per a la nuesa a la fossa indistinta llançant-se als atzars de la natura, rebent en la seva persona la pluja fugaç de l’estiu. Va deixar de ser en un dia de novembre, el mes de les siluetes.

J. A. Ramos Sucre, Antologia poètica.
Caracas: Monte Ávila Editores, 1985.
Versió catalana provisional: Miquel Llull.