VIII

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR. ELLA I JO PASSÀVEM PER UNA INSÒLITA VORERA ALÇADA A MOLTS METRES DE LA CALÇADA. EN LES FOSCORS D’AQUELLA NIT CERCÀVEM L’ASTRE DEL NOSTRE DESTÍ. LES BRANQUES DELS ARBRES, QUE ENDEVINÀVEM PERDUTS ENTRE LLAGUTS I BARCASSES, CEDIEN AL DOLL DE LES NEUS TARDANES. ENS VOLÍEM DIR ADÉU, PERÒ UNA MÀ INVISIBLE ENS VA TAPAR LA BOCA.”

Al vesprejar d’invisibles palmeres,
Entre llaguts i veles desmaiades
S’obren, secrets, els esguards i les timbes
Escumejants a l’encís dels aiguatges.

Claregen cels llunyans a les alcoves,
Els ors ocults als paviments pirates,
Els coralls somnolents de les mestisses,
Els ventres púbers als miralls murals.

Tu i jo passem per l’estranya sendera
—Aquesta nit i l’altra nit i l’altra—
Arran de falls ferejants i cingleres,
Nous i florents, a flocs tardans desclosos,
Els ulls tancats per no perdre la ruta,
El peu descalç a l’encalç del silenci,
El nom balder pintat damunt la vesta,
I compromès, amb lletres malforjades.

Callen els cors, i tot d’arbres s’esfullen
Als sorramolls amb remoreigs salobres;
Calla la ment, i defalleix un astre.

Al call pedrós, a les amples porxades,
A les negrors d’immarcescibles malles
—En fer-nos nit en nit profunda oberta
A l’albaneix de la Nit Immutable—
Som espiats per cares ignorades
—Ahir i avui, en aquest segle i l’altre—.

I, quan el son desclou la flor exclusiva
En prats trements i espurnejants pinedes,
En empordans i en ordals i llurs nèctars
—Blats regalats i ermites solelloses—,
A l’arenell braceja la basarda.

Dolços gemecs germinen a la broixa
I el cel s’encén amb guspireigs d’escata:
Càlides mans, manyagues, ens acotxen
Amb tremolors de pol·len sense antera,
Rou i sement de delirants captaires.

Tu i jo ens perdem, en irresolta escorça,
Entre ombra i murs travats, a la drecera
Del carrer clos que cercàvem sense esma.

Cadaqués, 1931

J. V. Foix, Les irreals omegues.
Barcelona: Quaderns Crema, 1987.