CAP VERMELL

Capdepera és un municipi del Llevant mallorquí que ha presentat singularitats respecte als altres pobles mallorquins: la presència continuada dels metodistes des del 1879, la influència espiritista, la importància de la indústria de la llata, que provocà canvis socials i econòmics de gran rellevància, la implicació de les dones en les qüestions religioses, socials i polítiques conformen, entre altres circumstàncies, un univers particular. Aquest llibre és una expressió d’aquesta particularitat gabellina i ens exposa l’evolució del socialisme a Capdepera entre 1900 i 1936, en què podem observar com aquest moviment polític, juntament amb el republicanisme, construïren una alternativa política a la dreta i al caciquisme, que, malgrat les dificultats, arribà a ser una alternativa creïble.

I és que no podia ser d’altra manera: La col·lecció personal que, en el transcurs dels anys i estimulada per la seva afecció cap a l’esport rei, ha anat recopilant a casa seva- a més de la recerca incansable de tot allò que formàs part de la història d’aquest Escolar que ell porta dintre les venes i que tan feliç l’ha fet al llarg de les seves nombroses vivències dintre l’entitat- feu indefectible no vessar-les en forma de llibre com el que avui presenta Cap Vermell. [Bartomeu Melis «Meyme»]

Què pot fer una persona en una situació límit, on la seva supervivència depengui del control de si mateixa i d’acon­seguir comunicar-se amb l’exterior des d’un reduït espai aïllat per tones i tones d’aigua? Per què unes persones tenim la sort que tenim i d’altres la desgràcia de ser desarrelats, mancats d’educació, de serveis bàsics, de dignitat i de respecte? Ofec, angoixa, ironia i reflexions conviden el lector a fer-se preguntes i a incorporar-les, si vol, al seu registre de memòria. Dubtes amb moltes respostes, problemes sense respostes clares, plantejaments oberts. Cada lector agafarà la part que consideri, la que no l’escanyi, la que pugui assimilar. O no: potser no se sentirà atret per res. Del blanc al negre hi ha una àmplia gamma de grisos i les qüestions vitals poden tenir tants punts de vista com persones les formulin.

Una auca és una història pictòrica pròpia de la cultura catalana que sol representar un esdeveniment històric, una biografia, una llegenda, una institució, o altres temes. Tradicionalment consisteix en 12 imatges encasellades en vinyetes, cada una de les quals va acompanyada per versos de dues o quatre línies al peu de cada vinyeta. A diferència dels còmics, les auques es presenten sempre en una sola pàgina, tot i que la similitud artística és evident. Són una forma d’expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana.

El nouvingut ha de fer front a una petita població agricola-ramadera-marinera, completament desconeguda. I els costums locals són estranys, molt estranys…

Els protagonistes principals de Caçadors de silencis són gent jove, una colla d’al·lots que, tampoc ells, al principi, tenen gaire per mà allò que és la drissa, l’escota, la botavara, l’orsa, o ni tan sols babord i estribord. Per això en Gabriel Mir se’n cuida – més ben dit, el Josep, a bord del “Rose Mary”, o l’Alan, a bord del “Dragonfly” –, de donar-ne una bona lliçó, sense que ho sembli. Solcam les pàgines del llibre, ara empesos per un oratjol plaent, suara sacsats per un estropeig preocupant, mentre ens anam familiaritzant amb un món, el de la vela, que a més d’una forma de navegació gairebé sembla una forma de vida. I ens quedam amb la sensació que no havent-la practicat quan era hora ens perdérem quelcom apassionant. [Jaume Fuster]

Al meu parer, Calitja confirma en tot la promesa que l’autor ens va fer amb Mirant el silenci. Ja d’entrada, la veu narrativa del protagonista em sembla absolutament coherent amb el personatge i les circumstàncies de la seva història. I, de bell nou, ha sabut conjugar el document humà, una tragèdia familiar en dos actes generacionals, amb el document social i fins i tot històric. A alguns els agradarà sobretot la intriga que vertebra una dimensió de la novel·la; a mi m’ha corprès especialment aquesta història d’amor tan trista que s’hi conta. Hi veig un bell homenatge a l’amor omnia vincit, tot i que es tracti d’un homenatge per negationem, gairebé elegíac. [Pere Joan i Tous] Una obra narrada en primera persona per un dels seus protagonistes, en què s’intenta respondre a interrogants que havien quedat surant a Mirant el silenci, i així tancar el cicle de Sant Andreu.

En Joan Rai (Capdepera, 1928) va néixer en el si d’una família socialista. Son pare fou secretari de l’Agrupació de Capdepera fins que esclatà la Guerra Civil i va romandre empresonat, junt amb la mare d’en Joan, durant set anys. Després, el pare s’exiliaria fins l’any 1962. Totes aquestes circumstàncies marcarien la infantesa d’en Rai. En Joan ha cultivat gairebé tots els camps de l’expressió artística: teatre, pintura, literatura, essent la seva formació completament autodidacta. Fundador, director i actor del grup de teatre «Es Mussol», cofundador i col·laborador de la revista «Cap Vermell», i autor de distintes exposicions de dibuixos i pintures, aquest és el primer llibre que publica.

«A Celistre, l’autor ens guia per un paisatge humà amarat de sensibilitat, farcit de detalls i vivències que escalfen el relat, amb un llenguatge que flueix amb naturalitat i cuidat fins al més ínfim detall|…|. Aquí descobrireu l’itinerari de tot un poble de la mà d’un guia excel·lent, un recorregut ple de calidesa. En acabar la lectura us sentireu més identificats i propers a una Cala Rajada que mereix ser més coneguda i estimada.» (Del pròleg de Josep Terrassa). «Amb el temps [en Jaume] ha anat arreplegant tot el que creu que és important per tal que siguin el seu centre, la seva llar. No cal dir que, en el seu cas, l’eix principal de gravetat és Cala Rajada i, més encara, el seu moll, i encara el viu com si res no hagués passat. Conserva dins la memòria totes les roques, les seves platgetes, les seves barques i també les persones, amb els seus noms, amb les seves tasques.» (De l’epíleg de Miquel Llull).

