A la memòria em broten les imatges
descompassades fa molt de temps…
Què hi ha a la teva veu
que tan a fons em commou?

No diguis que m’estimes!
Sé que el més bell d’aquesta terra
la primavera i l’amor,
haurà d’acabar envilint-se.

No diguis que m’estimes!
Besa tan sols i calla,
i somriu-me quan demà et mostri
les roses que s’han marcit.

Heinrich Heine, Lluny de la pàtria.
Pollença: El Gall Editor, 2023.
Versió catalana de Feliu Formosa.