Per Miquel Piris

“… l’única solució és construir un parc públic d’habitatges que faci la competència als fons d’inversió que s’ho estan quedant tot: des de l’habitatge a la sanitat.”

Un conductor de bus de Marratxí va enviar una carta * al programa La Ventana de la SER on explicava que, a Mallorca, amb els 4000 euros que guanyen entre ell i la seva parella, paguen hipoteca, cotxes, impostos… I sovint freguen els números vermells. També confessava el seu temor a tornar franquista: “El fill de la gran pxxa de Franco va construir moltíssims habitatges socials. Els meus pares, amb sis fills, en van tenir un. I amb la democràcia, això es va acabar”. Per a ell, l’única solució és construir un parc públic d’habitatges que faci la competència als fons d’inversió que s’ho estan quedant tot: des de l’habitatge a la sanitat. Els polítics, esclaus dels bancs que els condonen els deutes milionaris generats per les campanyes electorals, els han donat un xec en blanc que destrossa la vida a milions de persones, especialment als més joves. Amb un sou, als vuitanta et compraves una casa i una d’estiueig. Als noranta, els bancs van descobrir que les dones havien començat a fer feina i ja es necessitaven “dos sous per comprar un pis. Als dos mil la cosa es va començar a embrutar fins a arribar a l’actualitat: ni amb dos sous hi arribes!

Però hi ha països on l’habitatge no és un problema. A Singapur -un estat amb sis milions d’habitants que l’any 1959 va obtenir la independència-, els pisos no es compren: són públics i es lloguen a noranta-nou anys. En aquest país, un 86% dels desplaçaments es fan en transport públic. Tot obeeix a una planificació orquestrada fa dècades. Aquí, “planificar” deu ser il·legal perquè mai no ho ha fet ningú.

Nova York, París, Amsterdam, Tòquio i Berlín han impulsat lleis per controlar Airbnb i el lloguer vacacional. El Canadà i Nova Zelanda han prohibit la compra d’habitatges a estrangers no residents, per frenar l’especulació immobiliària. A Dinamarca i Finlàndia has de viure al país un mínim, si vols comprar una casa. Entrant a Artà des de Cala Rajada, en poc més de 200 metres, han obert cinc immobiliàries estrangeres i el municipi en té una vintena. I amb aquests negocis a aquest poble li han regalat el terme “slow” (poc a poc) que no se sap si fa referència a la velocitat de caragol amb la que es travessa aquesta vila, s’hi troba aparcament o hi torna el tren. Tenint en compte el que val una casa, el que et claven als restaurants i el sou del cap de la policia municipal d’Artà, l’anglicisme que li pega més és “high”, de “high prices” (preus alts).

La picabaralla entre Sánchez i Prohens pel tema de l’habitatge fa pena i vergonya. El president espanyol ha tret una llei per fer baixar els lloguers i aquests encara han pujat més. I la campanera ha proposat que els locals es puguin convertir en habitatges. Són capaços de qualsevol cosa abans que interferir als sagrats negocis de bancs i fons d’inversió. Per això, probablement, hi ha tant de feixista nou de trinca, perquè no tothom és tan sensat com el conductor de Marratxí. Un altre món és possible, però a Espanya, manenuels que tenen els doblers i els deixen/regalen als principals partits polítics a canvi que els bancs i fons ens puguin robar la feina, la casa, el temps i la vida.

* 

Parlant-ne amb Copilot

Acabat aquest article, he decidit demanar-li a una Intel.ligència Artificial què en pensa. Sembla que encara no l’han advertida de com ha de pensar:

“És una pregunta molt interessant i complexa. La relació entre els bancs i els partits polítics pot tenir implicacions significatives a la governança i les polítiques públiques. Aquí hi ha alguns punts a considerar: 1. **Influència Financera**: Si els bancs ofereixen crèdits als partits polítics i després perdonen aquests crèdits, podria generar una dependència financera. Això podria influir en les decisions polítiques, ja que els partits podrien sentir-se obligats a afavorir els bancs en les seves polítiques¹. 2. **Polítiques d’Habitatge**: Pel que fa a la política d’habitatge, els bancs tenen un interès directe al mercat immobiliari. Si els partits polítics estan influenciats pels bancs, podrien ser menys propensos a implementar polítiques que redueixin els preus de l’habitatge, ja que això podria afectar negativament els bancs que tenen hipoteques i altres préstecs immobiliaris2. 3. **Transparència i Conflicte d’Interessos**: La manca de transparència en aquestes relacions pot portar a conflictes d’interessos, on les decisions polítiques no es prenen en funció del bé comú, sinó per beneficiar certs grups financers³. 4. **Regulació i Supervisió**: És crucial que hi hagi una regulació i supervisió adequades per evitar que aquestes relacions afectin negativament la governança. La independència de les institucions polítiques i financeres és fonamental per assegurar que les polítiques públiques es dissenyin i executin en benefici de la societat en general2. En resum, la influència dels bancs als partits polítics pot tenir un impacte significatiu en la manera com es governa i en les polítiques que s’implementen, incloent-hi les relacionades amb el mercat de l’habitatge”.