Dia 2 de juliol de 2025.  Rowardennan – Inverarnan (Beinglass.)

Distància 20,8 km. Desnivell aprox 340 metres.

Berenaren de bon matí i sortiren per a fer la ruta vora el llac. La madona ens comentà, el dia anterior, que ens aconsellava seguir una ruta per l’interior del bosc que és tipus pista forestal, perquè la senda WHW que voreja el llac era molt perillosa. En arribar al trencall decidírem, com he comentat, seguir pel caminoi que voreja el llac passant per Ptarmigan Lodge.

Aquest tram lluny de ser perillós, si resulta un xic incòmode amb contínues pujades i baixades i travessant molt de rierols que baixen pels vessants de la muntanya. L’ambient és molt humit i hem d’anar alerta per no patinar per les pedres i la terra banyada.

Aquesta opció pot ser més incòmoda i complicada, però és més bonica. Pel camí trobàrem uns quants picornells. Passàrem el cap de Rubha Carraichd, i vorejant els penya-segats pel camí estret arribàrem a Inversnaid.

Bé, primer el camí s’ajunta amb el que ve des de l’interior, a la zona de Rowchoish Bothy, travessant el bosc un lloc més lluny de la costa. Encara ens quedava una estona fins a arribar a les cascades d’Inversnaid, creades pel riu Arklet, realment espectaculars.

En Inversnaid ens aturàrem a dinar. A l’exterior de l’hotel hi havia unes amples esplanades amb taules i molt bones vistes. Uns dinaren dins l’hotel i altre a fora.

Encara ens quedava una bona caminada per arribar al nostre destí. El camí continua vorejant el llac, però la ruta és una mica més lleugera que el tram fet anteriorment. Passàrem vora la cova de Rob Roy i seguírem camina caminaràs vora el llac, passant per petites platgetes. Ja prop de Doune Bothy ens aturàrem a descansar, i qualcú aprofità per a fer un bany.

A patir d’aquesta platja el camí abandona el llac i comença a pujar un coll per un camí envoltat de falgueres. A dalt del coll, les vistes de la zona nord del llac Lemond són ben boniques. Passarem per l’embarcador d’Ardleish que travessa a l’altra vorera (Ardlui). El tram final de l’etapa és una baixada fins al càmping de Benglass, prop de Inverarnan.

Després de travessar un pont (Burn) entràrem en el càmping, molt gran i amb prou serveis. Ens distribuïren en dos pods (cabanes amb dutxa). Després de dutxar-nos anàrem a sopar, mentre a fora, començava a ploure.

Dia 3 de juliol de 2025.  Beinglass – Crianlarich – Tyndrum

Distància 19,2 km (afegir 3,8km desviaments, anada i tornada a Crianlarich) Desnivell  aprox. 5550 metres.

Berenàrem ben prest al restaurant, i a la cuina comunitària vam preparar una picada amb els picatornells trobats el dia anterior. A la sortida lliurarem una camiseta de la ruta a na Cati, que s’havia preocupat molt en preparar la ruta, com a mostra d’agraïment.

Just a l’hora de sortir plovia suaument. La ruta travessa una zona preciosa, Glen Falloch, vorejant el riu Falloch. Les aigües baixaven pels ràpids amb prou força mentre travessaven el bosc, amb uns arbres espectaculars. El camí passa vora les cascades de Falloch.

En sortir del bosc el camí travessa uns prats, on uns pastors recollien ovelles per transportar-les a altres zones.  Eren a la granja de Derrydaroch. Poc després travessàrem el riu Falloch per un pontet i travessàrem la carretera A82 i seguírem per un tram ascendent vorejant una llarga paret de pedra (granja Keliator).

A dalt del coll trobàrem una bifurcació. El WHW segueix cap a l’esquerra, en direcció a una zona d’explotació forestal, però decidírem anar cap a Crianlarich a dinar. Després d’una baixada pronunciada sota la pluja, arribàrem a l’estació de tren. Ens deixaren dinar al menjador del hostel i en acabar tornaren pel mateix camí, ara cap amunt.

Arribats al creuer que havíem abandonat continuàrem la ruta. Travessàrem una zona d’explotació forestal amb moviments de terra, zones que semblaven cremades, zones de repoblament i moltes soques tallades. Anàvem per uns turonets i la pluja resultava molt molesta.

