Dia 8 de maig
Boñar – Redipuertas– Cuevas de Valporquero

Després de berenar van agafar el cotxe en direcció a Boñar LE-331. Tot d’una ens topàrem amb l’embassament del Porma que ofereix unes magnífiques vistes. Val la pena aturar-se als miradors situats vora la carretera.

Arribats a Boñar, vam fer un volt pel poble i, a una pastisseria provàrem els Nicanores de Boñar,  uns dolços típics de la zona. 

Feta la volta tornàrem al cotxe per seguir una preciosa carretera (ben estreta) que passa per petits nuclis urbans i un impressionant estret. Anàvem en direcció a Redipuertas.

Pel camí ens aturàrem a veure un parell de ponts romànics ben bonics.

En arribar a Redipuertas (aquí acaba la carretera), aparcàrem i iniciàrem la ruta de Las Cascadas del rio Faro. Es tracta d’una sèrie de 8 salts d’aigua, el primer anomenat “El Saltón” ( i pot ser el més impressionant per la quantitat d’aigua que brolla) és just a la sortida del poble just quan el riu Faro desemboca en el riu Cureño.  Aquí està el Corral del Concejo, on antigament es reunien els veïnats del poble.

D’entrada tot és pujada per la vall que forma el riu Faro, tenint com a referència el Pico Huevo ( 2155m). Poc després de passar el primer salt ens trobarem l’església del poble envoltada d’un espès bosc feixos, encara sense fulles.

Tornats al camí seguírem pujant de forma constant. Cada salt d’aigua es troba indicat (tots eren a la dreta) i calia baixar al riu i després tornar al camí. Així ho férem varies vegades: cascada de Las Baubas (se veu des del camí), cascada de La Mayuela, La cascada de La Fuente, cascada de La Majà de Tala…

En arribar a una construcció gran, van trobar un parell de salts seguits i un altre a l’esquerra del camí, el Reguero Cajandaro, ja que no pertany al riu Faro sinó a un rierol afluent.

Al final del camí  trobaren una rodona ampla que indicava la darrera cascada anomenada “La Requejà”. Al voltant, les muntanyes formaven un ample cercle, amb taques de neu a les parts altes, aquet paratge s’anomena La Rubayona un vertader circ format per les muntanyes Pico Faro, Pico Huevo i la Portina de Faro.

Com a nota curiosa les vessants de les muntanyes mostraven un bell color lilós i vermellós produït per la vegetació concretament de bruc ( calluna vulgaris).

La tornada com és de suposar va ser molt més ràpida que la pujada. Al poble vam trobar un bar i demanaren per menjar alguna cosa i, per sorpresa nostra, ens conduïren a un menjador ben adreçat i ens oferiren un bon menú.

Ben dinats tornàrem al cotxe, i indicàrem al navegador la direcció de la Cueva de Valporquero. Retornarem enrere per la carretera fins un creuer i seguírem una preciosa carretera de muntanya fins a Valporquero.

Arribàrem just per entrar amb la darrera visita guiada. La cova és una autèntica meravella. Va obrir-se al públic l’any 1966 i depèn de la Diputació de León. A més de les formacions d’estalactites, estalagmites i columnes, la cova destaca per les seves grans dimensions i els grans volums de les sales. I per l’aigua, el rierol de Valporquero descorre pel seu interior formant salts d’aigua que s’enfonsen en l’obscuritat. S’ha de dir que a part de la visita turística hi ha la possibilitat de fer una ruta d’espeleo-turisme amb una empresa especialitzada.

Ja a l’exterior vam agafar el cotxe i pujàrem a l’Atalaya des d’on se pot veure el poble i una panoràmica espectacular de la zona.

De tornada a casa passàrem per les espectaculars “Hoces de Vegacervera”, formades pel riu  Torio. Després un llarg recorregut arribàrem a casa i preparàrem el sopar i aprofitàrem per a fer un volt pel poble.

 

Dia 9 de maig
León.

Les previsions eren de pluja, molt pluja. I així va ser. Per sortir no frissàrem. Tornàrem a passar pel pantà, Boñar i tots els pobles de la carretera fins a la capital. 

León és una ciutat ben bonica amb atractius dignes de visitar com ara la murada romana, Basílica San Isidoro, el barrio Húmedo, el Palacio del Conde Luna, el parador de San Macos, la Plaza Mayor, la Catedral, la casa Botines…

Com la pluja amenaçava plantejarem una sèrie de visites a llocs tancats. Primer san Isidoro i el seu museu, una vertadera joia romànica.