Tant en Jaume Fuster com en Josep Terrassa vam parlar de com havien enfocat el llibre i van esbossat el seu contingut des de la proposta dels responsables de la confraria de dur-lo a terme. Josep Terrassa ens va situar en el context històric i indicà que la seva aportació arriba fins l’any 36 i incidí en la figura d’en March i donya Elionor Servera. Per la seva banda Jaume Fuster va fer una emotiva ressenya de la vida dels pescadors d’antany i com ha evolucionat al llarg d’aquests cent anys, de la relació dels pescadors i les seves famílies amb la història de Cala Rajada que van íntimament lligades, fins al punt que en els primers anys se fonen en una mateixa. També parlà dels canvis produïts pels estiuejants primer i pel turisme després.  Ambdues intervencions les podeu llegir a Cap Vermell íntegrament. [Crònica de la presentació del llibre]

Per què un recull d’inspiració sobre la pràctica diària de la gratitud? A la infinitat de beneficis psicològics, físics i socials relacionats amb la gratitud (disminueix l’estrès, redueix els sentiments de desesperança i augmenta el grau d’optimisme, reforça l’autoestima, augmenta la força de voluntat, aprofundeix l’espiritualitat, enforteix les relacions, impulsa la creativitat, millora el rendiment físic i acadèmic i fins i tot, i no és broma, portar un diari de gratitud s’ha comprovat que ajuda a reduir la ingesta de greixos!), hi hauríem de sumar la insistent veueta, la insistent veueta i la insistent veueta que no ha parat de parlar-nos, i que a canvi ens ha regalat aquesta gran pregunta: I si fóssim 10.000.000 d’agraïts? Deu milions de persones pensant una cosa a la qual estar agraïdes al dia… cada dia. Deu milions de llavors de gratitud! Si et pot canviar a tu (no ens creguis, comprova-ho!)…, si ens ha canviat a nosaltres… T’imagines com podria canviar el món?

I així en Biel s’ha convertit en el nostre porter, en el nostre baluard; aquell que dona fermesa defensiva, seguretat i solidesa en el joc. Sens dubte, el millor de l’equip. Esperem que la lectura d’aquestes cròniques puguin recrear la història esportiva de l’Escolar i que continuïn arribant a Cap Vermell molts d’anys des de l’anàlisi d’en Biel. [Pere Cortada al Pròleg]

Després de la lectura d’aquest poemari de Yasmin Ferrer Huckson, Quànticament afins, serà nova l’opinió que et formaràs del món que el conforma, des de cada anècdota que s’hi conta amb cadascuna de les seves paraules. I és que és molt l’atreviment de voler crear des d’aquesta terra ignota que ens governa, una illa poètica on la universalitat és possible, i la poesia encara més. L’íntima paciència per confegir uns versos excepcionals han portat l’autora a estrenar aquesta edició bilingüe, que en la seva traducció multiplica la sensibilitat cap a la cosmovisió de la poeta gabellina, en una òpera prima que sens dubte ens aportarà una reconfortant i al mateix temps inquietant manera d’entendre l’amor, les relacions de parella, el pas del temps, la filosofia de la vida i, en definitiva, una poètica aclaparadora per nova i punyent. Et convido a entrar en la marea verbal d’aquesta escriptora de vertigen que manifesta una clara pulsió per anomenar l’exploració subjectiva del seu món amb cada nom que li correspon. En el seu cas l’amor és una manifestació química de pura festa i alegria, remei de tots els mals que ens tenallen. Sigues benvingut a la seva afinitat.

A la cuina d’una família de pescadors de la primera meitat del segle xx, el que s’hi menjava, gairebé exclusivament, era peix. Peix de totes les varietats i segons totes les fórmules de cocció possible. amb el pas del temps, aquelles sensacions que, d’una cuina estant, ens arribaren per mitjà de la vista, l’olfacte i, sobretot, el gust, acabaren en el rebost dels nostres records més preuats, com una part gens negligible de la nostra manera de viure. aquella era una cuina de subsistència, però feta amb enginy, imaginació i amor. era la cuina de cals padrins…

Climent Garau descriu el món de la seva infantesa tot recordant els seus oncles republicans i espiritistes, i altres personatges singulars del seu poble, Capdepera. Especialment interessants són els capítols que tracten de la Guerra Civil i de la postguerra. Destaquen, així mateix, les seves incursions en el món de la política, la societat i la cultura de Mallorca, i les reflexions sobre ètica i política d’un món desajustat. Tanmateix, dins la còrpora menuda i àgil de l’apotecari de Bunyola hi habiten, en santa pau i companyia, tres persones. No debades la Trinitat esdevé model de tota creació. Al casal senyorial de l’àni­ma de Climent hi viuen un infant, un savi i Déu. De tots tres, De prop i d’enfora en dóna complida refe­rència. [Jaume Santandreu, al Pòrtic]

Aquest llibre pretén reivindicar i donar a conèixer la figura i l’obra del pintor autodidacte Jaume Mercant Melis (Capdepera 1908-Palma 1999), un artista particular en el que és  personal i peculiar en la seva manera de mirar, de veure i d’interpretar el paisatge mallorquí, i que, si bé al llarg de més de cinquanta anys de trajectòria va conrear diversos gèneres, és considerat un dels paisatgistes més interessants i renovadors de la segona meitat del segle xx a les Balears. El llibre fa un recorregut no tan sols a la seva figura «esquerpa, contradictòria, peculiar i sense redòs en els circuits artístics», sinó que també té present el seu entorn familiar i personal, a més de les circumstàncies i els esdeveniments socials, econòmics, culturals, ideològics i artístics que el varen marcar. Així mateix, s’hi analitzen la temàtica, els elements formals, les influències i les connexions estilístiques i iconogràfiques de gran part de les 265 obres que apareixen en l’extensa catalogació, que abasta des de les obres conservades dels anys vint fins a la darrera documentada, un esbós del 1984. L’obra de Mercant és el resultat d’un aprenentatge continu en solitari, perquè el pintor sempre va voler salvaguardar la seva llibertat, independentment de tendències i modes, per crear un llenguatge propi, personal i identificable, un llenguatge que traspua silenci, sensibilitat i poesia.

