Set companys i companyes caminaires vam marxar cap a Escòcia per a fer un dels itineraris més populars del país, que parteix Mingavie (al nord de Glasgow) fins Ford William capital de les West Highlands. En total parlem de fer 95 milles, és a dir devers 153 quilòmetres de ruta.

Prèviament, vam passar dos dies a Edimburg, la capital d’Escòcia i com a colofó després de la ruta West Highland Way (WHW), vam quedar un dia a Fort Williams amb possibilitat de pujar al Ben Nevis (el cim més alt de la Gran Bretanya).

Anem amb la crònica diària (que per la seva extensió ens ocuparà 2 o 3 capítols).

Dia 28 de juny de 2025. Sortida de Palma i primer dia a Edimburg.

Sortírem de l’aeroport de Palma de bon matí, sortírem puntualment i després del llarg vol arribàrem a l’aeroport d’Edimburg o agafàrem un tren per anar al centre de la ciutat on teníem reservada l’estança en un hostel amb habitacions compartides. Després de deixar les maletes i fer un cafetó en el mateix local iniciàrem una passejada que ens dugué a la part antiga de la ciutat, al voltant del castell. Duien el guiatge de na Cati, bona coneixedora de la ciutat que ens va fer de “Cicerone”.

Edimburg és una ciutat ben bonica i agradosa, amb molts d’edificis històrics, parcs i una arquitectura peculiar. En el centre històric, que val la pena visitar, destacant La universitat (New College), el castell, catedral de St. Giles, l’antic parlament… I els monuments a personatges coneguts com ara Hume, John Knox o Adam Smith.

Baixant pel carrer principal ens aturarem a dinar a un local agradós.

Baixàrem pel High Street cap al nou edifici del Parlament d’Escòcia. Abans d’arribar ens aturaren per veure Canongate Kirk (església on la reina solia assistir a l’ofici) i com estava tancada visitaren el cementiri del voltant. 

El parlament escocès es troba en un edifici modern, de disseny atrevit, que combina corbes amb angles, amb l’interior de roure i granit. Les obres, dissenyades per l’arquitecte català Enric Miralles van començar el juny de 1999 i els membres del Parlament Escocès el van utilitzar per primera vegada el dimarts, 7 de setembre de 2004 (a més el pressupost inicial es va multiplicar per deu). L’edifici, però és impressionant i val la pena visitar-lo.

En sortir vam veure des de fora el palau de Holyrood House i decidirem pujar a Calton Hill. Pel camí trobàrem el monument a Robert Burn (poeta nacional escocès). El camí estava tancat per una manifestació propalestina, la policia ens donà una ruta alternativa, però decidirem esperar vora la manifestació.

Calton Hill, és una elevació que permet veure la ciutat des de dalt. Ens saluda una gran columnata (National Monument of Scotland, monument històric d’homenatge als soldats i mariners escocesos morts a les guerres napoleòniques), i el monument a Nelson (en obres). Voltaren per l’observatori, amb bones vistes de la ciutat i ens férem unes fotos amb el Dugald Stewart Monument i la ciutat de fons.

Baixàrem per unes escales per visitar el vell cementiri de Calton. Entre les tombes i monuments destaca el monument als màrtirs de la Reforma i el dedicat als soldats escocesos i americans amb una estàtua d’Abraham Lincoln.

Tornàrem a l’Edinburgh Central Youth Hostel, i després d’ocupar els nostres llits i descansar una estona, ens vam veure per anar cap a la costa.

