El refugi de les estrelles

Tots cerquem ajuda a l’univers,
la fe com a brúixola per als navegants perduts,
els que busquen l’eterna felicitat,
l’esperança d’un estel que ens guiï en la foscor.
Cerquem déus a qui resar
quan les coses no van bé,
llibres sagrats, profetes,
tots amb el mateix diagnòstic:
«Fes el bé.»
Cada generació ha de lluitar les seves batalles,
però l’amor, la justícia i la solidaritat
són conquerits cada dia,
com estels que neixen i es fonen a l’horitzó.
Celebrem les victòries passades i futures
quan meditem en el cor,
perquè podem arribar a la mística
sense necessitat de religió.
I aleshores, la pregunta és:
Cal ensenyar religions a les escoles?
O millor ensenyar a no humiliar ningú,
a saber demanar perdó,
a no ser violents
encara que els altres ho siguin?
El més interessant és el déu interior de cadascú,
la consciència,
simultàniament el nostre cel i el nostre infern.
El famós judici final
el duem a dins cada nit,
com una constel·lació de decisions,
segons el nostre dictamen
podem dormir tranquils o no.
La tranquil·litat no es negocia,
però sovint la decidim
segons les batalles que escollim lluitar,
i aquelles que deixem de banda.
Quan ens perdem en el cosmos de la vida,
l’univers ens observa amb mil ulls d’estels,
potser l’únic camí és deixar-nos guiar
per la llum d’aquells astres que mai no s’apaguen.

Estel Font Pla, Filla de l’afrau.
València: Talón de Aquiles, 2025.