Dorothea Bate fou una paleontòloga de Gal·les (Regne Unit) que durant tres anys consecutius, entre 1909 i 1911, va visitar les illes Balears per a excavar fonamentalment coves del litoral. Hi va anar a fi de trobar fòssils de la fauna del plistocè (primera època del quaternari, datada entre fa dos milions i deu mil anys). En el seu recorregut per un despoblat i inhòspit litoral demanava als nadius si coneixien qualque indret on s’acumulassin ossos antics; utilitzava aquest eufemisme, perquè la gent desconeixia què era un fòssil i el seu valor científic. Aquella científica autodidacta, carregada de coratge i tossuderia, va localitzar entre les encletxes de la cova de na Barxa (Capdepera) el primer crani d’un caprí del plistocè, una relíquia del passat que va anomenar Myotragus balearicus. Era el començament de la paleontologia balear. En aquest treball, redactat en un llenguatge planer i didàctic, l’autor ret un homenatge a la prestigiosa paleontòloga tot recordant els motius que la dugueren a visitar Capdepera (Mallorca).

L’any 1879 Bartomeu Alou (1855-1938) va fundar el metodisme a Capdepera, fet cabdal en la història i la societat d’aquest municipi de la Mallorca oriental marcat de llavors ençà per la coexistència de tres religions o doctrines -catolicisme, metodisme i espiritisme-. Amb motiu del 75è aniversari de la mort del fundador, us oferim aquest llibre que dóna a conèixer els fets i les persones que possibilitaren la presència d’aquesta dissidència en una època molt marcada pel fet religiós. És un recull de treballs centrats en el metodisme gabellí, però que no defugen la contextualització en el marc insular: el Sexenni Revolucionari, la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme…, fets històrics en què varen haver de viure i sobreviure els metodistes gabellins, la peculiaritat dels quals, segons escriu Carme Capó en el seu treball, sorgeix a Anglaterra, «en els carrers i les places, en els camps oberts, en el fons de les mines i les tavernes…, en el treball amb la gent que havia estat exclosa de la societat i de la mateixa Església».

Una passejada pel món dels bolets en un àmbit local (el llevant de Mallorca), però extensiu a totes les illes Balears. En aquest llibre hi aprendreu a cercar els bolets, a distingir els comestibles dels que no ho són i dels tòxics, a manejar-los i a cuinar-los. També veureu que hi ha moltes altres espècies diferents de l’esclata-sang i gaudireu preparant uns bolets exquisits. Té diversos usos: ens el podem endur com a guia i el podem fer servir a la cuina per a trobar-hi la recepta més adient o la manera de conservar-los. Un autèntic plaer!

El receptari de Cas Bombu és el resultat de la combinació de l’alta cuina amb els plats tradicionals del començament del segle XX. Hi trobareu des d’arrossos fins a dolços exquisits, plats francesos o italians, en un viatge culinari que ens farà venir salivera. La proposta de la gran cuinera i pionera de l’hoteleria de Capdepera que va ser Margalida Tous requereix una certa preparació prèvia, però per als qui cuinen amb regularitat serà un repte molt gratificant.  Els ingredients, transcrits acuradament del receptari original, es posen al servei dels lectors amb la possibilitat d’alternar-los amb altres de moderns i accessibles per a l’elaboració de les receptes. És un treball d’equip que comença amb una introducció històrica del lloc i de la gent, continua amb el receptari original de Margalida Tous de Cas Bombu, la interpretació d’Andreu Genestra i el seu equip del Predi de Son Jaumell, i clou amb una entrevista a Antoni Garau, Bombu, cappare de la quarta generació d’aquest hostal familiar. Assaboriu-lo amb delit i us en llepareu els dits!

El vent de les paraules no és un poemari homogeni, sinó el recull de material d’al·luvió, que s’ha esllavissat al llarg dels últims deu anys, dels últims cinc si hem d’atendre al gruix de l’obra. De tota manera, aquest material, divers en la forma i el to, s’ha estructurat en tres parts d’una certa coherència temàtica. Així, el primer bloc Remor de tu, arreplega setze poemes d’intenció amorosa, més dos d’esparsos, als quals no s’ha trobat millor ubicació. Una segona part, sota el títol de Remor de mar, agrupa vint-i-quatre composicions, i podria ser qualificada com a d’abast civil, amb un cert sentiment de pèrdua i de reivindicació a l’ensems.

Des de l’alba de la civilització, l’estreta relació que els humans han tingut amb les figueres i les figues ha estat tan simbiòtica que arbre i fruita han deixat una forta empremta a l’Àsia sudoccidental, a la costa mediterrània i en altres regions del món. A més de les consideracions botàniques que els lectors hi trobaran, aquesta obra és sobretot un recorregut històric que abasta des de l’origen del cultiu de la figuera fins a l’actualitat, i una font d’informació sobre la importància agrària, econòmica, cultural, mèdica i terapèutica, culinària i simbòlica que les distintes espècies del gènere Ficus -Ficus carica, Ficus religiosa i Ficus sycomorus- han tingut per a la humanitat. Perquè les figues no solament han estat un aliment de subsistència per a la gent pobra en moments d’escassesa i en zones on el cultiu de cereal era difícil, sinó que en la majoria d’aquests pobles l’arbre i la fruita han transcendit des d’un àmbit purament sensorial o físic fins a un llenguatge universal simbòlic d’ideologies religioses, culturals o metafísiques.  Així, a les Balears, la figuera no solament és un dels arbres més carac­terístics del paisatge rural, sinó que la figa ha estat aliment bàsic de la pagesia d’antany i del bestiar oví, cabrú i, sobretot, porcí. El profund arrelament de les figueres i les figues s’hi manifesta, per exemple, en nombroses expressions lingüístiques. La darrera part del llibre és una compilació de saboroses receptes personals amb la figa com a ingredient principal o com a acompanyament, en general d’elaboració senzilla, que en darrer terme pretenen donar valor a la utilització d’una fruita tan rellevant per a la supervivència del nostre poble, tan emblemàtica de la nostra cultura i de la nostra gastronomia i, al mateix temps, tan universal.

