El mapa

La terra jeu a l’aigua; ombrejada de verd.
Ombres, o són aigües poc fondes?, que a les vores
van mostrant la línia dels extensos esculls
on pengen les algues des del verd cap al blau.
O és que la terra es va inclinant i, des de sota, fa alçar el mar
i el va empenyent impertorbable al seu voltant?
Al llarg del banc de sorra tan finament daurat
potser la terra des de sota empenta el mar?

L’ombra de Terranova jeu plana i tranquil·la.
La del Labrador és groga, el lloc on l’esquimal somiador
ha untat amb oli. Podem acariciar aquestes belles badies,
sota d’un vindre com si haguessin de florir,
o com per donar una peixera neta als peixos invisibles.
Els noms dels pobles costaners s’allarguen mar endins,
els noms de les ciutats travessen les muntanyes veïnes
–aquí l’impressor experimenta la mateixa il·lusió
de quan l’emoció excedeix de llarg la seva causa.
Aquestes penínsules agafen l’aigua entre el polze i l’índex
com dones que palpen la suavitat d’un teixit.

Les aigües dels mapes estan més tranquil·les que la terra
i deixen que la terra doni forma a les onades:
corre agitada cap al sud la llebre de Noruega,
perfils que investiguen el mar, on hi ha la terra.
Se’ls assigna un color o el pot escollir cada país?
–el que combini millor amb el caràcter o bé amb les seves aigües.
No mostra preferències, la topografia; el nord és tan a prop com l’oest. Més delicats que els dels historiadors són els colors que fan servir els cartògrafs.

Elizabeth Bishop, Poesia completa.
Barcelona: Edicions del 1984, 2025.
Versió catalana de Jordi Fité.