De baixada travessàrem una pista usada en l’explotació forestal i ens endinsàrem en el bosc. Ara plovia de valent i el camí era literalment una torrentera. Travessàrem el riuet Herive Burn per un pont (ja havíem perdut el compte de pontets que havien travessat en tres dies de ruta) i baixàrem per un pendent, travessàrem el riu Fillan i la carretera A82. Aquest indret és característic amb el pont de pedra i les voreres del riu empedrat. Seguírem per tram asfaltat, envoltat de reixes de les finques fins a la granja de Kirkton.

A l’esmentada granja vam veure les primeres vaques típiques de les Terres Altes d’Escòcia, unes que pareix que duen perruca, les vaques peludes o hairy coo. Són molt gracioses.

Just devora la granja hi ha un antic cementeri en un petit turonet (Kirkton Burial Ground), amb unes esteles ben interessants d’origen medieval (segle VII i VIII). La ruta travessa els camps plens d’ovelles pasturant sota la pluja, fins a arribar al White Brigde, on travessàrem la carretera per sota vora el riu Cononish que anava ben ple.

Després el camí voreja el riu Crom Allt, afluent de l’anterior, enfilant cap al nostre destí,  Tyndrum. Passàrem per un caminoi sota el bosc de ribera, entrant en el Tyndrum Community Woodland. Allà trobàrem un cartell explicatiu de la Batalla de Dalrigh (1306).

Vora els ràpids del riu ens aturàrem a fer-nos unes fotografies davant l’impressionant cabal (i renou) que duia.

El camí deixà la vora del i per una suau pujada arribà a un petit llac on hi ha una espasa dibuixada en una pedra. Indica el lloc on transcorre la llegenda de Lost Sword, que fa referència a l’espasa perduda de Robert Bruce.

Caminant una estona més pel bosc arribàrem a una esplanada amb un vell rellotge de sol i un monòlit. Aviat trobàrem el càmping on teníem reservat dues cabanes per passar la nit. Una jove molt simpàtica ens informà de les normes i serveis, i ens oferí coixins i llençols gratuïtament (no estaven inclosos en el lloguer).

Les cabanes tenien un petit bany amb dutxa, així que ens dutxàrem i partírem cap al poble (bé unes poques cases vora la carretera) i cercàrem una màquina, per intentar eixugar roba i les botes que anaven ben xopes. Mentre vam anar a sopar a un restaurant proper.

Tot d’una tornàrem al campament amb les botes encara molt humides i les vam deixar als banys col·lectius on hi havia un espai vora una calefacció, amb l’esperança que acabaren d’eixugar-se. Dins les nostres cabanes veien com queia la nit i la pluja, suaument. 

Dia 4 de juliol de 2025.  Tyndrum – Bridge of Orchy.

Distància 9,6 km. Desnivell aprox. 350  metres.

Es tractava d’una etapa molt curta, així que la nit anterior quedàrem a les 8 a l’oficina d’informació per anar a berenar al poble. Com alguns s’endarrerien, els que esperaven sota el plugim, decidírem partir a comprar a un supermercat amb cafeteria. Allà comparegueren els altres més tard i ens comunicaren que un parell no farien l’etapa perquè plovia. Entre Tyndrum i Bridge of Orchy hi ha línia de tren.

Així que acabàrem de berenar i tres començàrem l’etapa. El camí no presentava cap dificultat, llevat del mal temps. Primer va devora la carretera A82 i les vies del tren. Es trobava en obres.

Passarem per un pontet de pedra i mantenint l’alçària vorejarem el vessant est del Beinn Odar (901 m). A la nostra dreta tot era un seguit de rierols que baixaven per la muntanya (amb unes petites cascades) i per l’esquerra una ampla vall amb el riuet Allt Coire Chailein, la carretera i el Beinn Bheag (653 m) al davant. Caminàvem en direcció nord.

Com hem comentat el camí era ample i còmode, més que res havíem d’anar alerta per vorejar els bassiots. Van haver de travessar la línia fèrria per sota, justa quan passava un tren (pensàrem que pot ser els nostres companys anaven dintre). Aquí sí que vam tenir cura, ja que era una baixada molt banyada relliscosa, però només van ser uns metres.

Poc després el camí torna a ser còmode amb un descens suau i arribàrem a un pont que travessa el riu Allt Kinglas. Durant la baixada les vistes de la vall són ben boniques.