«Els Canaan fotografiaren amb fascinació les tècniques artesanals de la construcció del seu hotel i la seva evolució, fins a la finalització. També es troben imatges del que seria la seva lleial cort d’empleats: Pilar, Guapo, Gabriel, Maties… A partir d’aquí, a poc a poc, els Canaan deixen de fotografiar el que veuen per començar a ser fotografiats. Al principi són fotografies promocionals de l’hotel, però, paulatinament, l’origen es fa confús. En molts de casos són imatges de diverses procedències, preses pels mateixos visitants de l’hotel. De qualque manera, els Canaan començaren lentament a incorporar-se al paisatge de Cala Rajada, com un element exòtic més. Tant és així que, amb l’obertura econòmica de mitjan anys seixanta i l’explosió del boom turístic, la manera de fer dels Canaan, amenaçada per la nova maquinària hotelera, es queda un punt obsoleta i arcaica, com la Cala Rajada que ells trobaren. Una vegada més haurien d’empaquetar els seus atuells i treure la pols a la seva màquina de retratar per a emprendre el que seria el seu darrer viatge.»

Tomeu Melis torna amb un compendi de reportatges, articles, històries, notícies…, totes referides a gent, persones, esdeveniments que tingueren lloc al municipi de Capdepera, junt amb Cala Rajada, Canyamel i la resta del litoral, uns ja fa molts d’anys i d’altres més recents. Per a aquest segon llibre, Meyme ha seleccionat i recopilat dades i documentació variada. La vasta informació que compon Gent nostra d’abans i d’ara ha estat xuclada mitjançant les prospeccions efectuades per l’autor dins la giragonsa d’un arxiu quasi centenari, a més dels capbussaments en els viaranys de diferents publicacions periodístiques amb què el nostre protagonista ha tingut relació al llarg dels anys. L’afecció a escriure i la il·lusió de fer feina en una redacció de periòdic o a una revista han portat l’autor al lloc on ens trobam. Les seves dues dèries s’han vist, en part, complides i, ara, fruint de la jubilació, en lloc de descansar i tancar la paradeta, ha intensificat la seva immersió periodística implicant-se, encara més, en l’emmetzinament per l’escriptura. I, a més, essent pràcticament profà en les formes lingüístiques catalanes, ha compromès el seu tarannà literari per la nostra llengua.

Aquest llibre, el que el lector d’ahir té entre les seves mans, és perillosíssim i convé llegir-lo protegit amb armadures, protectors i escuts espirituals adequats. (Del Pròleg) El desenvolupament turístic de masses de Capdepera i Cala Rajada constitueix un bon exemple del que succeeix a diferents racons de les Balears en els anys seixanta i setanta del segle passat, i del que s’esdevindrà a diversos indrets del litoral de l’Estat espanyol i de la Mediterrània europea. Estam parlant d’una societat gabellina, bàsicament rural i agrària, que en tot just dues dècades experimentarà una transició cap a una societat turística i de serveis. Amb el relat proper de la premsa forana, podem acostar-nos a les transformacions socials que acompanyen aquest procés turístic, i les cròniques de Meyme recollides en aquest llibre constitueixen en aquest sentit un testimoni valuós de la modernització social i econòmica de Capdepera i Cala Rajada.

Glaç és la crònica d’una mort anunciada, de la ceguesa de l’home, d’una terra ferida que es queixa davant la nostra indiferència (les profecies de Nostradamus, el tsunami de 2004 i la llarga malaltia del papa Joan Pau II…), fins que els esdeveniments l’arrosseguen a un cataclisme on l’espècie humana intenta sobreviure aferrant-se als records, a la família i a la solidaritat, com una encletxa de llum oberta a l’esperança. I les altres, simplement són històries…

Existeixen realment els llocs somniats de la nostra infantesa? Després de més de trenta anys, Alexander Gorkow torna al paradís, al poble de Canyamel, a la costa nord-est de Mallorca. Amb la mare, el pare –un patriarca excèntric i simpàtic– i la germana hi va passar moltes vacances que el varen marcar per sempre. Ara, el 2016, Alexander Gorkow torna a Canyamel com a reporter d’èxit i pare de família. Una tragicomèdia moderna que segueix el seu curs sobre les nostres vacances, d’abans i d’avui, les persones que hi ha a la nostra vida i la nostra eterna enyorança de la mar. Amb Gorkow descobrim com una part dels alemanys veuen i viuen Mallorca, però també ens descobreix com són i com pensen els alemanys d’ara, i fa que tots nosaltres ens inter­roguem sobre el sentit del turisme en el món actual. Un llibre escrit amb ironia i amor que ens fa reflexionar sobre el passat, el present i el futur de tots plegats. Això sí, sempre amb la Mediterrània al cor.

