Dia 6 de juliol de 2025. Kings House – Kinlochleven
Distància 12,8 km. Desnivell aprox. 550 metres.
Cercàrem les botes de l’habitació d’eixugar i berenàrem al restaurant de l’hotel (entrava amb el preu). Un bon berenar amb part tipus bufet i un plat de scottish breakfast. Recollíerem les motxilles i iniciàrem la caminada per un sender ample i còmode que travessa la vall de formes arrodonides (sembla d’origen glacial) per on discorre el riu Coupall.
A la dreta teníem el vessant sud del Beinn a´Chrúlaiste i a la dreta el vessant nord (obaga) d’una de les muntanyes més icòniques d’Escòcia “Buachaielle Etive Mòr” (en anglès: Big Shepherd of Etive). Les vistes, malgrat ser un dia ennigulat, són molt boniques.
A poc a poc el camí va apropant-se a la carretera i acabà paral·lel en un tram just fins a arribar a un petit aparcament situat en una corba a Altnafeadh: allà comença una aspra pujada coneguda com “The Devil’s Staircaise”, és a dir l’Escala del Diable. Es tracta d’un camí originàriament militar construït l’any 1970, per unir Fort William amb Starling. Una sèrie de ziga-zagues ens permet pujar al punt més alt de la ruta WHW (550 metres).
Pujàrem xino-xano, cada un al seu ritme. Justament en arribar a dalt caigué un bon ruixat amb vent, en un coll sense vegetació o protecció. Va durar poc, però ens banyà, ben banyats. Aquí dalt del pas hi ha bones vistes de les muntanyes del voltant, especialment cap enrere hi ha el Glen Coe.
La idea era esperar els companys més endarrerits, però ens convenia no aturar, així que baixàrem a poc a poc per una zona inhòspita i molt guapa. La ruta discorre entre el Stob Mhic Mhartuin (706 m) i Beinn Bheag, i travessa el riu Allt a’Choire Odhair-bhig per un pontet de pedra.
A la dreta hi ha bones vistes de Blackwater Reservoir. La ruta voreja la zona alta dels turons serpentejant fins a arribar a un altre riu amb nom semblant a l’anterior Allt a’Choire Odhair-mhoi. Prop arranca uns grans tubs que condueixen l’aigua per un pendent pronunciat per agafar força i moure una turbina que dona energia a una fàbrica d’alumini, al poble de Kinlochleven (el nostre destí).
Iniciàrem una llarga baixada per una pista forestal amb molt pendent. És un tram una mica incòmode pel fort pendent però ben bonic, ja que s’endinsa en la vall on es troba el poble envoltat de grans arbres.
Poc abans d’arribar encara travessàrem un altre riu Allt Core Mhorai per un pont de fusta, just sota una cascada formada per l’aigua que sobrepassava el dic que talla el curs del riu.
Gairebé les primeres cases del poble són una gran nau industrial (sembla que acull les turbines de la central hidroelèctrica) i davant el hostel on ens hostejàvem. Esperàrem els companys i decidírem anar a dinar, ja que encara no podíem ocupar les habitacions. Així que acabàrem en un pub, on provàrem el plat del dia que s’ofereix tots els diumenges de forma tradicional en Escòcia (Sunday Roast o carvery).
En haver dinat com anàvem sobrats de tems passejàrem pel poble. Travessàrem un pont que travessa el riu Leven i desemboca prop del poble en el llac del mateix nom. Vora el riu hi ha una ruta dedicada al salmó, que voreja un tram del riu Leven i conté algunes escultures i dibuixos dels nins i nines del poble.
Tornàrem al hostel (per cert, amb una cuina i menjador molt acollidors), ocuparen les habitacions, ens dutxàrem i anàrem al centre del poble a comprar a la botiga queviures pel sopar i fer un volt.
Després de sopar, jugàrem a les cartes i ens n’anàrem a jeure de prest, l’endemà teníem la darrera etapa, la més llarga.
Dia 7 de juliol de 2025. Kinlochleven – Fort William
Distància 24 km. Desnivell 300 metres.
Sortírem després de berenar en el menjador del hostel, s’ha de dir que a la cuina hi havia tota mena d’estris (a més del bàsic per cuinar i té, cafè, cacau…). Ens dirigírem al centre del poble per travessar el pont del riu Eleven (bé abans alguns havien de fer un cafè a un bar obert) i seguir la ruta indicada.
