Abans d’entrar en altres coverbos, vull fer un aclariment. Fa quize dies que anunciava el retorn del cuiner Tomeu Caldentey a la graella d’IB3, i deia jo que s’hi hauria d’aferrar per competir amb els altres cooks que agafen sa pella pes mànec, en aquella casa. L’aclariment és aquest: en Tomeu Caldentey ve a substituir en Santi Taura, a la mateixa franja horària. És a dir, no hi ha competència, sinó simple canvi d’un per l’altre. Són dos caràcters i dues maneres de fer. En Santi és una mica més gamberro, en el sentit simpàtic de la paraula; en Tomeu és igualment proper i afable, però més mesurat. Ja vaig dir que, si venia bé, parlaria amb una mica més de detall d’aquests cuiners televisius. Ja veurem. De moment puc dir que de tots ells se n’aprèn, ni que sigui a trinxar una ceba.

Parlem d’altres coses. A vegades ens queixam que, per cap d’any, faci un bon sol i el termòmetre pugi per damunt dels 20º. Això no és hivern ni és res, solem dir. Però enguany no tenim motiu de queixa: fred a voler i pluja abundant. Dies, collades fins i tot, d’aquells que el padrí anomenava de port i cova, dies de mal temps, d’estar devora la foganya, que era el que feien els nostres pescadors aquells dies de mala mar, quan no tenien res més que fer que deixar passar el temps. Pel que fa a la pluja, només els tres últims mesos de 2025 en van caure 380 litres, i el més de gener ha continuat humit, segons ens informa Cap Vermell. I, a més, ha estat una pluja que no ha fet mal, ans al contrari, sembla que haurà servit per a amarar els nostres camps i reomplir els aqüífers.

Sí, fa hivern, cosa que, almanco per ca nostra, condiciona els menús, perquè no és el mateix dinar amb 35º de temperatura que fer-ho amb 11º. Amb aquest hivern que tenim com els d’en temps primer, per la nostra cuina hi han sovintejat el clàssic bullit i la sopa de brou, els cuinats (ciurons, mongetes, faves), la sopa de ceba (una recepta que, a més de gustosa, resulta molt completa), les cremes de carabassa o de xampinyons), l’arròs brut… Molts de plats de cullera, per menjar ben calentons. Bé, vull suposar que això és el que es fa a moltes cases, o no?

I ja que he anomenat l’arròs brut, quina no va ser la meva sorpresa quan, setmanes enrere (no sabria dir el dia, crec que va ser dia 22 de gener), els del programa Uep!, com anam?, amb el pobler Toni Crespí Ballador al capdavant, van fer aturada devers es Murtar. I allà que es trobaren amb els amics Monse Alzamora i Sebastià Adrover, un matrimoni que, des del seu racó, contribueix a mantenir viva una part considerable de les nostres tradicions culinàries. I ara no entraré en detalls. Ells dos, a més de fer una demostració de com cosir un camaiot o omplir una sobrassada, ens deixaren admirats, na Montse en concret, cuinant un arròs que semblava voler sortir de la pantalla. Juraria que en vaig sentir l’olor. No hi mancava ni un amén i el seu aspecte final va ser espectacular. Na Montse i en Sebastià deixaren l’estendard de la cuina gabellina ben amunt. Enhorabona a tots dos.

I un altre bot, ben gros, que segurament ocuparà una part considerable no tan sols d’aquest article, sinó de lliuraments futurs. Em referesc a les denominacions d’origen (DO), indicació que assegura la procedència i la qualitat d’un producte (vi, oli, formatge…) elaborat amb unes varietats determinades i segons unes condicions controlades per un consell regulador. En alguna zona concreta fora de les nostres Illes, per exemple en el Priorat, existeix la dita Denominació d’Origen Qualificada (DOQ), amb unes exigències quant a la producció i comercialització encara més estrictes,

A mi m’interessa especialment el tema del vi, però no oblidem que en aquesta comunitat tenim altres DO ben interessants: Oli de Mallorca, fet amb olives de les varietats mallorquina, arbequina i picual; Formatge de Maó, elaborat amb llet de vaca d’aquella illa, salat per immersió i madurat segons la tradició; Oliva de Mallorca, que es presenta verda, verda trencada i negra natural o pansida; Pebre Bord de Mallorca, elaborat a partir de la varietat autòctona tap de cortí, assecat i molt i que, en aquest cas, seria una denominació d’origen protegida (DOP); i encara la Mel d’Eivissa, que produeixen les abelles de la Pitiüsa Major a partir de determinades flors d’aquella terra.

