Continuem amb la crònica del viatge al parc natural de Montseny amb aquest segon lliurament.

Dia 19 d’abril

Caminada per Viladrau i turisme a Vic

Quedàrem a Viladrau, a un aparcament. Vam anar per l’estreta carretera del dia anterior fins a la ciutat. En arribar plovia així que, iniciàrem la caminada pel poble amb paraigües i capelines. Ens aturàrem a una pastisseria i aprofitàrem per comprar dolços i coques típiques.

A poc a poc la pluja va afluixar i decidírem fer una ruta circular que surt del mateix poble, anomenada “Ruta del castanyer de les Nou Branques”.  Tot d’una és ample i comença a pujar fins a la font del Ferro i la font del Noi Gran, a partir d’aquí seguírem un sender ascendent. L’ambient era ombrívol i humit.

El caminoi desemboca en un altre camí més ample i seguírem cap a la dreta, tenint en compte les indicacions. A la llunyania es veia el vessant de Matagall que havíem travessat el dia anterior. Aquest ample camí és prou còmode i ample. El cel amenaça pluja.

Aviat el camí començà a baixar, arribant a una gran masia. Poc més endavant trobàrem el castanyer que dona el nom a la ruta.

Des del castanyer la ruta segueix en sentit ascendent fins a un mirador. Els núvols tapen les muntanyes.

A partir d’aquí iniciàrem la baixada cap el poble, per un camí asfaltat. Passàvem per l’església de La Pietat, que estava oberta i aprofitàrem per visitar-la (començaven a caure quatre gotes).

En sortir, plovia i decidírem anar a la plaça Major, on entràrem en un local a prendre una cervesa Montseny, cervesa artesana de castanya, i compràrem uns queviures a la botiga del voltant. De camí als cotxes visitàrem a l’església de Sant Martí.

De Viladrau partírem cap a Vic. I en arribar, aparcàrem i ens dirigírem cap al centre de la vila per un passeig amb nombrosos edificis interessants. En la plaça Major, que ja recollien les paradetes del mercat, decidírem anar a dinar. Per petits grups ens escampàrem cercar on menjar, nosaltres ho férem prop de l’estació.

A l’hora de trobada, ens vérem sota les arcades. Plovia a bots i barrals. Metre esperàvem i decidíem que fer alguns aprofitàrem per anar a comprar secallones i fuets. Una part del grup decidí fer la ruta històrica de la ciutat (Una ruta senyalitzada permet fixar-se en trenta edificis, tots d’interès històric, arquitectònic o artístic, entre els quals destaquen el Temple Romà del s. II; les muralles del s. XIV; la catedral, on conflueixen el romànic, el gòtic, el barroc i el neoclàssic; la plaça del Mercadal i la casa de la ciutat…) i altres optàrem per visitar la catedral i El Museu Episcopal de Vic que conté una de les millors col·leccions d’art romànic i gòtic d’Europa.

De la catedral de Sant Pere Apòstol destacaria les pintures de Josep Maria Sert, el claustre gòtic i el retaule major primitiu d’alabastre (datat entre el 1420 i el 1427, obra de Pere Oller i dedicat a la Mare de Déu i Sant Pere).

Just devora l’espectacular campanar romànic es troba el Museu Episcopal. Realment impressionant. Primer, com a aperitiu vam visitar-la una exposició temporal sobre la taula en l’època medieval. Una visita imprescindible!

Tots junts anàrem cap als cotxes i tornàrem cap a l’hostal per la carretera del coll Formic. Primer passàrem pel poblet d’El Bruc amb la seva església de Sant Martí i el castell.

Després d’una breu aturada seguírem per la carretera ascendent fins al coll Formic (1145 m), on es poden veure bones vistes de la vall, de les muntanyes i un curiós monument a víctimes dels Carlistes. Un cartell indica una bona quantitat d’excursions que surten del coll.

Com arribàrem prest a l’hostal de Montseny, férem una volta pel poble, aturant a l’església de Sant Julià.

Com cada dia, vam gaudir d’un bon sopar.

 

Dia 20 d’abril

De Vidrà a Pere de Torelló per l’ermita de Bellmunt

De bon matí partírem per la mateixa carretera que empraren el dia anterior per anar en direcció a Vic, fins a Vidrà. A l’aparcament deixàrem els cotxes i mentre duguérem un per a la tornada, els companys aprofitaren per a fer un cafetó.

Tots plegats iniciàrem una ruta molt interessant que ens havia preparat el guia. Sortírem del centre del poble fins a arribar una pista en direcció al Salt del Molí. El camí baixa de forma constant fins a arribar al riu que travessàrem per un bell pont romànic.

Passat el pont, el sender encara baixa fins al llit del riu. Hem d’anar alerta, ja que el terreny era molt humit. En arribar al llit trobàrem una gentada al voltant del Salt del Molí. Un bot d’aigua espectacular. Tots aprofitàrem per a fer-nos moltes fotografies, individuals i de grup.

Per travessar el riu utilitzarem unes pedres, els botadors.

