No intentis cantar les meves lloances
ni enaltir la meva pobresa
darrere els batecs d’ala de la tardor.
No intentis expulsar la por dels dits
a la meva felicitat bandejada
i a la meva veu crucificada.
No intentis consolar-me,
que l’hivern és meu només
amb els passos de la neu
i el cruixit d’unglots dispersos
i la rellotgeria del meu pit
que no sap res de ciutats moribundes.

No intentis robar al meu nombre
rius i turons que són companys de l’estiu.
No intentis separar l’herba que canta la meva xacra
sota el ganivet de la meva rella
per a un desesper de cendra
i un glop malmès
de la vall d’aquest poble incomprensible
que és sense mar i sense consciència.

Thomas Bernhard, Sota el ferro de la lluna.
Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2010.
Versió catalana de Ramon Farrés.