A partir del pont giràrem cap a l’esquerra (Est) i davant nostre aparegué una llarga recta més o manco planera. A la dreta teníem el vessant sud del Beinn Dorain (1076 m) d’on baixaven innumerables rierols.

Poc abans d’arribar a l’estació de tren el camí baixà decididament. Just vora l’estació teníem reservada una cabana per a dues persones, però no poguérem deixar les motxilles, fins a les 16 hores no podíem ocupar el nostre habitatge, així que banyats com anàvem encara baixàrem un curt tram d’una carretera fins a l’hotel Bridge of Orchy. Amablement, ens convidaren a una sala ampla amb xemeneia on poguérem deixar la roba i les botes a eixugar vora el foc. Anàrem a dinar i després passarem part del capvespre a la sala jugant amb jocs de taula o llegint. 

Arribada l’hora agafàrem els nostres equipatges i anàrem a la nostra cabana que, juntament amb una altra era al jardí d’una casa. Resultà ser molt còmoda i a la vora teníem a disposició una cuina i un bany amb dutxes. Semblaven cases de ninots enmig del bosc. Després de la dutxa i el canvi de roba, baixàrem a l’hotel a sopar.

Durant el sopar uns decidiren que l’endemà llogarien un taxi se saltarien un tram, fins Inveroran, i els qui volien fer l’etapa completa sortiríem més prest (per no fer esperar als altres sota la pluja).

Dia 5 de juliol de 2025. Bridge of Orchy – Inveroran – Kings House

Distància 20,8 km. Desnivell aprox. 310 metres.

A les 7 en punt, els qui havíem de fer la ruta ja berenàvem a l’hotel (per cert un berenar espectacular!) i tot d’una iniciàrem la caminada travessant el pont que dona nom a la localitat.

El Bridge of Orchy va ser construït per l’exèrcit britànic durant la pacificació dels clans de les Terres Altes després de la batalla de Culloden el 1746. Travessa el riu Orchy, un dels rius més ràpids de les Terres Altes d’Escòcia que desemboca en el proper llac Tulla.

La ruta tot d’una puja per un turonet i aconsegueix una certa alçada. A dalt hi ha un bon caramull de pedres, i es tracta d’un bon mirador del llac Tulla.

Des d’aquest punt elevat comença una baixada contínua fins a Inveroran. El dia segueix molt lleig amb moment de pluja. A Inveroran (un hotel, amb una botiga i un bar) tot està tancat. Els nostres companys no han arribat encara i esperàrem una estona (sembla que el taxi arribà tard). Ben trobats iniciàrem la caminada junts per un curt tram de carretera asfaltada. Travessàrem el pont Victoria i poc després trobàrem un desviament per un camí empedrat que puja suaument vora el bosc cap al Black Mount.

El camí està empedrat i forma part d’un sistema de camins que enllaça les Terres Altes de les Baixes per facilitar el moviment dels militars, és un tram que conserva l’empedrat i travessa una zona salvatge de petits turons sense vegetació.

Passàrem vora un petit llac, Locahn Mhic Pheadair Ruaidh. Poc després travessàrem el riu Bá pel pont homònim.

El sender va baixant suaument cap a la vall, però ens desviàrem cap al Glencoe Muntain, un ressort amb servei de restauració i activitats a l’aire lliure. Hi ha un telefèric que puja a Meall a’Bhuiridh (1108 m). Allà dinàrem, a l’aire lliure, aprofitant una finestra de temps sense ploure.

En acabar baixàrem fins a la carretera A82, però abans passàrem per una casa ben bonica, Blackrock Cottatge, que pertany al Ladys Scottish Climbing Club. Travessàrem la carretera i en pocs metres arribàrem a Kings House, un hotel enmig del no-res amb possibilitat de pernoctar en habitacions de diverses categories. Nosaltres anàrem al hostela dormir, en habitacions compartides. En l’edifici hi ha dutxes, cuina i habitació per eixugar el material.

Després de la dutxa, preparar el material i descansar una estona anàrem a gaudir de les instal·lacions de l’hotel, sopar i jugar a les cartes als salons. Per a sorpresa de tots, uns cérvols van passejar pels jardins exteriors de l’hotel, tot un espectacle.

Paco Galian