Després d’uns metres vora la carretera ens desviàrem a la dreta i iniciàrem una pujada per un tram boscós. El sender és estret, però còmode. Així com puja les panoràmiques s’obren sobre el llac Eleven i els cims del voltant. Afortunadament, el temps no era gaire dolent (ja empitjoraria més endavant!) i la visibilitat era bona. Pel bosc travessàrem uns quants rierols per unes pedres.
En sortir del bosc poguérem guaitar la vall de Lairigmor, per on discorre el riu Allt Nathrach. Davant s’alçaven Beinn na Caillich (704 m) i Mam na Gualainn (796 m) i darrere el cim Stob Bán (999 m). Aquest tram és imponent.
Pel camí passàrem per les runes de Tigh-na-sleubhaich i més endavant per les de Lairigmor, on férem una aturada per refer el grup, beure i fer un mos. Lleugerament, pujàrem fins a arribar a una tanca (el camí gira cap a la dreta, decididament cap al nord) que marca el pas de Lairigmor. Malgrat ser un tram sense dificultat, constantment havíem d’esquivar trams inundats per l’aigua que baixava de la muntanya.
Ara ja de baixada travessàrem un bosc als vessants oest dels pics Meall a’Chaorainn (910 m) i Mulalch nan Coirean (939 m). Un cartell informa de la Batalla d’Inverlochy, sembla que va ser decisiva per la victòria de les tropes “reials” contra els nobles escocesos.
Just a la milla 88, trobàrem un trencall indicat. Ens oferia una carretera pública més curta (i evidentment més ampla i còmoda) cap a Fort Williams (fi d’etapa i del WHW). A hores d’ara tota una temptació!
Decidírem seguir per la ruta “oficial”, un caminet que primer puja un poc per mantenir-se seguint les ondulacions de dalt d’uns turonets. Els qui anàvem davant decidírem aturar-nos a dinar i de pas esperar els qui anaven darrere. Férem un mos en un lloc amb excel·lents vistes, però feia fred i plovisquejava, així que, aviat vam haver d’aixecar el vol (no hi havia cap redossa).
Una altra vegada en marxa, primer baixàrem un revolt travessant un rierol (Allt na Glass-chreag que baixa pel vessant est del Sgorr Chalum de 556 m) que fa unes petites cascades, i després tornàrem a pujar fins a un coll, on el camí conflueix en una pista més ampla just al començament del bosc (Nevis Forest).
Des del coll la pista forestal baixa decididament cap a la vall del Glen Nevis fent una sèrie d’amples revolts. Al començament de la baixada hi ha un desviament cap a les restes del fort d’An Dún ( Dun Deardail Fort va ser fundat fa devers dos mil anys, ocupat per celtes i pictes, i cremat posteriorment completament).
Durant la baixada podem gaudir de magnífiques vistes del Ben Nevis (la muntanya més alta d’Escòcia i de la Gran Bretanya), malgrat que la boira tapava el cim, i de la vall de Glen Davis.
Deixàrem la pista per un caminoi que baixa al Centre d’Informació del Ben Nevis. Abans d’arribar ens aturàrem a fer un cafè a una paradeta, per cert, molt bo, i conversàrem amb uns americans que amb els qui havíem parlat durant la baixada.
Al Centre d’informació ens donaren una bona notícia, l’endemà faria un bon dia (sense núvols) així que un parell decidírem que l’endemà intentarien pujar. A la sortida parlàrem amb dos joves que acabaven de baixar (resultà que l’al·lota té família a Artà i estiueja a Canyamel *), ens comentaren la seva pujada i que havien passat fred. Ens aconsellaren iniciar la pujada ben prest.
Ja informats seguírem vora la carretera (Belford Road) per un carril per a vianants, a penes ens quedàvem uns dos quilòmetres per arribar a Fort William, però abans vam aturar a un cementeri que s’estenia per un gran prat vora el bosc.
A l’entrada a Fort William trobàrem el cartell indicatiu de final d’etapa. Entràrem en el nucli urbà, passant per un cementeri urbà, l’església baptista i l’Església catòlica (Sant Mary’s Church). Cercàrem el nostre hostel (una antiga casa adaptada a Alma Road) on ens acomodaren en habitacions compartides en una de vuit persones i altra de quatre.
