Nosaltres

Nosaltres som d’aquells Ilimacs
que passen i no deixen bava.
Tots som lluents Ilimacs lents,
gairebé estàtics: Llimacs de pleta.
D’aquesta pleta mallorquina i vegetal
i putejada i potejada….
som llimacs domèstics
que hem après a beure-nos la bava.

Som astorats animalets de forat
que no ens han deixat dir basta!
O no ens han deixat conscienciar a temps
que calia dir basta!
O perquè respirar ens costava massa,
l’aire no ens ha bastat per poder dir basta!
O, perquè qualcú cridava prou fort,
no ens han sentit quan hem volgut dir basta!

Nosaltres som d’aquells llimacs de col
que sens voler-volguent i també perquè els qui es reparteixen la història
quasi sempre sembla com si fessin feina d’embarc,
ens han cuinat dins el cocarroi soci-econòmic
dels qui en fan i en saben fer i no els fan bé
perquè tanmateix comanden…

I fan llesques de la por dels estúpids,
de la estupidesa dels ignorants,
de la ignorància dels convençuts
de que la solució de tot
està a les pàgines grogues
de la guia telefònica.

Potser, pens, inclús caldria escatimar-li fills
a n’aquesta Mallorca sens consciència de poble.
Ho pens. Em sap greu, però ho pens. Jur que em sap greu!
Tem. Tem molt que demà puguin passar
sens demanar a son pare:
Perquè hi ha llimacs
que passen i no deixen bava…?

Biel Florit Ferrer, Carussa.
Sineu: ed. aut., 1980.