Després marxarem cap Casa Botines, una obra de Gaudí en el cor de León, que és pot visitar  ja que és un museu dedicat al modernisme. En sortir vam anar a dinar un restaurant típic de la zona a la plaça de Sant Marcelo.

Després de dinar visitàrem el Palacio del Conde Luna i la plaça Major. La nostra idea era anar a comprar cecina i altres productes de porquim al mercat, però estava tancat.  Així  que un parell marxàrem a visitar la catedral i altres a visitar a uns amics i fer el cafè amb ells. De camí ens agafà un bon xubasco.

Vam quedar de retrobar-nos al parador nacional de  San Marcos  i  de camí cap el centre tornà a ploure de valent.  Ens vam haver de refugiar i deixar passar la forta pluja. 

Decidírem partir cap el cotxe per tornar, però abans vam fer uns vins per l’Húmedo i compràrem uns formatges del país.

 
Dia 10 de maig
Foces del Pino – Museo eco-minero de Samuño.

De bon matí amb l’amenaça de pluja, agafàrem el cotxe i ens dirigírem al Puerto de San Isidro. Els cims de les muntanyes del voltant estaven nevades.

Travessat el coll, començarem la baixada fins arribar a un lloc on la carretera s’eixampla davant un impressionant salt d’aigua de la cascada de Riofrio. Som al mirador de Zuvillaga. Deixàrem el cotxe i a peu ens dirigírem per un curt camí fins un regulador de la corrent d’aigua que provoca un impressionant salt d’aigua.  El camí està penjat del cingle, però protegit d’una barana en els lloc més perillosos. És una caminada curta però espectacular.

De tornada al cotxe, acabàrem de baixar la carretera del port, i ja en Astúries  van anar a fer la ruta de les Foces del Pino, declarat com a Monument Natural en 2001. La ruta comença en l’àrea recreativa del Molín de Peón (s’arriba per una pista asfaltada), però nosaltres ho férem des d’El Pino. 

Iniciàrem la caminada per una pista asfaltada fins el Molín Peón, un ingeni hidràulic que va ser batan i micro central hidràulica, i actualment és un viver d’alevins de truites.. Travessàrem un pont i iniciàrem una pujada entre castanyers  i roures. Així com començàrem a guanyar altura apareixen acebos i faixos. Passàrem per la Font de Gavalanceras.

Seguírem pujant fins travessar un pont de fusta. A partir d’aquí el congost es torna més estret amb parets calcàries molt verticals. El riu Valmartín és a la nostra vorera tot temps, mostrant nombrosos salts i ràpids. Trams de l’estret camí estan empedrats per facilitar el pas del ramat.

En arribar al pont d’El Posadero ens aturàrem (se considera el final de la ruta) i berenàrem, just abans de començar el camí de tornada pel mateix itinerari. 

Ja al poble marxàrem amb intenció de fer un altra foz, La foces del rio Aller, però no endevinaren la ruta i se’ns feia tard per dinar, així que tornàrem a la carretera cap a un restaurant que ens havien aconsellat, amb un menú ben asturià.

Panxa plena ens dirigírem a Langreo, amb l’intenció de visitar l’ecomuseu miner de Samuño. A l’antiga estació d’El Cadaviu d’on surt el tren miner compràrem les entrades  i esperàrem per a fer la visita. En el tren ens dugueren  pel Socavón Emilia (a 32 metres de profunditat) a l’antiga mina  Pozo San Luis La Nueva, mentre fèiem l’itinerari un àudio ens explicà com funcionament de la conca minera de la zona. Arribats al pou pujàrem en un muntacàrregues fins a la superfície on ens esperava la guia per mostrar-nos un singular conjunt històric i un dels millors exemples del patrimoni industrial d’Astúries.

Ens explicaren com funcionava cada un dels departaments, com s’organitzava el treball  dels miners, els serveis que disposaven, els espais de treball, les màquines, etc…

En acabar ens deixaren un temps  per passejar per la zona. Teníem l’opció de baixar en el tren o a peu, per un itinerari per vora el bosc. Decidírem baixar caminant, ja que se pot veure d’aprop altra mina abandonada.

Tornats a l’estació d’on partírem iniciàrem el camí de retorn cap a la Puebla de Lillo per una altra ruta.

Paco Galian