David Triay

Avui matí he anat fins a Na Llòbriga, ja ho sabeu, la caleta de macs que hi ha no gaire enfora de Cala Agulla: passat Cala Moltó (o, com en deim la majoria, es Gulló) hi ha un caminet, mitja hora per dins la marina. No he trobat ningú, el dia era gairebé primaveral, només una boira prima damunt la mar no deixava veure el relleu escàs de Menorca. Mentre caminava, els pensaments anaven d’aquí a allà, com me sol passar.

Després, en arribar a la cala, com que mos encalcen aquestes curolles, he estat pensant d’on devia venir el nom de na Llòbriga, la seva etimologia. A primer cop d’ull, i sense donar-hi més voltes, ho he relacionat amb l’adjectiu llòbreg, llòbrega (amb un tancament vocàlic postaccentual que no deu ser difícil d’explicar), que ja sabem que té el significat d’«obscur, tenebrós, fosc». En tornar a ca nostra, he consultat l’Alcover Moll: no apareix la forma *llòbriga (ni el seu masculí) però sí llòbreg, llòbrega; i, pel que fa a l’etimologia, diu que és incerta: el relaciona amb el castellà lóbrego, que provindria (segons Díez) del llatí lugŭbre, «planyent, molt trist»; tot i així, també recull l’opinió de Meyer-Lübke segons la qual s’ha de considerar un derivat postverbal del verb llatí lucŭbrare «treballar amb llum» (!). A mi em costa relacionar aquesta derivació, si tenim en compte la distància lèxica entre els significats dels dos mots.

Per contrastar, a veure què hi diu en Coromines (ja fa anys que el seu diccionari etimològic es pot consultar en línia). I la cosa canvia completament, el deix en versió original (exabruptes inclosos):

llòbrec, mot que no ha estat mai veritablement català, sinó un calc vergonyant i ben poc recomanable del castellà lóbrego, amb l’excusa del nom del poble Vall-llòbrega, que en realitat sempre s’ha accentuat a la è, i no té res veure amb aquell adjectiu castellà (i estrany a tota altra llengua, fora del portuguès); nom de lloc català de probable origen preromà. Llòbrec és una invenció del malfamat Diccionari de Barbarismes de Careta (1901) i del diccionari valencià d’Escrig, mai usat ni documentat en català abans d’aquestes males fonts; l’adoptà Ruyra, amb la mala excusa del fantàstic nom de lloc: usant-lo per primera vegada en un conte escrit entre 1910 i 1915 (publicat el 1919), en un afortunat passatge: i per obra i gràcia del gran estilista ha estat usat més recentment per alguns escriptors que solen imitar-lo. No fa cap falta: en bon català és tenebrós, de vegades lúgubre o entenebrat. Són falses i insostenibles les etimologies de lugubris i lucubrare que cregueren veure-li alguns romanistes alemanys; seguits pel diccionari Alcover-Moll. L’adjectiu castellà lóbrego, d’origen incert, probablement derivi del llatí lŭbricus «relliscós», que en l’antiguitat també significava «enganyós», «perillós» i «pecaminós», i d’aquí sembla haver passat a «tenebrós» i «trist».

Primera observació: les autoritats de l’acadèmia no han tingut en compte l’opinió d’en Coromines i han inclòs llòbreg al DIEC. Segona: Coromines confirma la meva primera impressió que posava en dubte l’origen en el verb lucubrare. Tercera: finalment, no m’acaba de quedar clar quin deu ser l’origen del nostre topònim, Na Llòbriga: ¿devia ser pres del castellà? o, com el topònim Vall-Llobrega, ¿té un origen preromànic, com diu Coromines? No sé, crec que aquesta última opció no l’hauríem prendre en consideració, ja que (entre altres coses) l’accentuació és diferent en els dos casos.

D’altra banda, tal vegada ens hauria hagut de cridar l’atenció l’element enunciatiu que trobam al principi del topònim, Na. Segons he pogut llegir en un article (Anotacions a la toponomàstica del Migjorn i del Xaloc de Mallorca, a Toponímia, Geografia i Cartografia de Vicenç Rosselló i Verger) és un procediment més o menys habitual per designar un lloc que un patronímic (però també un adjectiu o un adjectiu substantivat o altres formes assimilades) vagi precedit de l’article o de l’enunciatiu En/Na. I, en concret, després d’aquesta forma Na a vegades hi apareixen noms personals i, fins i tot, patronímics familiaritzats (per exemple: Na Felipa, Na Ferrera, Na Gosta, …). Però, en alguns topònims de petit abast, hi trobam sovint malnoms i al·lusions comercials (Na Llarga, Na Conte, Na Xixamunda, Na Molla, Na Serral, …). L’autor, finalment (i ara ve el que he trobat més interessant), precisa que els mariners utilitzen aquesta forma per batejar llocs de la costa en atenció a la morfologia, sobretot: Na Redona, Na Tendra, Na Cocó, Na Dos Vents, Na Seca, Na Plana, …

Per tant, i a tall de conclusió (provisional, evidentment), sembla que la forma del topònim Na Llòbrega fa pensar que sigui una d’aquestes denominacions pròpies de la forma de viure i de parlar de la gent de la mar (aquest enunciatiu femení del començament així ho indicaria). El que queda més obscur és aquesta forma Llòbriga: ¿es deu tractar d’un malnom? ¿Fa referència a alguna característica pròpia del lloc (la foscor dels seus fons o la tenebrositat d’una cova propera) que els mariners i pescadors hi havien observat i que van denominar amb la forma «castellana» lóbrega? ¿Hem de pensar en la corrupció de la forma original d’un nom propi que faci ara impossible saber de qui es tractava?

De moment, i com sovint sol passar, només tenc preguntes.