Des del riu iniciàrem una pujada pel camí de Salgueda en direcció a la Tosca dels Degollats. Arribàrem a una mena de coll, després se suavitza i ens ofereix bones vistes. El tram està molt ben senyalitzat (i indicant els quilòmetres). A la Tosca dels Degotalls ens aturàrem a fer un mos. L’aigua que degota provés una petita canalització en la roca i ha anat deixant sediment formant una mena d’estalagmites per les quals regalima l’aigua.

Per continuar al camí puja a dalt de la Tosca, i segueix pel bosc pujant per un sender entapissat de fullaca. Travessàrem una mena de fosc comellar i arribàrem a un collet. Just devora hi ha un bon mirador.

El caminoi desemboca en un altre més ample que puja fins el Coll d’Hi-era-de- massa on hi ha un trencall de camins. Afortunadament està tot ben senyalitzat. A nosaltres ens tocava seguir pujant cap a Bellmunt, era a devers tres-cents metres.

A dalt tocava dinar. Pujàrem al punt més alt i després a l’esglesieta (1246 m). Per l’altre vessant de la muntanya es pot arribar en cotxe, això explica el restaurant i el bar ple a vessar. Dinàrem i a les terrasses prenguérem un cafetó i estiràrem les cames a les hamaques. A les terrasses les vistes són espectaculars, especialment cap al nord on es troben els Pirineus nevats.

Seguint la ruta agafàrem un senderó que va per la carena. Molt còmode i amb unes vistes ben boniques. Després d’un bon tram una indicació ens indica que hem d’iniciar la baixada pel mig del bosc.

Travessat un rierol pujàrem per un caminoi fins a uns camps de conreu, on destacava un gran arbre florit. Érem a la zona del Boscatell. El caminoi arriba a un altre camí més ample, on hi trobàrem una senyalització. Seguírem la indicació fins a un turonet, des d’on es podia veure Sant Pere de Torelló i el que encara quedava fins a arribar.

Baixàrem pel sender amb la intenció d’arribar al salt del Mir. Aquí va haver-hi una mica de desgavell. Un grup, amb el guia al capdavant, seguí per una drecera i un altre quedà enrere i seguí el camí.  Al final va haver-hi un embull. Anàrem a correcuita a veure el Salt del Mir, baixant, fent un parell de fotos, admirar l’indret i pujar. En arribar a la pista trobàrem els companys endarrerits, ens comenten que els conductors ja havien partit a cercar-los.
 

Tots continuàrem junts, travessàrem el riuet per un pontet i continuàrem per una pista ben ampla en direcció a Sant Pere de Torelló, abans, però passàrem per una possessió. Estàvem envoltats de camps de conreus. En poc temps arribàrem al poble on esperàrem els conductors i iniciàrem la llarga tornada a Montseny.

Arribàrem a l’hotel quan ja fosquejava. Allà ens esperaven Amanda i Lluís per acompanyar-nos en el sopar. Després quedàrem a parlar una estona i decidir què faríem l’endemà, el darrer dia,

 I per acabar unes imatges de les flors trobades en la ruta:

Dia 21 d’abril

Turó de Morou

El matí començà amb el peu girat. A l’hora del berenar no havia res preparat. Després d’esperar, alguns decidírem baixar a un forn i demanar un cafè amb qualque pasta per berenar. En tornar a l’hotel a agafar els cotxes ens indiquen que hi ha hagut un error, però ja feien tard.

Amb els cotxes partírem cap a Santa Fe (on hi ha un centre d’informació de Montseny) amb la intenció de fer una caminada matinal. Primer pujàrem al Turó de Morou (1312 m) per un ample camí molt ben senyalitzat. Es tracta d’una elevació discreta, que ofereix molt bones vistes de la zona. Uns quants arribàrem al cim (grimpant per unes grans roques) i la resta esperaven a sota, a escassos metres. 

El camí baixa pel bosc fins a unes grans pedres planes, que oferien un bon mirador de les muntanyes de la zona, entre d’elles el Matagall. Encara baixàrem fins al pantà de Santa Fe. Caminàrem fins al centre del mur de contenció i ens explicàrem un poc la història de la zona (havia d’esser un balneari).

Tornant per les nostres passes seguirem un caminoi vorer del pantà fins Can Casades, una casa situada al fons del pantà.

Des de can Casades el camí puja suaument vora un rierol. El seguírem, baixant de tant en tant a la vorera per a fer fotografies dels salts d’aigua. Aviat arribàrem a una passarel·la de fusta i a can Lleonart (aula de natura), tancant la ruta al restaurant l’Avet Blau on prenguérem un refresc i acomiadaren al guia. 

Abans d’arribar als cotxes vam admirar uns arbres gegantins, es tracta de tres sequoies espectaculars.

Arribats a l’hostal, recollirem les maletes i els qui volgueren es dutxaren i canviaren de roba (ens deixaren dues habitacions a la nostra disposició), aclariren els comptes i l’encarregada de l’hostal es disculpà per errada del matí i ens oferí una bossa amb menjar pel viatge de tornada.

I amb temps (teníem por de l’operació retorn a Barcelona) ens n’anàrem a l’aeroport, deixàrem els cotxes, embarcàrem les maletes i a esperar la sortida de l’avió. 

Montseny deixava un bon record.

Uns apunts de flora i fauna. Bitxets vam veure poquets, però el bosc era ple de flors, a trams semblava un jardí.  Us deix unes mostres.
 

Paco Galian