En Pep, na Margalida i en Felip a la primera època de Sérpens.

L’any 1985 tres joves “sense feina i que no tenien on caure morts” decidiren arriscar-se i muntar un bar amb un concepte desconegut a Mallorca: Sérpens Oil. Tots tres tenien clar que hi havia mercat local com per dur els tres bars d’autòctons que fins llavors havien triomfat a Cala Rajada a un altre nivell: S’Esclafit, el pioner; es Faralló, decorat amb fullaca per terra; i el Sejubel (acrònim del nom de tres germans: Sebastià, Juanita i Bel), el projecte més seriós dels tres. De tota manera, per fer-se una idea del moment salvatge que es vivia en aquests “pubs antecessor”, al Sejubel un dia qualcú va agafar un pal d’electricitat que els de Gesa estaven instal·lant al poble, en ficaren un extrem dins la xemeneia del bar de tal manera que l’altre extrem, llarg com era, sortia per la porta. Poc a poc, la prova del delicte s’anà consumint i pogueren tancar la porta.

Liderats per empresaris extremadament joves, tots tres eren bars “kamikazes” i duien impresa la data de caducitat. I a tots tres, la música era un dels seus elements fonamentals. Sérpens Oil n’heretà aquella essència.

Els tres creadors de Sérpens Oil veren que hi havia negoci. Amb l’objectiu de congregar tot aquell públic potencial, crearen un espai de trobada amb una decoració espectacular i un ambient que no convidàs a fer segons quins desastres. En aquella època, el Sérpens hauria encaixat perfectament a Barcelona o triomfat com a punt de trobada de la moguda madrilenya. Corrien temps de llibertat, d’assaborir la democràcia des de tot àmbit i perspectiva. A Televisió Espanyola i l’UHF, els dos únics canals als quals s’afegiria ben aviat TV3, no deixaven de repetir-nos que la transició havia estat exemplar i que el Rei havia donat un exemple de valor democràtic durant el cop d’estat del 23 F. Progrés! Tot progressava adequadament. Avui, quaranta anys després, sabem perfectament que un de cada quatre jutges és de l’OPUS DEI que persegueixen a rapers, humoristes, polítics, familiars del president i fiscals; que el rei Juan Carlos és un lladre consagrat i els papers sobre el 23F, un secret inviolable; que els franquistes de PP i Vox s’han tret la careta i continuen lluitant per afavorir als rics i fotre als treballadors amb la complicitat de molts d’ells, els anomenats “fatxapobres”. Però en aquella època, jo estava convençut que tot anava bé, que mai més hi tornaria a haver feixisme i, molt menys, entre els joves. En aquella època, un jove podia voler ser moltes coses: un mod, un punki, un rocker, un heavy, un pijo, un sinistre… però mai un nazi. Al Sérpens hi havia un poquet de tot, de tot manco nazis perquè un feixista en aquell local era impossible que s’hi sentís bé. Amb els anys, arribarien a entrar, però per tancar-lo.

Encara que era un local innovador, per accedir a Sérpens havies de baixar escales, com a la majoria dels locals de nit de Cala Rajada. Baixant aquestes escales, topaves amb un aparador on una senyora grassa automatitzada et rebia amb els seus moviments robòtics i eixordadors, un muntatge artístic de Felip Esteva, un dels tres socis del local. Els robots, tret del cinema i els còmics, ens quedaven lluny. En aquell món dels vuitanta no hi havia Intel·ligències Artificials, ni xarxes, ni plataformes de streaming, ni internet… Ni tan sols se l’esperava. En aquell desert d’interconnectivitat -amb petits oasis com Metrópolis o la Edad de Oro de TVE, Radio 3, la revista de còmics El Víbora o la de música, Rock de Lux-, Sérpens es va convertir en un node de connexió amb el món i la modernitat. En Felip, na Margalida Salor i en Pep Fuster tenien clar que la música era un valor fonamental del pub. En Pep, que seria el que continuaria la singladura en solitari al cap dels anys, va acabar acumulant una col·lecció de milers de vinils que encara conserva. El tràfic d’informació sobre novetats discogràfiques amb els clients era incessant. Ell solia comprar els discs a Palma, però n’hi arribaven de tot arreu, especialment de Londres. En Pep no hi anava personalment, però si qualcú hi viatjava, li feia un bon encàrrec.

Hi havia cançons que havien de sonar per força al Sérpens: era la sàvia que li donava la personalitat, que el feia un pub únic. Hi ha un tipus de música que era Sérpens Oil, que no sonava enlloc més, i que qualsevol client d’aquella època podria identificar. Les tres cançons que venen a continuació, per exemple, tenen la capacitat de teletransportar-te directament a aquell indret ple de joves, fum i bidons industrials de colorins.

“Aquest és el dia

en què la teva vida canviarà.

Aquest és el dia

quan t’adonaràs que estàs de camí.”

The The – This Is the Day

“Ara sé com es va sentir Joana d’Arc

Mentre les flames pujaven al seu nas romà

I el seu Walkman es va començar a fondre

Boca grossa, Boca grossa torna a colpejar

I no tinc dret a ocupar el meu lloc amb la raça humana”

The Smiths – Bigmouth Strikes Again

Estic perdut en un bosc

Tot sol

La noia no hi va ser mai

Sempre és el mateix

Estic corrent cap a res

Una i una altra i una altra i una altra vegada…

A Forest-The Cure

Mentre sonava Aztec Camera, Kortatu, Pixies, The Smiths, Waterboys, The Cure, Siniestro, The Clash, New Order, La Polla Records, Los sencillos… Sérpens Oil hauria encaixat perfectament a Madrid com a bar de referència de la moguda, punt de trobada diari de moderns, gòtics i punkis moderats. Hi venia gent de tot Mallorca, inclosa la llunyana Palma, però només el cap de setmana. Record especialment qualque primavera, quan en Cesc tornava a renovar la decoració i es respiraven efluvis de pintura, avantsala d’un estiu adolescent ple d’aventures de tota mena.

El Sérpens era dels pocs locals que obrien el primer dia de l’any. En aquell jorn, sempre compareixien tres clients fixos: en Colau Pota (que només hi anava aquest dia), en Vicenç Nadal i en Netzer. No hi anava ningú més. Tres clients tots sols, any rere any, per a un bar de molts metres quadrats, molts. En Pep, que més enllà de cercar fer negoci hi trobà una manera de ser feliç i fer feliç a molta gent, amant com a bon mallorquí de la gràcia surreal del que és inútil però divertit, es mantenia fidel a la tradició. Un any, quan l’Oil ja havia transmutat a New Serpens, hi entraren un home i una dona desconeguts. Agafaren les seves begudes i anaren cap al fons del local, on hi havia la taula de billar. Allà, discretament, començaren a jugar amb les bolles i el pal, però no les del billar sinó directament amb les que duien posades de ca seva. La taula també transmutà en llit i el joc en coit. La triada de clients i en Pep no se’n sabien avenir ni tampoc on ficar-se. Des de la distància, respectaren per complet els desitjos de la parella i procuraren no molestar. En acabar, la parella de billaristes pagaren les seves begudes i se n’anaren per on havien vengut. Ni en Pep ni els tres clients de primer d’any, no varen tornar a presenciar aquell espectacle mai més, però l’acte quedà gravat per a sempre a la història no escrita del local.

Que comenceu l’any tan bé o millor que aquells dos visitants anònims del Sérpens.

Miquel Piris