Retorn a casa

I

Ressaca de la nit. A hora primera
L’asfalt banyat de pluja et neguiteja
Un lent desassossec. Mentre, retornes
Pels vells carrers que estimes, amarat
De dolor repetit, sense esperança.
Penses que tot podria haver estat
Una altra cosa, mes no t’hi encabotes
Ni entones cants d’amor o himnes de guerra.
La nit t’ho diu, emprant el seu llenguatge
De vella amiga d’hores diferents
Que ja no t’assacien la mirada.
El bar tancat oculta aquells instants
On et sentires tu, malgrat la pluja,
Amb un projecte de futur. Retornes
Vell i cansat entre murs gratallosos,
Fragments de cel o titillants estrelles.
Davant la casa, un moix salta el bassal
Obscur que ha reflectit la teva cara.

II

El moix no gosa rapinyar-te l’ombra
Del cos cansat que al carrer s’allargassa
I et mira amb ulls d’espant o d’innocència.
El seu miol, talment la teva veu
Foscant a hora primera, no retarda
El pas lent de la nit cap a l’albada
Ni el desvetllar de llum que transparenta
El foc darrere els vidres. Lenta nit
Dels sentits que no goses adormir,
Encara evoca, fascinada, l’aura
D’un cos vibrant sota la lluna plena.
Així demanes veu a l’aire, força
Per resistir a l’aigua, paciència
De pedra al foc covat, vida a la terra.
El moix et veu pujar l’escala fosca.

III

I entres al teu redòs, cau o habitacle
De reformes urgents, a trenc de dia.
Has espoltrit records, cambres obscures,
Sons del passat i tenebres durables
Per contemplar un demà en repòs guanyat.
Refàs la por i vols tornar-la llum
Adelerat de solitud: defenses
Els quatre pams de terra on poder viure
I quan calgui, morir. A les parets
Els quadres et retornen una imatge
Que vol ser tu, però no és ben bé teva.

Jaume Pomar, Retorn a casa.
Manacor: Tià de sa Real, 1992.