Escrita el 2011, In the Backyard va preveure i avançar algunes de les conseqüències de la crisi econòmica i el drama dels desnonats que havia de venir. Com a obra de teatre, planteja la lluita entre la llibertat i la responsabilitat.  Com a història, parla d’un jove, Beth, que decideix acampar al pati del darrere de la casa de Lowi.  Lowi vol que se’n vagi, però Beth demana poder quedar. Una oportunitat. Feina. Compassió. Però és una molèstia dins una propietat privada.  Però el dubte i la desconfiança es converteixen en amistat, en oportunitat, en feina, en compassió.  I la tenda de campanya amaga alguna cosa o algú que pot canviar per sempre Lowi i la seva plàcida vida d’executiu. In the backyard és una peça contemporània que reflexiona sobre la lluita entre la llibertat i la responsabilitat, però també sobre l’esperança en el que queda quan ja no queda res.

En aquest petit volum s’inclouen les dues versions que el poeta canari Francisco Croissier ha fet amb els poemes de Miquel Llull

Jack Bilbo (1907-1967) va publicar Jack Bilbo: Una autobiografia el 1948 a Londres, amb el subtítol Els quaranta primers anys de la completa i íntima història d’un artista, autor, escultor, marxant d’art, filòsof, psicòleg, viatjant i lluitador modern en favor de la humanitat. L’obra descriu les nombroses aventures personals i de tota mena protagonitzades per un artista polifacètic que fuig del nazisme i de l’entorn familiar, i que el porten a córrer món amb moltes peripècies. Bilbo va ser un anarquista declarat i un artista polivalent i rebel, s’enfrontà al moviment nacionalsocialista alemany, a la policia francesa, a l’Administració anglesa i participà com a voluntari de la Creu Roja en la Guerra Civil espanyola; treballà en el cinema, en el teatre i en el circ, dugué a terme activitats comercials particulars, va escriure novel·les i narracions, i destacà com a pintor, escultor i galerista. El seu caràcter emprenedor i aventurer el portà a conèixer personalitats il·lustres de la societat del moment, tant a Europa com als Estats Units, com Picasso i Henry Miller, que va escriure la introducció a la seva darrera autobiografia. Però el personatge que li va donar un reconeixement i una popularitat internacionals fou Al Capone, de qui es proclamava lloctinent, i que l’incità a escriure Carrying a Gun for Al Capone (1932).

Per bé o per mal, el catolicisme té un paper central en la vida de Joan Alzina. Amb el catolicisme entra en el catalanisme i amb el catolicisme se’n surt. Amb el catolicisme entra a formar part del conglomerat que as- saltarà les institucions democràtiques per a destruir-les, i amb el catoli- cisme formarà part del nou règim feixista que s’acabarà nomenant a si mateix nacional-catòlic. Per tant, Alzina és, només en part, un producte del catolicisme gabellí i aquest catolicisme es fill del moviment reaccionarique va combatre la Reforma protestant de Luter. Mirau si ha plogut! I sí, ciència i religió són uns dels seus rius paral·lels.

L’espiritisme és una doctrina basada en la creença de l’existència i de la manifestació dels esperits, que es poden comunicar amb els humans mitjançant un mèdium. Partint d’aquesta creença, en la literatura i en la dura vida diària es va desenvolupar una moral amb un fort compromís humanitari: pau, solidaritat amb els desposseïts, justícia, honestedat i compassió pels febles. La defensa d’aquests valors els abocà a la lluita política, a reclamar la llibertat de culte, a promoure una relació igualitària entre homes i dones, a treballar per l’emancipació econòmica i la defensa de la societat civil. Tradicionalment, l’espiritisme va expressar les ànsies de renovació espiritual d’un sector de les classes populars que unia revolució, espiritualitat i federalisme. Aquesta obra completa l’estudi de la dissidència religiosa i política a Capdepera. L’espiritisme de Capdepera fou un moviment social sorprenent a les Illes Balears i únic a la part forana de Mallorca. Va sorgir amb una força que, juntament amb el metodisme, serví de referència per identificar el tarannà gabellí a l’illa.

El 18 de juliol de 1936, Mallorca es va convertir en una ratera per als dissidents alemanys que s’hi havien pogut refugiar de la barbàrie nazi. Alguns, entre els quals Karl Otten i la seva companya Ellen Kroner, varen triar Londres com a segona estació del seu llarg exili. És allà, al poc d’arribar-hi, que Otten escrigué L’ombra de Torquemada, ambientada a Cala Rajada, llavors un humil poblet de pescadors a l’extrem oriental de l’illa, on la parella havia viscut els darrers tres anys. L’acció de la novel·la es concentra en els dies immediatament anteriors a la rebel·lió militar i en les setmanes posteriors, i finalitza en els darrers dies d’agost, quan encara era possible el triomf de les tropes republicanes que havien desembarcat un poc més al sud, intentant reconquistar l’illa per a la República. L’ombra de Torquemada presenta un protagonista col·lectiu, un petit grup de militants republicans de Cala Rajada i Capdepera, enfrontats a la Falange local com a braç repressor dels militars colpistes, amb el rerefons de la rivalitat entre l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Aquesta obra irrepetible aconsegueix amalgamar la poètica del fulletó i la de la novel·la proletària, l’anàlisi política i la reflexió psicoanalítica, el que és històric i el que és mític, per a aportar un testimoni singularment creïble del que va ser la repressió i la resistència en la part forana mallorquina. Era doncs un deure de memòria que es publicàs en català una obra que la història literària no tan sols valora com una de les majors de l’expressionisme, sinó com la més autèntica i empàtica de tota la narrativa en llengua alemanya sobre la Guerra Civil. [Pere Joan i Tous]

Amb les fotografies que ha seleccionat Antoni Flaquer per a La meva Cala Rajada, gaudireu de la història d’aquest nucli turístic de Capdepera. Una història que es remunta al final del segle xix, quan era tan sols un llogaret de pescadors i s’hi establiren nous pobladors. Segueixen fotografies dels primers estiuejants i del seu creixement urbà; de quan va ser refugi d’intel·lectuals europeus i acaba amb l’arrelament del turisme de masses del final del segle xx. Les fotografies van acompanyades de comentaris que l’autor ha recollit de vells mariners i de la seva pròpia memòria històrica.

