A Helena

Et vaig veure un sol dia –només un–
anys ha; no sé dir quants –però no gaires.
Era una mitjanit de juliol;
de la rotunda lluna que activava
l’escalada del cel, com la teva ànima,
queia un vel clar de seda platejada,
sense remor, ofegós, i somnolent,
damunt el rostre alçat d’una miríada
de roses d’un jardí encantat, on l’aura
passa calladament i de puntetes;
queia en el rostre alçat d’aquelles roses
que en pac de tant d’amor, li presentaven
el cor fragant en una mort extàtica;
queia en el rostre alçat d’aquelles roses
que somreien morint, per tu encantades,
per tu, i la poesia que exhalaves.

Vaig descobrir-te de blancor vestida
reclinada en un banc de violetes,
mentre queia la lluna entre mil roses
i en el teu rostre alçat per la tristesa.

¿No va ser pas el Fat, en la nit alta,
no pas el Fat (de nom també Tristesa),
qui m’invità a aspirar al peu de la reixa
l’encens d’aquelles roses condormides?
Silenci; al món que odio tot dormia,
llevat de tu i de mi. (Oh, cel!, oh, Déu!,
com em torba d’acoblar aquests dos mots!)
Llevat de tu i de mi. M’aturo –miro–:
en un instant tot va desaparèixer.
(Aquell era un jardí encantat, recorda-ho!)

L’esplendor de la lluna va esvair-se;
els tous de molsa i els camins revolts,
les gaies flors i els arbres que es planyien,
ja no es van veure més, i la fragància
de les roses morí en braços de l’aire.
Tot expírà llevat de tu –menys tu,
i la claror divina dels teus ulls,
llevat de l’ànima en els teus ulls alçats.
Sols els teus ulls -que eren el món per mi.
Només veia els teus ulls –hores i hores–,
només, fins a la posta de sol.
Quines rares histories com inscrites
en les esferes de cristalls celests!
Obscur dolor!, i, amb tot, quina esperança!
Quina serena calma en mar d’orgull!
quin insondable espai per a l’amor!
L’audaç desig i, amb tot, ot, quina fondària!,

Mes, vet aquí que la Diana amada
va enfonsar-se en uns núvols oratjosos;
i tu, fantasma, vas desaparèixer
enmig d’arbres tombals. Tos ulls restaren.
S’han negat a marxar –són aquí, encara.
Llavors varen guiar-me cap a casa;
no m’han deixat, i sí, mes esperances.
I segueixen guiant-me enllà dels anys.
Ministres, ells –jo, el seu esclau encara.
El seu deure: inflamar, il·luminar;
el meu: de ser salvat pel seu fulgor,
purificar-me en el seu foc elèctric,
santificar-me en el seu foc elisi.
M’inunden de Bellesa (i d’esperança);
són estrelles que fan que m’agenolli
en les tristes vigílies de mes nits;
mentre, fins en l’esclat del ple migdia,
encara veig les dues dolces, trèmules
Venus, que ni la llum del sol no apaga!

Edgar Allan Poe, Poesia anglesa i nord-americana.
Barcelona: Edicions 62, 1985.
Versió catalana de Xavier Benguerel.