Ens dutxàrem i sortírem a cercar un lloc per sopar i de pas fer un volt. Visitàrem l’església de St. Andrew i caminàrem pel carrer High, carrer per vianants ple de botigues, bars i restaurants. Arribàrem a la plaça Gordon Square, on hi ha un monument d’un caminaire assegut que comprova l’estat del seu peu. Aquí es considera l’inici i final del WHW. En la mateixa plaça hi ha un bar molt popular que fan menjars senzills (pizzes sobretot) i tenen una gran varietat de tiradors de cervesa, especialment de petits productors de la zona. Allà quedàrem amb la resta de companys i sopàrem (uns de pizza i altres de menjar xinès).
En acabar tots plegats férem un volt pels carrers i la seva zona costanera, férem un volt per les botigues encara obertes i tornàrem al hostel. Abans d’anar a dormir intentaren contractar un taxi perquè l’endemà ens dugués al centre d’informació del Ben Nevis a les 7 del matí, però fins a les 8:30 no vam aconseguir cap. Així que anàrem a dormir amb un poc més de temps per descansar.
Dia 8 de juliol de 2025. A Fort William, uns al canal de Caledònia i altres al Ben Nevis
Després de 8 dies de caminada, no tothom tenia ganes de pujar al Ben Nevis malgrat el bon dia que havien pronosticat era una temptació. Al final només Cati i el que subscriu quedàrem per pujar. Així que de bon matí ens aixecàrem, prepararem les maletes (havíem de canviar a un altre hotel), berenaren i esperàrem el taxi que ens dugué al Centre d’informació. Per cert, el taxi no el trobàrem gaire car. Allà férem un cafè i iniciàrem la pujada. El Ben Nevis (Beinn Nibheis), malgrat tenir una alçada modesta 1.345 m (4.413 pies) és el “sostre” d’Escòcia i la Gran Bretanya. Nosaltres decidirem fer la ruta “normal” o “Ruta del poni”.
Travessàrem el riu Nevis per un pont colgant de formigó i després d’un tram amb una pujada suau, un senyal indica la direcció a seguir per pujar el Mountain Track. Realment no feia falta ja que hi havia molta gent que pujava aquell dia.
Primerament, superàrem una primera rampa i aviat començà una pujada més decidida. El camí és un sender molt marcat i el ferm està format, en bona part, per grans esglaons de pedra.
Així com pujàvem podíem gaudir d’impressionants vistes de la vall Glen Devis, del gran bosc que cobreix el vessant de la muntanya que van baixar el dia anterior, a la darrera etapa del WHW, i dels Mamores, amb el cim Stob Ban.
Xino-xano vam anar guanyant alçada per una gran diagonal cap a la dreta (vessant oest de la muntanya Meall an t-Suidhe de 711 metre) i poc abans d’arribar al tàlveg creat per rierol Red Burn (All na h-Urchaire of Red Burn) el camí augmenta el pendent. L’itinerari creua un parell de passarel·les sobre petits rierols i fa corbes, enfilant-se per sobre de la vall del Red Burn. Aquest tram és, pot ser, el més dur pel seu pendent. A mesura que s’acosta al capdamunt del riu, el camí fa un gir molt pronunciat a l’esquerra. En aquesta corba ens aturàrem a beure aigua i descansar. Na Cati comentà que no seguiria, en principi volia arribar almanco al llac situat a un altiplà a mitja pujada, així que descansaria i iniciaria la baixada. Jo vaig seguir, i després d’una ziga-zaga més suau vaig arribar a l’altiplà del llac Lochan Meall an t-Suidhe. Vaig cridar a na Cati per dir-li que era molt a prop del llac.
El camí deixa el llac a l’esquerra i discorre suaument per un tram de terra (un descans que s’agraeix), i quan comença a pujar de bell nou hi ha un trencall, que hem de seguir cap a la dreta (a l’esquerra s’enfila pel CIC Hut Path, que passa sota els penya-segats del vessant nord del Ben Nevis).
Torna el ferm pedregós i es passa per una cascada que forma la part alta del rierol Red Burn. A partir d’aquí se succeeixen una sèrie d’amples ziga-zagues per terreny pedregós i més aviat incòmode.
Molt més amunt, el camí passa per sobre de les tarteres costerudes que cauen a la dreta fins al capdamunt del barranc Five Finger i encara més endavant a la part alta de Coire Eoghainn. Aquí dalt hi ha grans caramulls de pedra com grans fites, que semblen indicar el límit per on es pot transitar quan està nevat o hi ha boira densa (massa sovint pel que sembla).
