Nit obscura

En una nit obscura,
amb anhels, en amors tota inflamada,
oh sortosa ventura!,
eixí sens ser notada,
essent ja casa meva assossegada;

a les fosques, segura,
per la secreta escala, disfressada,
oh sortosa ventura!,
a les fosques, celada,
essent ja casa meva assossegada;

en la nit del succés,
en secret, que ningú no m’advertia
ni jo mirava res,
sense altra llum i guia
sinó la que en el cor se m’encenia.

Aquesta pla em guiava
més de dret que la llum del bell migdia
al lloc on m’esperava
qui jo prou bé em sabia,
a un paratge on ningú no apareixia.

Oh nit que conduïres!,
oh nit amable més que no l’albada!,
oh nit que reunires
l’Amat amb son amada,
l’amada en son Amat ja transformada!

Al meu pit florejat,
que sencer per a ell sol es conservava,
allí es quedà ensonyat;
i jo l’adelitava
i el ventall de bells cedres l’airejava.

Del merlet l’aura amena,
quan jo la cabellera li espargia,
amb sa mà ben serena
en el coll em feria
i àdhuc tots els sentits em suspenia.

M’aquedí i m’oblidí,
el rostre recliní sobre l’Amat,
cessà tot i em deixí,
deixant el meu combat
entremig d’assutzenes oblidat.

Joan de la Creu, Poemes essencials.
Barcelona: Fragmenta, 2025.
Versió catalana de Pere Lluís Font.