He dit que m’interessa especialment el vi i he d’afegir que el vaig descobrir, com a complement gairebé imprescindible d’un bon àpat, essent ja un adult a punt de casar. D’aleshores ençà, he gaudit de les seves virtuts, fins al punt que, ara mateix, no concebesc un dinar com cal sense el glop de vi corresponent. I dic un glop de vi, perquè aquesta no és una beguda per a espassar la set, sinó per a arrodonir les propietats del menjar, sempre amb mesura. A mi, una botella de vi em dura tota la setmana. Poc i bo.

No cal que digui que la majoria del raïm que es cull arreu del món es dedica precisament a produir vi, i només una tercera part es consumeix com a fruita. Això pot semblar molt, però en realitat la vinya només representa un 0,5% del sòl cultivable del món. El fet és que ha passat una llarga temporada des que els humans van començar a tastar aquesta beguda, l’origen de la qual s’ha de situar en el Neolític, de quan els humans adopten formes sedentàries i, diguem-ho, a sobreexplotar el medi. Res, dos dies, entre 11000 i 9000 anys enrere. Concretant, la primera evidència arqueològica de la presència del vi correspondria a l’any 5400 aC, en un poblat neolític a les muntanyes de Zagros, a la regió on avui es troben Geòrgia, Armènia i l’Iran. Es tracta d’un estri de ceràmica amb un residu que, presumiblement, seria de vi. Ben aviat, el consum d’aquesta beguda es va estendre cap a occident i cap al sud. Hesíode en parla (Els treballs i els dies) en el segle VIII aC, i tant a Grècia i a Roma s’adorava els deus Dionis o Bacus (déu de les vinyes). A Egipte ja coneixien la viticultura al segle XIV aC. El Nou Testament s’hi refereix en distints passatges prou explícits, com el de les  noces de Canà, on va tenir lloc el primer miracle de Jesús, en transformar aigua en vi; i encara més significatiu és el conegut com a Últim Sopar, quan Jesús ofereix vi als deixebles, tot dient “Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats”. Segurament, el cristianisme, a partir del que conten els Evangelis, devia contribuir no poc a divulgar el vi, en tant que element necessari per a la celebració de la missa.

Bé, això del vi dona per molt i molt i, com he dit, hauré de trescar-hi sovint. Mentrestant, agafau sa pella pes mànec i cuinau tan bé com sapigueu. Com millor ho faceu, més en gaudiran els qui tenguin la sort de compartir taula amb  vosaltres.

………..

Darrera hora. IB3 anuncia que el programa “Terra de sabors”, d’aquest dilluns dia 9, serà per ca nostra. Hem pogut saber que els convidats seran Yoli Izquierdo, Xiscu Llissa, Joan Castus i Felip Blancus. Aquest últim serà el cuiner i, segons ens ha dit ell mateix, farà la tradicional llampuga amb pebres, un plat tan nostre. No ens ho podem perdre.

Tots els articles de Jaume Fuster en aquesta secció:

1. El delit de cuinar
2. Parlem de menjar
3. El nostre pa de cada dia
4. Més farina!
5. Sa padrina Pereandreva
6. Mar i muntanya
7. J.R., cuiner i pescador
8. Extremadura son dos: Cáceres y Badajoz
9. Festes del Carme, davantal posat
10. De la carronya al tumbet de rajada
11. Així es guanya un concurs de paelles
12. Cuinera en cap
13. Cas Bombu, l’art de cuinar
14. Arròs amb bacallà
15. Llampuga passada per aigua
16. Felipe Dengra, paraula de professional
17. Ideolecte culinari
18. Aguiat de rap
19. –Ara ve Nadal
20. Feliç Any Nou gastronòmic
21. Any nou, vida vella
22. Disbauxa