El pendent disminueix a mesura que s’arriba al començament de l’altiplà del cim. El camí passa a prop de la part superior del barranc Tower i, just abans del cim, del barranc Gardyloo. El penya-segat que hi ha sota els nostres peus provoca vertigen.
El cim del Ben Nevis és la muntanya més alta de les Illes Britàniques, oficialment la seva alçada que es mostra als nous mapes d’Ordnance Survey és de 1.344,52 metres. La zona del cim té diversos monuments commemoratius, un punt d’inflexió i molts monticles de pedres; alguns dels monuments commemoratius s’han retirat en els darrers anys per evitar que la zona sembli un desastre. Així i tot, és un caos de pedres, restes de parets i qualque edificació. També hi ha les restes de l’observatori (meteorològic) que va funcionar entre 1883 i 1904 (i que després va ser utilitzat uns anys com a hotel). De fet, el camí que marca la ruta d’ascens va ser construït per accedir a l’observatori, dissenyat perquè els ponis poguessin transportar materials, per això també se’l coneix com a “ruta del poni”.
A dalt feia un poc d’oratge i després de fer les fotografies de rigor al cim, vaig decidir baixar un poc i aturar a fer un mos a redossa.
Com indicaven els pronòstics meteorològics la visibilitat era molt bona al voltant del cim. Unes amples panoràmiques mostren bona part de les Terres Altes i tot un seguit de carenes muntanyoses. Cap al nord-est es pot gaudir de bones vistes de Fort Williams i de la costa dels voltants. Però el que realment impressiona és el costat nord amb els penya-segats que es troben just sota nostre.
Vaig baixar una estona, vaig fer un mos i vaig començar la baixada pel mateix camí. Xino-xano, sense presses (però sense badar) anava desfent el camí que havia pujat una estona abans.
Cal dir que la baixada es fa pesada i castiga els genolls i els turmells, els esglaons de pedra no ajuden gaire. Tanta sort que duia un bastó que serví de punt de suport per no “carregar” els genolls, així i tot…un ja té una edat!
Com ens havien comentat al Centre d’interpretació la pujada van ser de 4 hores exactes i la baixada 3 hores, incloent-hi els breus descanssos. Per cert, a la pujada la funció del rellotge que marca l’altitud em va ser de gran ajuda, en tot moment duia controlat el desnivell que havia fet i el que em mancava per arribar al cim.
El Ben Nevis és una destinació molt popular, que atreu unes 130.000 ascensions a l’any, de les quals devers ¾ utilitzen el Mountain Track. Dia 8 de juliol semblava una romeria, amb tota mena de gent que pujava, uns amb cares de més patiment que altres.
Tornat al centre d’interpretació (amb la idea de fer un cafetó i descansar uns minuts i agafar el bus per tornar) resultà que estava tancat i no hi havia transport públic per arribar a Fort Williams, així que no vaig tenir alternativa i vaig fer els tres quilòmetres (aproximadament) fins al hostel on ens havien allotjat, recollir la maleta i anar a l’hotel on passaríem la nit.
L’habitació de l’hotel resultà molt ampla i còmoda. Una bona dutxa i uns estiraments em deixaren com a nou i vaig baixar amb na Cati (que em comentà com l’havia anat) al saló de l’hotel mentre esperàvem als companys que passejaven amb una barca.
La resta de companys i companyes no van perdre el temps. Van visitar el museu de Fort William i van fer un recorregut per la vorera pel canal de Caledònia. Un recorregut fàcil, planer i ben indicat, de devers 6 o 7 quilòmetres.
De tornada van agafar un autobús urbà per arribar al port d’on sortia una excursió pel canal en barca. A una illeta van veure un grup de foques.
A l’hora de sopar vam coincidir en l’hotel i uns decidírem sopar en el seu restaurant i dos s’estimaren anar al restaurant xinès. Després tots junts anàrem a fer unes compres a un supermercat vora l’estació d’autobusos on l’endemà havíem d’agafar el bus a Glasgow.
En tornar a l’hotel calia preparar les maletes, per bé que l’autobús sortia devers les 10 i, per tant, no calia aixecar-nos massa prest.
Dia 9 de juliol de 2025. De Fort Williams a Glasgow i tornada a “Sa Roqueta”
Com ja he comentat, dia 9 era un dia de viatge, havien d’agafar un autobús i partir cap a Glasgow. Un parell van berenar a l’hotel (la seva habitació tenia berenar inclòs) i la resta van anar a un forn proper a prendre un cafè i alguna pasta.
