En Jordi té sis anys i surt de la piscina de Son Ferrer amb una tovallola embolicada a la cintura. Els baixos de la tovallola vermella arrosseguen per terra. Com un ca banyat, en Jordi corre descalç; sembla que dugui una capa d’heroi o un vestit que balla amb el vent. L’aire és càlid, ple d’olor de festes d’estiu i de rialles llunyanes.

 Caminant cap al tancat on està el toro, en Jordi s’hi atraca amb sigil·losa humilitat. Pas a pas, als peus se li aferra la pols dels terrossos i el fenc sec de l’aliment de les bèsties. Quan s’hi aproxima, veu l’animal imponent ajegut en el fang tou, tranquil i atzabeig.

Sense dir res, el món s’atura un moment.

 L’home que acompanya el toro, un senyor de fins cabells platejats clars sobre un front acobrat, amb la camisa oberta, riu sonorament. Una rialla musical, alegre, gairebé assajada. El senyor li apropa la mà, de cuir i coure al nin curiós. Li agafa el bracet i l’estira fins a fer-lo aterrar damunt el cap inclinat del toro, d’ulls més nitencs que la seva pell.

 El paisatge del camp es fa silenciós, propi d’un dia d’estiu. El nin pensa que li ha de cercar un nom per anomenar el seu amic. Passa un buf de vent calent. I, en un instant, com una promesa a l’aire, la seva tovallola tremola i s’eleva suaument del terra.

 Dins els ulls del toro no s’hi veu res, perquè gairebé no s’hi reflecteix la llum. Sembla que en la seva mirada s’hi hagi fet la nit tancada.

En Jordi se’l queda mirant. El món espera i el nin no diu res. Només l’acarona i pensa un nom original per posar-li. No s’adona que les seves ànimes estaven teixint un pont secret. Perquè el nin sabia que, per etimologia pura, l’animal tenia ànima.

 Aquella negror no sabia distingir el que la mirada reposada d’un home amarg de lluentons podia donar per sabut. Aparentment, la mirada de l’animal parlava més clar que qualsevol raó humana.

[Inèdit]