“…el que més m’emociona és veure que els que estiren la corda de les olles, els que vigilen el palo ensabonat, els que aguanten les joies, són aquells nins que amb els ulls tapats intentaven rompre l’olla, passar el palo o guanyar la carrera de joies…”

Bon vespre a totes i tots i benvinguts. Anam, un any més, a donar el sus a les FESTES DEL CARME i enguany, sorprenentment, m’ha tocat dirigir-me a tots vosaltres com a pregonera.

Quan m’ho proposaren no vaig entendre el perquè i ho vaig demanar, em digueren “formes part del grup de gent que en un moment determinat recuperàreu les festes populars” i com d’això fa quasi cinquanta anys, deixau-me que vos conti una BATALLETA. BATALLETA DE PERSONA GRAN, DE PADRINA.

No he anat a cercar dates exactes, més aviat vos parlaré des del cor, les experiències i el camí fet. Però sí que m’agradaria situar el moment:

Vos diré, per davant de tot, que jo, particularment, no tenia cap relació amb la mar i el seu món; més aviat li tenia una mica de rancor, perquè quan la vaig veure per primera vegada em va tenir embambada durant hores mirant com pujava i baixava… i passant pena “SE VA A VERTER… però no “NO SE VERTIÓ”. Era al Port de València el dia que tota la família pujarem a un vaixell per recalar en aquestes terres, l’any 1964, època dura i obscura.

Per cert, ara, quan estic fora de la roqueta més de tres dies m’arriba a fer mal el coll d’estirar-ho cercant-la

En aquell temps havíem d’anar descobrint el que ens envoltava, i ens fèiem un esquema mental a la nostra manera…….. i jo vaig arribar a la conclusió que aquí hi havia mallorquins, forasters i estrangers, estrangers de l’estranger…(aquesta era la visió d’una nina).

Vengueren anys d’escola, o més ben dit de COSTURA, fórem unes de les darreres que anàrem a costura; Els matins apreníem a llegir, escriure i fer comptes; i els capvespres fèiem labors mentre resàvem el rosari… mare meva, em ve al cap una anècdota que vos contaré per entendre en el món tan reduït en què ens movíem i el model d’escola que patírem:

Com vos he dit, els capvespres apreníem a brodar i quan teníem un dubte anàvem a demanar a la monja, que estava asseguda a la seva gran taula. Recorríem el passadís amb el cor estret desitjant que no aixequés el cap, perquè si tenies la mala sort de què t’afinàs… s’aturava el món: “MIRADLA” i en el moment que tothom et mirava, deia “MIRAD CÓMO TRAE LA LABOR, TODA ARRUGADA, PARECE UN TRAPO SUCIO”… si, per contra, l’estiraves i la duies ben estesa deia: ”MIRADLA,.. PARECE LA VERÓNICA… No hi havia manera de tenir la contenta mai.

Vos he contat aquestes anècdotes perquè ens hem de situar en aquells anys… No teníem consciència ni visió de la situació històrica del moment, el nostre món era molt limitat i per als que vivíem a Capdepera, Cala Rajada estava mooolt enfora…

Vengueren anys de canvis profunds en tota la societat, s’obriren finestres noves per a tots, es parlava de LLIBERTAT, DEMOCRÀCIA…

Anàrem per primera vegada a una manifestació a CIUTAT, amb un autocar, per demanar “L’ESTATUT D’AUTONOMIA”…

I van arribar els capellans joves, amb noves idees… començaren les excursions, les misses joves, les revisions de vida i la conscienciació del moment que ens havia tocat viure.

Per una altra banda, es va fer una manifestació a la plaça dels Pins per reclamar festes populars i en contra de les festes que es feien a les places tancades i de pagament.

Així que l’aventura de les festes populars a Capdepera i Cala Rajada començaren aprofitant la inquietud d’un grup de gabellins i calarajaders que prenguérem consciència de la necessitat de participar i fer participar en un batec de poble diferent del viscut fins llavors.

A Capdepera, per Sant Bartomeu, també organitzàrem un parell d’anys de festes. Entre d’altres un RECITAL DE NA MARINA ROSSELL, jocs infantils, carreres populars… Quan l’Ajuntament va llevar les barreres i organitzà els actes gratuïts, ja no va tenir sentit continuar perquè era duplicar les festes.

A Cala Rajada en una de les primeres reunions el principal plantejament fou que Cala Rajada no podia donar l’esquena a la MAR, AL MOLL, i aprofitarem les Festes del Carme que continuaven amb la missa, la processo i els focs artificials………

Record el primer any, organitzarem una verbena al moll, just a la baixada, no record qui va actuar, però sí que férem unes cartolinetes amb el lema “JO TAMBÉ PUC BALLAR” que li posàvem a la gent amb agulles enganxadores i les veníem per 25 pessetes.

Per cert, durant uns anys trobar agulles enganxadores va ser tota una odissea, exhauríem les que hi havia a les dues tendes del poble…no existien els “BASARS” I des de la primera reunió teníem la missió de si, anàvem a part o banda, comprar les que trobàssim…….

Anàvem a ca ses monges, al teatre (que estava devers la Casa del Mar) i traslladàvem els bancs fins al moll, i cada vespre les amagàvem a la llotja fins que acabaven les festes. També granàvem tota la zona, era la condició per poder utilitzar el Moll… Després arribaren les cadires plegadisses, que ens deixava l’Ajuntament. Començaren les contractacions dels artistes, alguns d’ells foren molt coneguts posteriorment: TOMEU PENYA, UC, un grup eivissenc, AL TALL, valencians, PUTURRÚ DE FUA, GUILLEM D’EFAK……. Són alguns que em venen al cap.