 Iniciàrem una bona caminada per Leith Walk, per girar pel carrer Great Jct fins a un riu Leith Water. Seguírem la vorera i arribàrem a un pont i girant a l’esquerra pel carrer Commercial, continuàrem caminant i caminant fins a la badia de Newhaven Harbour, on es troba un The Fishmarket amb un bon fish&chips. I allà sopàrem a unes taules a l’aire lliure amb unes bones vistes de la posta de sol entre les barques del port,

Per tornar agafaren el tramvia que ens va deixar un parell d’aturades després del hostel, a Princes Street, per gaudir una passejada per la vorera d’un parc amb vistes del turó del castell amb un sol d’horabaixa. Seguirem el carrer Princess passant per la Galeria Nacional i el monument a Walter Scott (un monument victorià amb forma d’agulla amb 287 esglaons fins a la punta) i enfilaren el carrer Leigh arribar al nostre cau.

Dia 29 de juny de 2025. Segon dia a Edimburg.

Després berenar al hostel ens trobàrem amb na Cati i el seu fill, que ens acompanyà a una petita excursió a un turó d’Edimburg, anomenat Arthur’s Seat. Com feia bon dia, era diumenge i la pujada és molt popular, el camí semblava el Born. Un enfilall interminable de gent de totes les edats pujàvem al turó.

El camí és una pujada constant, però xino-xano arribàrem a dalt on poguérem gaudir d’una excel·lent panoràmica de 360 graus que inclou la part urbana de la ciutat, les urbanitzacions i barris perifèrics i bona part de la costa.

La baixada és ràpida i en poc temps érem als prats de la part baixa. Per un carrer asfaltat (Queen Dr) arribàrem a la plaça del Parlament i pujàrem cap al centre antic. Férem un cafetó i com en l’església de Canongate Kirk acabaven de fer l’ofici vam poder visitar-la. Després passejàrem pels carrers i baixàrem a la part nova travessant un parc i passant vora la National Gallery ens dirigírem al Stockbridge Market. Un mercat molt concorregut on es pot comprar distints tipus de menjar per endur-se. Cadascú va voltar i comprar segons el seu gust, jo vaig trobar uns valencians que feien distints tipus de paelles (mixta, de marisc, vegetariana…) allà mateix (justament era el dia que feien la paella del Carme a Sa Gravera). Jo vaig provar la mixta i era ben bona. Ens férem unes fotos de record i parlàrem una bona estona mentre esperàvem que l’arròs es cuinés.

Ja dinats vam anar a fer un volt per la ruta que voreja el riu Leith que comença al pont de Sant Bernard i després de passar el pou de Sant Bernard (té forma de temple grec) i el pont Dean arribàrem a una zona amb cases molt pintoresques. I tornàrem pel mateix passeig vora el riu. Una caminada molt agradosa entre grans arbres.

Tornàrem cap al mercat, i observaren en el riu una estàtua d’un home que camina entre les aigües. El nostre pròxim destí era el Jardí Botànic, un excel·lent parc, gran, ample i molt agradós. Tot es troba molt indicat, així que quedàrem a una hora determinada a l’edifici de sortida (Botanic Cottage) a l’extrem contrari d’on havíem entrat.  Mentre esperàrem, vaig aprofitar per veure una exposició a un edifici proper. A les seves terrasses vam asseure per descansar fins a l’hora de tancar.

Des del Botànic vam partir cap a l’hotel a descansar una estona, just abans d’anar a sopar. Soparem a un restaurant grec que ens aconsellà una parella, servits per un cambrer canari una mica peculiar i graciós.  Després de sopar anàrem a l’estació a validar les nostres reserves a les màquines automàtiques.

Pel camí ens aturàrem a una botiga a comprar aigua i queviures. L’endemà el nostre tren sortia molt, molt prest.

Dia 30 de juny de 2025. Cap a Milngavie i inici de la ruta.

Distància 19 km (afegir 2 km de l’estació del tren a l’obelisc d’inici ruta).  Desnivell 196 metres.

Ens aixecàrem ben prest, de fet ja havíem deixat maletes i motxilles preparades la nit anterior, i partírem cap a l’estació d’Edimburg-Waverley (poc més de 10 minuts) on prenguérem berenàrem a un establiment amb cafès, pastes i entrepans.