Quan les lletres s’arrepleguen en paraules i d’aquestes sorgeix el sentiment, llavors esdevé la poesia. Mitjançant aquests poemes de Límits infinits coneixerem part del bagatge cultural i de sentiments que conté l’ànima del poeta. En un viatge de sis estacions, gaudirem de la seva companyia i farem un recorregut per variades imatges i emocions. Entrarem dins els jocs que ens proposa, viurem el que ens mostra i veurem el que viu. En els límits infinits hi són presents la nostra terra, des de la mar fins al nostre cor, i terres alienes, visitades amb l’esperit. Però també hi són el cinema de sempre i els escriptors de sempre, la llibertat, l’amor…, tots ells tractats amb l’especial visió  i sensibilitat d’un jove d’ànima vella i sàvia, d’humor dolç i encertat.

Joan CabalganteLa poesia d’en Joan Cabalgante entona, a estones, malenconia, enyorança, intransigència; però, sobretot, t’arrossega cap a un sentir vibrant a voltes t’engruna i et deixa la gola seca. Lírica de contraban és un poemari valent, farcit de bafarades de veritat, que ragen des del més endins amb una gran mestria i bellesa literària.

Setze narracions que us conviden a entrar en un món fascinant que emergeix de les arrels gabellines i cala-rajaderes de l’autor. Un món que ha sabut crear, a través d’expressions familiars, un univers d’històries.  Mitjançant disciplines com la paleoantropologia, l’arqueologia i la psicologia, l’autor ens mostra que, malgrat els canvis, la humanitat roman en el seu redol. Darrere aquesta gent hi trobareu el batec del Llevant mallorquí, malgrat l’advertiment sobre l’obra «verinosa» que teniu entre les mans.

Lydwina formava part d’un projecte més ampli que, amb el títol El cavall de Troia, volia retratar la nombrosa colònia d’escriptors i artistes que, durant la dominació nazi, es varen exiliar a Cala Rajada (Mallorca), des d’on varen viure l’esclat de la Guerra Civil i tornaren emprendre el camí de l’exili –o, com Heinz Kraschutzki, un dels personatges de la novel·la, passaren llargs anys a les presons franquistes–. Per circumstàncies vitals i com a conseqüència d’un exili extremadament problemàtic que va patir el seu autor, presentam l’única part de l’obra que ha estat publicada en llibre (1960). Malgrat això, Lydwina ens ofereix un panorama ben interessant dels diferents personatges, alguns dels quals reals, i que ens demostren i actualitzen l’aportació que va fer aquest exili tant en la societat mallorquina com en la mateixa cultura alemanya. El pròleg de Pere Joan Tous i l’epíleg de Miquel Llull expliquen algunes de les claus per a interpretar l’obra, l’autor i la seva època.

Aquest llibre és una recopilació d’articles escrits entre 1982 i 2012, que tenen una temàtica diversa amb el fil conductor de la visió de l’autor sobre la història, la política, la literatura i, sobretot, l’esperit gabellí que ha fet de Capdepera un espai de confluència universal on repensar el passat per a projectar-lo cap al futur. Llibres, monuments prehistòrics, excursions iniciàtiques, personatges locals i universals, descobriments diversos, moviments històrics i culturals, documents recuperats de les voltes o dels porxos… tot assaonat i contat des d’un punt de vista personal mesclant, en part, realitat i ficció per a arribar a conclusions gairebé sempre provisionals.

«Quan record la Capdepera de la meva infantesa i adolescència, em vénen al cap una llista de noms carregats de vida sana: carrer de la Mar, sa Mesquida, es Provençals, na Ferradura, na Means, s’escola des Sitjar, es Munt Gros, es Castell, ses Penyes… […] A Capdepera, els homes eren en general conradors o picapedrers i les dones feien llata i obra de palma, senalles, murrions… Mon pare feia de maresser i tregué marès vint-i-cinc anys de la pedrera de la Mesquida i vint-i-cinc més dels Provençals, darrere la font de la Cala, per això conec bé el vocabulari del seu ofici, quan les eines eren l’esquadra, el tallant, la xapa i, sobretot, els braços. L’escola estava damunt l’ajuntament i tenia moltes goteres. La record amb molt d’afecte i d’aquells temps encara serv llibres i mapes. Per petició meva, el primer regal que vaig tenir fou un gruixut llibre de la Historia de España i la novel·la La isla del tesoro. Aquella escola despertà en mi les ganes d’aprendre i m’inicià en la llengua francesa.»

Empès per la misèria, el major dels Fiol, com tants d’altres, emigra a Amèrica on fa fortuna i torna amb les butxaques plenes i, el que és pitjor, amb el cap ple d’idees empresarials modernes que empelta al seu nebot. Aquest figura com un dels pròcers de l’enriquiment de Sant Andreu, i per a altres com un excel·lent exemple de cacic. Ah!, el major dels Fiol també torna amb una dona de bandera. En Jaume Fuster s’afegeix a la nòmina de novel·listes que necessiten entendre la Gran Transformació que succeí als voltants de la meitat del segle passat, ens convida a visitar el llogaret de Sant Andreu, de bell antuvi plaça d’estiuejants i refugi de turistes fugitius, i ens presenta la família Fiol, protagonista dels canvis que afluïren al nucli turístic en què s’anà convertint.