Destacar el muntatge de l’escenari, que era i continua essent tot un esdeveniment. Durant uns anys presidia el frontal UNA SENYERA DE 4 x 8 METRES, que havíem fet cosir. En acabar les Festes la passejàvem ben estesa per tot el Moll i l’aplegàvem esperant un altre any.

Parlant de senyera, en aquells anys venien a la RESIDÈNCIA grups de nins a passar les vacances “VACACIONES DE VERANO”, es deien i participaven en totes les festes… Una nit els mestres que els acompanyaven muntaren una batussa per la llengua… D’això no vull parlar més, si fa no fa, passà fa més de quaranta-cinc anys.

Durant uns anys, repartirem vidrioles per tots els comerços per tal de recaptar doblers i pagar les festes. I amb el que teníem, fèiem…

A les cercaviles l’anomenàrem “PASSACARRERS DESBARATAT”, sortíem a fer una passejada pels carrers i fer saber al públic que començaven les festes. La convocatòria era a la plaça de l’església i pintàvem les cares a tot el que volia. Durant uns anys férem tallers al moll per fer caretes per als infants, que, per cert, no s’eixugaven per mor de la humitat… però com feia calor no molestava gaire…I record des dels primers anys el MEHARI obrint la comitiva i els turistes mirant embambats.

Els JOCS INFANTILS al moll era un matí ple d’activitats per als més petits: carreres de joies, de sacs, cucanyes,….. Per als més grandets, palo ensabonat, la travessa del moll nedant, concurs de menjar flam que es va fer només un parell d’anys perquè sempre el guanyava el mateix… l’amollada de les anneres, que té la seva història: Les anneres les compràvem un parell de dies, mallorquins, abans i a vegades, feien ous que es rifaven a la reunió del vespre al Marítim… Un any ens arribà un avís de “LA SOCIETAT PROTECTORA D’ANIMALS” i s’acabà l’aventura de l’amollada d’anneres.

Però, ara, el que més m’emociona és veure que els que estiren la corda de les olles, els que vigilen el palo ensabonat, els que aguanten les joies, són aquells nins que amb els ulls tapats intentaven rompre l’olla, passar el palo o guanyar la carrera de joies…

Les carreres a peu també formaren part de les festes des dels primers anys, hi havia tan poca experiència i poc coneixement que les anomenarem MARATHON, no ens hi posàvem per poc… i ens feren unes medalles redones de fusta (de 9x1cm) gràcies a la generositat de l’empresari i dels treballadors de la fàbrica d’olivera que hi havia a on ara està la policia, al carrer Roses…(Feien les medalles a la fàbrica, les ens duien, amb un retolador escrivíem: MARATHON CALA RAJADA, les tornàvem i les lacaven, finalment li posàvem una cinta de la senyera…….

Per celebrar la desena edició ens atrevirem amb una MITJA MARATÓ que aviat va prendre el vol i continuà de forma paral·lela a les festes. Actualment, s’anomena MITJA MARATÓ DE CALA RAJADA i s’ha traslladat a la primavera com a element desestacionalitzador del turisme… Enguany s’ha fet la 35 edició.

Taules rodones, que es feien al saló parroquial, Torneig de bàsquet, havaneres i el rom cremat, Dimonis de foc amb Iguana Teatre… i altres actes que segur m’han fuit del cap, alguns d’ells es continuen fent des dels primers anys, alguns han desaparegut i molts de nous i que es van renovant. Tots s’han pogut dur a terme gràcies al fet que sempre hi ha hagut un grapat de dones i homes que han estat darrere de tots i cada un d’ells.

Tot el meu reconeixement i gratitud a totes les persones que han format part d’aquesta aventura, tant els que ho feren només un o un parell d’anys, els que ho feren durant dècades, els que se n’han anat afegint i sobretot als que encara queden des del primer any.

Però aquest pregó i tots els que l’han precedit, estarien totalment despullats si no fos per l’acompanyament de la “CORAL S’ALZINAR” que sempre, any rere any ens ha fet costat amb el seu concert, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES.

I tampoc tindrien cap sentit, ni les FESTES, ni l’ASSOCIACIÓ DE LES FESTES sense EL POBLE. Tots i cada un dels veïns del nostre poble que han fet possible que les FESTES DEl CARME siguin el referent de l’estiu a CALA RAJADA, i el MOLL com a centre de tot, fa possible la trobada i retrobada d’amics, coneguts i veïnats.

Així que anem al carrer, que repiquin les campanes, que soni la música per tot arreu, que s’engalani el MOLL, QUE AQUESTA PREGONERA, SI M’HO PERMETEU, DONA PER COMENÇADES LES FESTES.

VISCA LES FESTES DEL CARME!!!!

Nota de redacció: L’acte del pregó fou presentat per Joan Fuster i la pregonera fou presentada per Xisco Campins. La darrera cançó de la coral s’Alzinar en aquest acte sempre és la cançó Cala Rajada, Cala Rajada de Jaume Fuster. Enguany a més de fer cantar a l’autor, la directora de la coral, M Antònia Gomis, convidà n’Ani a sumar-se a la coral i cantar-la des de l’escalonada. I molt bé que ho va fer. Tenim per cert que serà una nova tradició que s’introduirà en pròximes edicions. 

El vídeo de la coral s’Alzinar encara s’està processant. El vos oferirem aquí mateix en tenir-lo a punt.