El passat dia 20 es complien 50 anys de la mort del cabdill, el pas previ per a l’inici de la Transició cap a la Democràcia. Malgrat la importància del fet no feia ganes de celebrar-ho; vivim un temps decebedor, amb problemes que semblen irressolubles i un decaïment social i polític esborronador.

El diari Última Hora del 24 de novembre recollia un article del portaveu del partit ultradretà a l’Ajuntament de Palma, amb el títol De Dictador a dictador, comparava les maneres i la tasca de govern del cabdill amb la del president Pedro Sánchez i, com podeu suposar, l’actual governant en sortia malparat. L’articulista és un general jubilat i com a tal li pressuposava una certa decència intel·lectual, cosa que no he trobat. El text és un manifest ideològic salpebrat de barbaritats, com el mateix títol deixa entreveure. També afirma, per exemple, que el cabdill era un autòcrata o tirà però va ser capaç de portar la nació des de la misèria i la fam inicials a les portes de la democràcia.

Allò que m’interessa comentar és la vergonyosa banalització que en fa, del dictador. La desinformació i l’atreviment de comparar-lo amb el demòcrata Pedro Sánchez és injustificable; però encaixa dins la línia propagandista actual engegada per la radicalitzada dreta espanyola, la qual prioritza la destrucció de l’adversari al respecte degut a les persones i als valors democràtics.

En el llenguatge col·loquial empram la paraula dictador per qualificar el comportament d’aquell que vol comandar imposant el seu punt de vista; situam el problema en la desmesura que significa anul·lar els altres. En el segle passat foren molts els països i milions els ciutadans que engreixaren tirans mentre se’ls vulneraven els seus drets de ciutadans; però allò sorprenent és que, tot i el rebuig que provoquen privadament els tirans, és la mateixa societat qui genera dit producte. Tots els dictadors han gaudit d’anys, inclús de dècades, de gran popularitat.

L’any 1923 el general Miguel Primo de Rivera, amb el consentiment del rei Alfonso XIII, donà un cop d’estat incruent, apropiant-se del poder. Durant set anys un Directori militar presidit pel general va governar la nació, prenent mesures com: suspendre la constitució vigent, prohibir els partits i els sindicats existents, crear des del poder el seu propi partit (Unión Patriótica), limitar la llibertat d’expressió, retallar competències a les institucions que molestaven, desmantellar la Mancomunitat catalana, etc. Primo de Rivera va fer allò que era propi dels dictadors dels anys vint: perseguir, castigar i prohibir tot allò que molestava, però sense arribar a l’extrem de provocar el vessament de sang per a mantenir-se en el poder.

La I Guerra Mundial (1914-1918) i la conquesta del poder a Rússia pels bolxevics (1917) creà una inseguretat, una por i un neguit de greus conseqüències polítiques i socials. Europa entrà en ebullició a causa de revolucions, insurreccions obreres, assassinats i cops d’estat; de tot plegat sorgí un moviment antiliberal i anticomunista molt potent i violent. La crisi econòmica de 1929 agreujà la confrontació i sorgiren violentes dictadures a Rússia, Itàlia, Alemanya, Hongria, Polònia, Grècia, Sèrbia, Portugal i Espanya, entre d’altres.

L’any 1922 Benito Mussolini aconseguí el poder a Itàlia, creant el primer règim feixista. El gener de 1933 el president de la República Alemanya, mariscal Hindenburg, nomenava Hitler president del govern, el qual aprovava poc després una llei de plens poders; era l’inici d’un règim dictatorial que en el mes de maig ja havia detingut milers d’opositors que ompliren els primers camps de concentració.

Així com Hitler i el seu exèrcit s’anava apropiant de territoris veïns, la por i l’enveja tensionaren Europa. El dictador alemany, l’italià i l’espanyol es convertiren, respectivament, en führer, duce i cabdill, uns conductors de multituds que portaren el seu país a la guerra i a la destrucció. Allò que distingia aquests dictadors era una insaciable acumulació de poder i el fet d’utilitzar la violència com a fonamental arma política; l’exèrcit fou convertit en la columna vertebral d’una societat militaritzada, on fins i tot els nins participaven en desfilades militars.

L’1 d’octubre de 1936 un dels generals colpistes espanyols era proclamat generalíssim i cabdill per la gràcia de Déu; un mes després posava tot el personal combatent, la ciutadania militaritzada i l’exèrcit professional subordinat a la seva autoritat.

La desobediència, encara que fos personal civil, et podia costar la vida. A Alemanya va passar, per exemple, amb el mariscal Rommel el qual, acusat de conspirar contra Hitler, fou obligat a suïcidar-se amb l’amenaça que si no complia l’ordre posaria en perill la vida de la seva família. A Itàlia, Mussolini feu afusellar l’espòs de la seva filla. La compassió era desconeguda i la vida dels desafectes no tenia cap valor. La consigna era mantenir-se en el poder al preu que fos.

El mes d’abril de 1937 Falange comptava amb 240.000 afiliats; a mitjan mes el cabdill decretà la unificació dels falangistes amb els carlins creant el partit únic, seguint el model italià. Manuel Hedilla, cap de Falange, fou substituït, per decret i sense consulta prèvia, pel totpoderós cabdill, el qual passà a comandar el partit. Hedilla no ho acceptà i demanà als seus seguidors que no acatassin les ordres; sis dies més tard era detingut i dos mesos després el jutjaven en consell de guerra sumaríssim i condemnat a pena de mort. Després de dos mesos esperant el compliment de la sentència fou indultat gràcies a les múltiples peticions que ho reclamaren; no ho feien per qüestions humanitàries sinó perquè consideraven que l’execució de la pena no era oportuna i perquè no calia crear màrtirs. Hedilla no va tornar mai més a la política.

El final de la II Guerra Mundial significà la caiguda d’aquell tipus de lideratge tan ferotge i cruel. El cabdill va mantenir l’estat de guerra fins l’any 1948, però s’adaptà al nou temps i a partir de 1943 canvià de relat; deixava els facinerosos i es passava a l’altra banda perquè aleshores ja era evident que els amics alemanys perdrien la guerra. A partir de llavors la versió oficial fou que gràcies a la tenacitat del generalíssim Espanya s’havia mantingut neutral i el cabdill deixà de saludar aixecant el braç a la romana.

Josep Terrassa