Berenats tornaren a l’hotel agafaren les maletes i ens dirigírem a l’estació d’autobusos, que era ben a prop. Ja teníem els bitllets comprats, així que en arribar pujàrem i ens poguérem asseure amples, ja que no estava gaire ocupat.
El viatge en autobús resultà una preciosa ruta per les Highlands. Vorejàrem el canal de Caledònia per endinsar-se cap a l’interior, passant per zones i poblacions que havíem recorregut caminant. La ruta és per la carretera A82, i vam poder caminaries que feien la WHW com nosaltres fa uns dies.
Passàrem per Kinghause prop de Glencoe Mountain; pel llac Tulla i Bridge of Orchy; Tindrum i Crianlarich (on férem una aturada “tècnica”); Inverarnan i la riba del llarg llac Lomond (anàvem per la riba oposada al nostre recorregut, així que anàvem identificant llocs per on havíem passat); fins a l’estació d’autobusos de Glasgow.
Allà baixàrem de l’autobús i a correcuita agafaren un altre per apropar-nos a l’aeroport de Prestwick d’on partia el nostre avió cap a Palma. Mentre esperàvem l’embarcament vam dinar. La sortida i l’arribada a Mallorca va ser més o manco puntual i sense contratemps.
D’Escòcia en vam sorprendre moltes coses. Allà dalt el paisatge és molt diferent, tenen pluja i aigua a voler (de fet llevat dels dies a Edimburg, gaire cada etapa de la ruta ens va ploure); tot és molt verd; n’hi ha rius i rierols per tot arreu; la gent és molt amable, no importa dur moneda anglesa, ja que tot, tot es paga en targeta (en lliures o euros); els hostels i cabanes estan prou bé, especialment les cuines i zones comunitàries; la ruta està molt ben senyalitzada; en general, tot és molt més car que per aquí, suposem que els sous també deuen ser més elevats; en la majoria dels restaurants i bars, primer passes per caixa, pagues i demanes, i després et serveixen (resulta curiós que et demanin si vols deixar propina abans de servir-te)… I molts de detalls més.
Va ser una gran experiència, de fet he quedat amb ganes de fer altra ruta per Escòcia (això sí, a veure si fa millor temps), tant per la ruta com, i això és el més important, per la bona companyia dels altres sis companys i companyes que han compartit l’aventura: Cati, les dues Esperances, Ana Mari, Tonyi, Joan i Paco.
Paco Galian
Sa Pedruscada. Estiu 2025.
(*) Dades tècniques de les etapes que nosaltres vam fer. No coincideix amb les que marquen les rutes impreses per 8 dies, ja que per motiu d’allotjament algunes etapes es van acurçar i altres se van allargar.
Dia 30 de juny de 2025. Inici ruta. Milngavie – Drymen
Distància 19 km (afegir 2 km de l’estació del tren a l’obelisc d’inici ruta)
Desnivell 196 metres.
Dia 1 de juliol de 2025. Drymen – Rowardennan
Distància 24 km.
Desnivell 540 metres. Pujada a Conic Hill (361 m.)
Dia 2 de juliol de 2025. Rowardennan – Beinglass.
Distància 20,8 km.
Desnivell aprox 340 metres.
Dia 3 de juliol de 2025. Beinglass – Crianlarich – Tyndrum
Distància 19,2 km (afegir 3’8km desviaments anada i tornada a Crianlarich)
Desnivell aprox. 5550 metres.
Dia 4 de juliol de 2025. Tyndrum – Bridge of Orchy.
Distància 9,6 km
Desnivell aprox. 350 metres.
Dia 5 de juliol de 2025. Bridge of Orchy – Inveroran – Kings House
Distància 20,8 km
Desnivell aprox. 310 metres.
Dia 6 de juliol de 2025. Kings House – Kinlochleven
Distància 12,8 km
Desnivell aprox. 550 metres.
Dia 7 de juliol de 2025. Kinlochleven – Fort William
Distància 24 km
Desnivell 300 metres.
Total Ruta WHW: oficial152 km (95 milles). Amb el GPS ens surten 167,04 km, la diferència és causada per arribada a llocs d’allotjament i petites desviacions de la ruta per veure indrets interessants.
Dia 8 de juliol de 2025. Pujada al Ben Nevis
Distància: 20,08 km. Temps: 8,30 h (Pujada i baixada al Ben Nevis i vial fins Fort Williams)
Desnivell: 1344,52 m
