Himne al Viatge

Els ferrocarrils, les venes blaves de ferro,
recorren el món, una xarxa impetuosa.
Cor, corre amb ells! Aixeca’t per viatjar,
només en vol pots escapar de la violència i la llei.

Només en vol pots escapar de la teva pròpia feixugor,
que confina i aixafa el teu ésser.
Llança’t a la distància, llança’t al buit,
només la distància et pot retornar a tu mateix!

Mira! Només un estiró, i ja les ales brunzen,
per a tu bramula un pit d’aram,
la pàtria s’enfonsa enrere amb vessants i turons.
Una de nova, se’t fa feliçment clara.

Les fronteres es trenquen, les barres de vidre,
les llengües, les estrangeres, estan unides per a tu
per l’esperit de la unitat infinita, mentre envolta
l’esfera celestial dels catorze pobles d’Europa.

I en l’impuls d’anar de distància en distància,
la teva ànima creix, la teva visió es transfigura,
igual que el món, en la dansa entre estrelles,
descansa engronsant-se en gran música.

Stefan Zweig, Silberne Saiten.
Frankfurt amb Main: Fischer. 1982.
També a: Reisen. Gedichte. Stuttgart: Reclam, 2018.
Versió catalana provisional: Miquel Llull.