Aquest llibre ajuda a completar l’anterior, «La Idea és infinita». El socialisme a Capdepera 1900-1936. La part més gruixuda d’aquest treball correspon a la polèmica sobre déu i la ciència que sostingueren dos socialistes, Llorenç Bisbal i Antoni Maria Alsina, amb Amadeu Alou, fill del fundador del metodisme a Capdepera. La irrupció de mossèn Alcover en la polèmica, com gairebé sempre en aquella època (1911) desfressat d’En Revenjoli, hi posa un punt d’exotisme i eleva el to de tot plegat a nivells molt alts, sobretot en la tria dels insults personals. Un altre aspecte d’especial rellevància que destaca el llibre és la presència a Mallorca, i també a Capdepera, de la cooperativista socialista i feminista Micaela Chalmeta, coneguda pel pseudònim d’Amparo Martí. Acompanya la crònica de la seva estada a Capdepera una semblança d’Ivan Miró publicada a Directa.

Aquest volum reuneix tres poemes llargs escrits entre 1979 i 1985 pel gran poeta avantguardista José Coronel Urtecho, motivats per l’influx de la victòria revolucionària a Nicaragua.  No volverá el pasado -primer retorn a la poesia després de més de vint anys de silenci-, Paneles de infierno -descripció dantesca dels governs dictatorials de la família Somoza- i Conversación con Carlos -narració d’un únic encontre amb Carlos Fonseca Amador, un dels fundadors del Frente Sandinista de Liberación Nacional-, es despleguen en enunciacions narratives sense ornaments retòrics, sense metàfores ineptes i amb decidida parcialitat envers aquells que pateixen la història.

Enguany [2012] s’han complert el 150è aniversari del naixement (2 de febrer) i el 80è del traspas (8 de gener) de l’immortal canonge manacorf Mn. Antoni Ma. Alcover i Sureda. Efemèrides que, a iniciativa de la Institució Pública del mateix nom i lloc, oregen diversos aspectes d’un dels Fills Majors de nostra raça. Un d’aquests aspectes és la publicació de treballs d’investigació que serveixin per a divulgar la labor del gran recordat. I un dela treballs de més envergadura que han acudit a la cita alcoveriana és el d’un altre gran polifacètic mallorquí, a cavall dels segles XX i XXL, el sacerdot Pere Orpi i Ferrer (Capdepera, 1936), treball que, mirau per on, va enllestir fa 50 anys, quan encara era un estudiant al seminari dels pobres, la Sapiència. Algunes de les aportacions de l’autor resulten gairebé inèdites encara ara, puix la temàtica que hi tracta és quasi exhaustiva, Abraça no tan sols els caires més divulgats de Mn. Alcover: folklorista eminent, periodista actiu, polemista implacable o filòleg meticulós, sinó que s’endinsa en la mina del sacerdot exemplar, complidor i intransigent; en el caire de gramàtic ordenador; de glosador irònic, d’historiador rigorós… Orpí es recolza en cites concretes d’autoritats de prestigi contemporànies que conegueren personalment el gran manacorí universal. (Del pròleg de Gabriel Barceló Bover)

Els premis Ploma de ferro juvenils es varen tornar instaurar l’any 2011, fruit de la col·laboració entre l’Ajuntament de Capdepera, l’IES Capdepera i l’Associació Cultural Cap Vermell, amb la voluntat d’estimular la creació literària juvenil. En aquest recull s’inclouen les narracions guanyadores de 4 edicions consecutives d’aquests premis, i pertanyen a 23 autors diferents. Constitueix un recull ben variat d’estils i temes que de ben segur no us deixaran indiferents.

Federico García Lorca va escriure el poemari Poeta en Nueva York a la ciutat de Nova York els anys 1929-1930. Lorca acabava de passar una profunda crisi emocional i el to desesperat de diversos poemes se’n fa ressò. La seva estada als Estats Units també va coincidir amb la fallida de la Borsa de Wall Street, que va tenir efectes devastadors per a la societat nord-americana i l’europea. Aquesta doble crisi va provocar un tomb en l’expressió i el llenguatge lorquià, que es va inspirar en l’estètica d’avantguarda. Poeta a Nova York és un rugit d’ira davant una civilització moderna i desarrelada on la tecnologia i les màquines han exterminat la vida. Imatges fantàstiques o terribles reflecteixen el descobriment al·luci­natori d’un paisatge amb el qual el Lorca se sent en total discòrdia.

Aquestes cròniques, dividides en vint-i-quatre capítols, constitueixen un document sociològic per conèixer millor com era antany un municipi de la costa est de Mallorca. L’autor no es conforma amb dibuixar els espais, escenes o personatges del poble, també vol entendre el model d’educació viscut, la moral rebuda o com s’infonia la cultura de l’esforç. I de com coexistien el petit comerç, les indústries i el turisme. Als qui han nascut després dels fets relatats, situats en la Transició, aquest text els permetrà conèixer millor qui som i d’on venim.

Aquesta és una història que comença pel final, comença on acaba el rock català dels noranta, la movida madrileña dels vuitanta, els hippies dels anys setanta o els picadors dels seixanta. Al final de les discoteques i de les sales de festa, de les guitarres elèctriques, de les estrangeres en biquini, de la música moderna, dels guateques, dels ie-ies, dels brusquers, dels tocadiscos portàtils i dels vinils que es reproduïen a 45 revolucions per minut. Al final de l’invent de la joventut, de la moda, dels primers turistes, de les pensions clandestines, de la música en directe, dels músics que tocàvem d’orella i de quan les coses es feien per amor a l’art. Comença al final dels anys noranta, al final del segle xx.

El llibre que us presen­tam és una crònica vibrant i colorista de la festa de Sant Antoni de Capdepera i Cala Rajada. Amb una prosa enginyosa i a la vegada espontània, Biel Torres retrata el bullici de la vida del poble gaudint de la festa més nostrada i pagana. Per mitjà d’anècdotes i curiositats, l’autor construeix una crònica per reviure la festa de Sant Antoni tot l’any i deixar constància de les tradicions viscudes. El text s’acompanya de nombroses fotografies en color.