Puntualment, el tren partí en direcció a Glasgow, on agafàrem un transbord cap a l’estació de Milngavie. Havíem contractat el servei de transport d’equipatge, havíem quedat que els recollirien a l’estació, però a darrera hora ens indicaren que ho havíem de dur a la central, que resultà ser una botiga d’esport. Sort que era a prop (llevat d’aquest petit incident el servei va ser prou bo).

Caminàrem una estona per la vorera de la carretera (hi havia qualque indicació de l’inici de la ruta). Passàrem pel parc “The Antonino Garden”, on hi ha restes d’uns banys romans i un curiós banc amb motius infantils dedicat a Roza Tudoreanu.

Encara caminàrem un tram més vora la carretera fins a arribar al monòlit (WHW obelisk) que indica l’inici de la ruta.

Allà ens férem les fotos de rigor i passant per un arc indicatiu, baixàrem per unes rampes (decorades amb murals de ferro de les que indiquen atraccions turístiques de la ruta) i iniciàrem la caminada vora el riu.

Aquest tram vora el riu Allander és molt senzill, còmode i planer. Transcorre sota grans arbres i l’ambient és fresc. De tant en tant trobàvem senyalització i alguns senzills monuments de fustes i ceràmica. Després d’una lleugera pujada el camí abandona el bosc de ribera i segueix una ampla pista. A la dreta visualitzàrem un llac (Craigallien Loch), vora un bosc de replantació. 

El camí planer ens dugué a la zona de Calbeth, amb algunes cabanes amb jardí.  El camí arriba a una carretera local (agafem a l’esquerra del trencall durant uns metres) per sortir-ne després i seguir per un ample sender que voreja el turonet Dumgoyach i travessàrem el riuet Blane per un pontet de fusta.

El camí segueix ben còmode fins Dumboyne, un bar/restaurant amb taules a l’exterior. Férem un refresc i menjàrem un poc del qual dúiem (galetes d’oli, fruits secs…).  En continuar el camí travessàrem la carretera A81, de fet la ruta corre paral·lela a la carretera, coincideix el WHW amb el camí de John Muir. Travessat el pont de Gartness (obert el 1971) seguim per una carretera estreta amb molt poc trànsit: la A81.

Aquesta carretera ens dugué a l’entrada a Drymen, un poblet format per un parell de carrerons. Trobàrem el nostre hotel “The Buchanan Arm”, molt còmode i, per sorpresa nostra, amb piscina climatitzada. Tot un luxe! Després de banyar-nos i descansar, anàrem a sopar (bo i servei molt acurat) i fer un volt nocturn pel poble, obligatòriament curt.

Dia 1 de juliol de 2025. Drymen – Rowardennan

Distància 24 km. Desnivell 540 metres. Pujada a Conic Hill (361 m.)

Ens aixecàrem prest i anàrem a berenar a un forn situat al centre (plaça i creuer de carreteres) de Drymen. De camí passàrem per una creu que recorda les víctimes de la “Gran Guerra”. El lloc molt agradós i bon cafè. Després de visitar el supermercat per comprar fruita i altres queviures i omplir les botelles d’aigua a la plaça, desférem un petit tram de la carretera per on havíem arribat el dia anterior i a l’esquerra trobàrem la indicació del camí. Passàrem per unes cases amb jardinets molt ben cuidats.

Baixàrem unes escales i després de passar petit bosc arribàrem a uns prats que travessàrem fins a arribar a una carretera.  Ens tocava fer un altre curt tram vora l’asfalt, però el camí està vorejat d’arbres i és molt agradós.

Deixàrem la vorera de la carretera per introduir-nos en el bosc de Higwood i Garadhban Forest, amb arbres de recent repoblació forestal. La pista que el travessa és molt ampla i còmoda. De tant en tant ens aturàvem a menjar gerds.

Abans d’arribar a Balmaha trobàrem un trencall. A l’esquerra proposava seguir el mateix camí pel bosc directament (via ràpida) i cap a l’esquerra, seguint el WHW, es pujava a Conic Hill. Ens dividírem en dos grups i cada un tirà pel seu camí cap a Balmaha.

