Vocals

La a és òbvia, quan la pronuncies
veig el teu pírcing a la llengua rosada,
gens bífida, només els cans
la tenen tan tendra, el gra de perla,
el bri d’or em saluden la perdiu,
l’acullen vaticanament, una mar
de Bòrgies i de Sforza, de Medici
i de cúpules d’orsianes,
la plenitud joiosa i putrefacta
de la nostra vella cultura,
llepa amor meu, abans d’encular-te
amb paroxisme eslau, amb mètode
germànic, amb estepes i tundres,
amb el Panteó, la font de Trevi,
amb Lluc i Montserrat,
amb les falles valencianes.
La e oberta, tres quarts del mateix,
poncella bella, tres quarts,
o els meus quatre quarts, endins,
endins teu, però,
plusvàlues afegides, l’obertura
és més estreta, més nuances,
un xic més jesuïta, més gust
sense arribar a la u, ja ho veuràs
amor meu, la u, la u.
La e tancada, l’estretor dóna més gust
més Gestalt, una simplicitat més
clàssica, més mossona i més
plebea, no és encara, però,
l’apocalipsi, ni tan sols un Big Bang,
el ventre d’una mare eixorca,
una vall ampla i un riu mandrós,
un xec honest, amb signants solvents,
amb un compte corrent fiable.
La i, ira, iniqua, falsa estretor
l’amenaça amagada de la barra
inferior, i la falsa generositat
d’un soldà rostit, perfumat d’aigua
de roses i brut i estret, gasiu
i sangonós, un crit cínic, espaordit,
ple de dagues a l’esquena,
de feixistes a la nit rebentant nuques
a trons, amb bats de beisbol,
so esmolat com els ullals d’un porc:
no me la mamis mai amb la i.
La ò, la ferma i lenta via a la joia,
camí de perfecció, sendera
riallera fa servir la gola que
rosada com una sirena enmig
d’una mar enlairada amb ones
llargues, amb mar de fons.
I vosaltres, gramàtics lectors,
afegiu la resta.

Hilari de Cara, Cave Papam.
Calonge: Adia, 2016.