Les experiències, les vivències i les impressions d’Aurelia Canaan, una universitària, empresària hotelera i artista americana en la Mallorca de mitjan segle xx, una època marcada pel començament del boom turístic i el consegüent canvi de model econòmic i social, de mentalitat i de manera de viure dels illencs. Aquest llibre descriu la singularitat dels mallorquins dels anys cinquanta del segle xx, sense estalviar comentaris crítics sobre els veïnats i els treballadors, professionals i empresaris (advocats, arquitectes, personal de l’hotel, mestres d’obres, proveïdors…) amb qui l’autora va haver de tractar, que no deixaran indiferents els lectors d’avui.

Aquesta presentació fa referència a un llibre basat en el període en què el Rei Jaume I el Conqueridor va recuperar les Illes Balears amb grup de nobles del Regne d’Aragó. El llibre inclou personatges immortals, que són els protagonistes de la història, i tot i que poden ser ferits, han de curar les seves cicatrius i poden matar amb una daga especial. Els personatges principals són un grup d’amics cavallers que representen valors com l’honestedat, la senzillesa, la humilitat, la tolerància, l’empatia i la unitat entre companys. El llibre inclou un total de set cavallers: Ser Javier, Ser Nona, Ser Nico, Ser Pau, Ser Manuel, Ser Daniela i Ser Rubèn. Cada un d’ells té un paper different dins del grup, i també són diferents en termes de personalitat i habilitats amb les armes.

Aquest és el II de la col·lecció «Sigues qui vulguis ser. L’objectiu d’aquesta col·lecció és que passin una estona de qualitat entre pares, mares i filles o fills i que siguin moments tan bonics com els que jo he aconseguit amb el meu [L’autor]

Teniu a les vostres mans la trilogia «Sigues qui vulguis ser». La intenció d’aquest llibre amb capítols curts, perquè siguin de fàcil lectura i a més puguin conèixer part de la història de Mallorca en l’època que va ser regne independent, és que passin una estona de qualitat entre pares, mares i filles i fills i que siguin moments tan bonics com els que he aconseguit jo amb el meu. [L’autor]

Vet aquí una embosta de fruita a punt de pastora mia. Ni més ni pus. En Jaume Fuster i na Joana Colom ens ofereixen un esplet de gloses congriades al redós d’una pantalla d’ordinador, a distància, talment com si fos una tauleta amb braser. En aquest recull hi trobareu moltes anècdotes i històries. Sembla com si cada una esdevingués una contarella que vol expressar tot un món que volem descobrir. Quan les llegireu, vos semblarà que estau davant dos glosadors de picat, perquè la tècnica és la mateixa, i perquè en Jaume i na Joana tenen fusta de glosadors.

De les sis belles arts clàssiques, Pere Orpí ha exercit la música tocant de jovenet el trombó amb la banda municipal de Capdepera i cantant en diversos grups corals, ha exercit la dansa participant amb l’agrupació de ball de pagès del seu poble i en balls oberts, ha exercit la pintura fent exposicions a l’oli i a l’aquarel·la, però sobretot la bella art que millor defineix el seu tarannà és la literatura en la seva expressió més excelsa com és la poesia. I quan un poeta té sentit musical, a més de gaudir del seu lèxic alhora planer i noble, de la riquesa de la seva inspiració, de les seves imatges, símbols i metàfores, els seus versos es veuen enriquits amb la cadència del ritme.  En aquesta publicació, Pere Orpí Ferrer ha volgut reunir en un sol volum tots els seus versos que han estat musicats. I és que sovint, sobretot quan una cançó es fa popular, més fàcilment ens recordam de l’autor de la música, que no de l’autor de la lletra. És un deure de justícia per part de la llengua catalana de Mallorca, de la societat en general i sobretot de l’Església reconèixer l’autoria de tantes lletres de cançons, que habitualment canten moltes de comunitats cristianes i molts de grups diversos. Lletres que pel seu origen són de Pere Orpí, però que per prescripció d’ús ja començam a considerar com a nostres. [De la presentació de Sebastià Salom]

Quan la veu del poeta t’és propera, perquè ve de l’amistat, t’adones, amic lector, que t’acompanyarà tota la vida. Aquest és el cas de la veu de Pere Orpí. Poques vegades es conjuguen tantes joies literàries com en aquesta Opus Magna, amb més de quatre-cents poemes reunits, que són el compendi de gairebé tota una vida.  En aquest sentit, es pot dir que l’obra de Pere Orpí entronca, des de la seva humilitat, amb el cant espiritual i amb la més prestigiosa tradició de la poesia catalana, a més de ser un afluent més del gènere, com ho han estat Joan Maragall, Miquel Costa i Llobera o Jacint Verdaguer. Talment figures tan emblemàtiques com Salvador Espriu, Orpí també hi té a la seva vila, Capdepera, la seva Sinera particular, sense que això el desvinculi de ser un viatger del món i de tenir una vessant lírica universal. De ben segur que en sabreu treure el profit! [Joan Cabalgante Guasp] De pocs autors podem gaudir d’una obra poètica tan extensa i valuosa com la de Pere Orpí Ferrer (Capdepera, 1936). Als quatre- cents trenta-cinc poemes de Versos per recitar reunits en aquest volum cal afegir els quasi dos-cents poemes, himnes i càntics inclosos a Versos per cantar (2018), dels quals quaranta-dos també s’han inclòs en el present volum. Així, entre els dos llibres complementaris, Versos per cantar i Versos per recitar, Orpí ha recollit la pràctica totalitat de la seva obra poètica. Amb una evident sinceritat, el nostre poeta ha volgut oferir-nos sencera la seva producció i ha aplegat a Versos per recitar peces d’estils i d’èpoques molt diferents. Per això tant hi trobam el seu primer poema o d’altres que només han servit per esser llegits en un acte efímer entre amics, com els que han format part d’aplecs i de poemaris, els divulgats com a cançons o els que han rebut premis reconeguts. [De l’estudi preliminar de Pere Rosselló Bover]