EL PI DE COLÒNIA

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l’infinit, per ella la terra és dura, mes besa són ramatge lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge per glòria i per d’elit.

«El Pi de Formentor»

De Miquel Costa i Llobera

–

Escoltau.

No va esser el temporal.

No va esser el llamp,

ni l’oratge,

ni la vellesa.

Va esser una màquina,

una excavadora.

Va arribar de bon matí,

quan la llum renaix d’entre els cims

i la mar semblava intacta.

Va arribar una màquina

i va mirar el pi.

El pi era allà.

Dret.

Antic.

Arrelat.

Com hi havia estat el padrí del padrí,

com hi havia estat la pedra,

com hi havia estat la nostra manera

de dir casa.

Un home va mirar un plànol

i va assenyalar:

—Aquí.

Aquí hi farem la casa.

I va mirar la mar.

—Des d’aquí la veurem cada matí.

Ningú no va demanar

què en pensava el pi.

Perquè el pi no tenia escriptura.

Només tenia arrels.

I les arrels,

ja ho sabem,

no figuren en els registres.

Jo coneixia aquell arbre.

El coneixíem tots.

No perquè fos nostre,

sinó perquè era de tots.

Fou penyora santa que se’n dugué el poeta com record

Però el meu cor estima la seva vida i no enveja la seva sort

Així eren les coses abans:

un pi era un pi,

un camí era un camí,

una casa era una casa,

i una terra era el lloc

on havies nascut.

Ara la terra té un preu.

La casa té un preu.

La vista té un preu.

I fins i tot la mar,

que no té amo,

sembla que tengui escriptura.

L’excavadora va començar.

Primer, un cop.

Després, un altre.

La terra va tremolar.

I jo vaig pensar:

Aturau.

Però no vaig cridar.

Potser perquè davant una màquina

la paraula d’una persona

sembla poca cosa.

I el pi va tremolar.

Com tremola un vell

quan li anuncien que ha de deixar casa seva.

Com tremola aquell jove

que cerca pis

i només troba preus

que no pot pagar.

Com tremola una terra

quan els seus fills

ja no hi caben.

Perquè som europeus indignes,

però ja hi erem i ja no hi cabem.

Caigué el niu del voltor i de l’àguila marina, les toca migrar i deixar la truita a terra.

I llavors,

amb un renou sord,

el pi va caure.

No va caure amb majestat.

Va caure amb el pes

de tot allò que no havíem sabut defensar.

Després varen venir els camions.

Tronc.

Branques.

Arrels.

Tot allò que havia tardat una vida

a fer-se gran.

Tot fora.

Perquè aquí

hi havia d’haver

una casa davant la mar.

L’home que la comprava

estimava Mallorca.

Això deia.

I potser era veritat.

Perquè estimar Mallorca és fàcil

quan la pots mirar

des d’una terrassa

que no t’has hagut de guanyar.

Però estimar una terra

també hauria de voler dir

deixar-hi lloc

perquè els seus fills hi visquin.

La llengua és llenya d’un antic pi, el pi és biga d’una casa buida durant 11 mesos, i passa que el sostre no és de ca nostra.

No som dignes, no hi cabem.

Jo conec un al·lot

que ha nascut aquí.

Mallorquí.

Coneix els noms dels pobles,

sap quan bufa el llebeig,

sap on cau la mar quan baixa el sol.

Però no sap

on viurà l’any que ve.

Conec una al·lota

que serveix taules

davant cases

que mai no podrà comprar.

I així,

sense fer gaire renou,

Mallorca es va buidant.

No de turistes.

De mallorquins.

I ens diuen:

Mirau com prospera l’illa.

Mirau quanta gent la vol.

Mirau quantes cases es venen.

I jo mir el meu poble

i em deman:

Per qui prospera?

Per qui és aquesta illa

que tothom vol?

Perquè una illa pot omplir-se de cases

i quedar-se sense llars.

Pot tenir piscines

i no tenir lloc per als seus fills.

Pot tenir finestres obertes a la mar

i portes tancades als qui hi han nascut.

L’home de la casa

ja té el seu projecte.

Tendrà piscina.

Tendrà vidres grossos.

I tendrà un pi.

Un pi petit,

comprat en un viver,

plantat perquè sembli

que sempre hi havia hagut un pi.

Però aquell arbre no sabrà res.

No sabrà la tramuntana.

No sabrà els hiverns.

No sabrà els noms

dels qui varen seure sota la seva ombra.

Serà un pi de postal.

Com una illa

convertida en postal.

I jo encara record el renou.

Ara ja no hi ha pi.

Hi haurà una casa.

Davant, la mar.

Darrere, més cases.

I entre una casa i l’altra,

nosaltres.

Els que encara resistim.

Els que cercam un lloc

on posar una taula.

Els que volem tornar a casa

després de fer feina.

Els que volem que els nostres fills

puguin dir:

Aquesta és casa nostra.

No:

Aquesta  era casa nostra.

Per això avui

no plor només un arbre.

Plor una illa.

Plor els qui han partit

perquè no podien quedar.

I sobretot

plor la nostra impotència.

Perquè sabem què passa.

Ho veim.

Lluitem

i ens ofeguen la protesta

dins la mar.

I demà,

una altra maquinària

tornarà a arribar.

Però abans que arribi,

mirau la terra

i els camps que diuen

que lluitem per pessetes

miirau els pins

i els corrals d’hotels

davant la mar

mirau els al·lots

que volen aprendre el català

i no l’alemany.

Perquè una illa no és una vista.

Una illa és una vida.

I Mallorca

no és una casa davant la mar.

Mallorca és poder tenir una casa

i poder-hi quedar.

És naixer aquí

sense haver de partir.

És partir

i tenir un lloc on tornar.

I com diu en

la Patrona, “ si mans profanes ho destrossaren aquí te feina la pietat”.

Si ens treuen fins l’arrel.

Només ens queda demanar:

Fins quan?

Yasmin Ferrer Huckson

[inèdit]