De la baixada directa poca cosa a dir, la pista segueix pel bosc fins al poblet vora el llac. De la pujada a Conic Hill, dir que seguírem un senderó que abandona el bosc per travessar uns turonets on pasturaven les vaques (un grup es plantà a una porta i vam haver de “demanar-los” amablement el pas). Poc després d’una lleu baixada, travessarem un rierol per un pontet (Cross Burn) i iniciàrem la pujada. Primer una pujada constant que va voltant el turó fins a la part nord, on se suavitza i comença a mostrar les impressionants panoràmiques de la part sud del llac Lomond. Una aspra pujada final per un caminet esglaonat, ens dugué a dalt de Conic Hill (361 m). Allà admiràrem el bell paisatge i ens férem les fotos de rigor.

De baixada, ens desviàrem a un turó secundari, que oferia bones vistes, i de bell nou al camí encara baixàrem pel camí empedrat fins al bosc (plantació de Balhama). En pocs minuts arribàrem a l’aparcament i el centre d’interpretació, que visitàrem.

Balhama és una petita població vora el llac amb tota casta de serveis pels senderistes (bars, restaurants, botiga, punt d’informació…). A una plaça vora el llac ens vam asseure a dinar.  A la plaça a més de cartells informatius de la història de la població i valors naturals, hi ha un monument a Tom Weir MBE “L’home que més estimava les muntanyes d’Escòcia”. Aquesta part del llac és plena d’illes totes amb nom gaèlic.

El camí segueix vora el llac per una carretera estreta i aviat surt per la dreta fent una curta, però aspra, pujada pel bosc (Craigie Fort), per després baixar fins a una platgeta. El camí segueix un bon tram vora el llac (Milarrochy Bay) passant un aparcament, zones de càmping, platgetes i qualque tram asfaltat.  A partir de la milla 13, hi ha un bon tram de la ruta que, sense abandonar la vorera del llac, travessa una zona boscosa.

Així passàrem per bosc de Salochy, on hi ha aparcaments i una zona d’acampada prou gran, just a la badia Salochy. Resulten curiosos els grans arbres caiguts amb el pany d’arrels a l’aire.

Passada la zona d’acampada deixàrem la vorera del llac per travessar el bosc de Ross. El tram conté alguna pujadeta curta, però valenta, però en general és molt agradós caminant entre falgueres, grans arbres i plantes de nabius, de fet tot el sotabosc és una gran extensió d’aquesta “fruita del bosc” (dissortadament encara no han madurat, només uns pocs fruits era mengívol, allò just per tastar-los).

Passàrem unes cases típiques (oferien allotjament) a Mill of Ross i seguint el caminoi arribàrem a Rowardennan, un hotel en un raconet del llac Lemond amb encant. Ens apropàrem a l’amarador (d’aquí surten vaixells fins a l’altra riba del llac) i gaudírem d’unes bones vistes.

Però no havíem arribat al final d’etapa, encara vam haver de fer un poc més de camí fins a arribar on teníem reservat l’allotjament. 

Caminàrem una estona fins al Ben Lomond Bunkhause, punt on comença la pujada al cim del Ben Lommond, encara ens faltava una mica de camí fins a arribar a una mena de granja habilitada com a hostel. Ens distribuirem per les habitacions compartides i uns decidírem quedar a sopar en el lloc i altres decidiren tornar al restaurant de Rowardennan (la madona de la casa els acompanyà amb el seu cotxe). Un parell decidíren anar al llac i fer un capfico. Després de les dutxes, anàrem a la cuina a veure què feien per sopar hi havia de tot i molt, tant de lliure disposició com de compra a preus reduïts, això sí menjar preparat. Férem un bon plat de pasta i gaudiren d’un “menjar familiar” i després jugàrem una estona a les cartes abans d’anar a jeure.