De Pep a Tsering: un viatge de Cala Rajada a Ítaca

Pep Vives “Pota” cap a l’any 1983.

Fa uns estius que només trepig la seva arena blanca un pic o dos, però quan tenia desset anys, vivia més a Cala Agulla que a ca nostra. Per això aquell dissabte de finals d’octubre -d’aquells octubres que es divorcien de la tardor- vaig poder presenciar un fet insòlit. A la platja més bella del planeta, hi havia vist bestiar de tota casta, però res com allò. Cap al migdia, quatre vaques entraren trotant pels pins de les vegues. Sabien perfectament a què venien, com els milions de persones que l’han visitada des que existeix el turisme. Anaren directes a l’aigua i nadaren una bona estona. Sortiren i desapareixeren per on havien vengut, sense dir ni mu. Com gaudiren, petitones! Jo i la meva amiga no ens ho podíem creure: com deixar de badar la boca davant d’aquell immens regal?

Cap a Panillo!

Tornant al present, dia trenta de gener de 2026, en un cap de setmana que amenaçava nevades fortes, na Vero i jo conduírem tres hores i mitja per anar a conèixer un calarajader que havia viscut una experiència vacuna superior.

Anàvem justos per arribar a l’hora que donaven el dinar a l’alberg. Conduia ella i jo jugava al backgammon, un joc nascut al que avui és l’Iran fa 5000 anys i que vaig conèixer al bar Wikiki de Cala Rajada a l’època de les vaques banyistes. “Mira!” vaig aixecar el cap i a la retina hi entraren una vintena de voltors que s’agrupaven al costat de la carretera voltant el cadàver de qualque animal. Però no som a Àfrica sinó arribant a Panillo, a Osca. En tot cas, la visió és premonitòria perquè la mort serà molt present durant l’eixida.

 

Tsering Dordye enmig d’un ritual. A damunt la taula hi ha un instrument musical del qual parlarem en la segona part d’aquesta història.

El dinar de l’alberg fou vegà, deliciós i barat. Descansàrem una estona i anàrem a fer una sessió de Tai Txi al monestir budista de Panillo, situat a poc més d’un centenar de metres del nostre hostatjament.

En acabar, mentre recollíem les màrfegues i els coixins, entrà el cala rajader que havia vengut a conèixer. Ara li diuen Tsering Dordye i va abillat de monjo budista, però als vuitanta li deien Pep Vives “Pota” i va muntar un dels primers bars per a gent de la vila: Es Faralló. Ens saludàrem breument i s’assegué per començar un dels rituals budistes que dirigeix a diari en aquest monestir on també imparteix classes de ioga.

En iniciar la cerimònia, l’homo que conserva el parlar calarajader intacte, desapareix per complet. La seva veu es transforma adquirint una gravetat sobrenatural. El que ara veim no és en Pep, és Tsering Dordey, el monjo que fa quaranta anys que viu en aquestes muntanyes trescant pels camins de la il·luminació. La seva veu és el far que obri camí seguit per una dotzena de budistes amb la veu i amb instruments de percussió. A cent quaranta quilòmetres de la costa, un corn marí també sona quan ho mana la “partitura” mil·lenària. Tres quarts d’hora de frases en tibetà *, amb un ritme permanent que marquen tambors i el propi Tsering amb platarets i el damarú, un tamboret petitó que fa anar ritmicament amb girs de braó. De tant en tant allibera les mans i, sense aturar de llegir la sadhana -llibret on està imprès el ritual-, realitza una coreografia de mans (mudras) que la resta segueix a l’uníson. Tot està planificat, des de fa un parell de milers d’anys.

 

Vídeo del ritual de Tsering

Abans de muntar Es Faralló, en Pep va ser nin a un poblet de mar on molts dels carrers encara eren d’arena. Vivia a Can Baroi, la caseta del seu padrí situada davant del moll. Anava a escola amb Don Vicenç Nadal on s’ajuntaven nines i nins de diversos cursos. A davall hi havia una cafeteria que tenia un lloro que rebia innumerables visites d’en Pep. I es banyava a la platgeta que ara és un embarcador de ciment. Va créixer i va aprendre a anar amb bicicleta baixant el carrer de Ca Ses Monges, obrint-se el cap, com molts dels que vam aprendre a pedalar abans que existissin els cascs infantils. Obriren el bar Marítim, just damunt la llonja, i hi anaven els pescadors i gent del poble. Als anys setanta, quan ja no era tan nin, ca seva va començar a ser envoltada per bars i restaurants. No li quedà més remei que compartir el seu petit món amb els alemanys que arribaven a carretades i que també es volien regalar els ulls amb aquell petit port deliciós. I també ocuparen la terrassa del Marítim.

En acabar l’institut, volgué ser menescal i se n’anà a viure a Madrid, a ca sa tia. Allà acabà compartint pis amb uns sudanesos —la cosina sortia amb un d’ells— amb qui va fer amistat i un munt de porros. Eren els anys de la Movida i coincidia amb Pedro Almodóvar i companyia pels mateixos bars de moda. En Pep tornà a Cala Rajada amb la “movida” al cos i una habilitat prodigiosa: liar un porro amb cada mà.

Amb aquest esperit, va agafar un local i el convertí en un bar on, sobretot, xerraven mallorquí. La pomada d’Es faralló, feta amb llimones mallorquines, era reconeguda fins i tot pels menorquins que hi acudien. L’altra beguda més consumida era l’absenta. L’artanenc que li venia hi anà un vespre per mirar d’entendre el misteri que s’amagava darrere del barril mensual que en Pep li anava a comprar. S’hi trobà una espècie nova d’establiment, un bar de marxa per a mallorquins. Degué quedà espantat, i això que no va pujar al pis de dalt on en Pep liava els porros de dos en dos o en feia un de molts papers. Una d’aquestes creacions gegantines acabà dins un 600 on s’embarcaren els col·legues per no deixar escapar ni una calada. O damunt d’una balsa, al mig de Cala Agulla, segons compta la llegenda, amb un trípode fet expressament per aguantar el canut.

 

Aquí, amb tota probabilitat, hi havia Es Faralló.

A Es Faralló hi sonaven els B52, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet… Però quan el local tocà el cel va ser la nit que hi actuà un grup basc que aleshores estava molt de moda, “La dama se esconde”. Per a l’ocasió el duet es va pintar les cares i també a la cussa d’en Pep, na Bel. Va ser un concert apoteòsic excepte pels veïnats.

 

Na Bel en una foto de Tomeu Amorós que va acabar convertida en postal voltant pel món.

​​

Si yo pudiera estar esta noche contigo

Una hora más

Si yo pudiera soñar y decirte al oído

Un deseo secreto

Encuéntrame esta noche en la tierra de los sueños

La dama se esconde – La tierra de los sueños

En Pep i na Bel. 

 

Li tancaren el local diverses vegades. Per renou, però també per muntar una exposició titulada “Jesús boixa porcs”. La provocació era una part del joc, sí, però també hi havia reflexió. Com quan ompliren Es Faralló de branques de pi, fullaca, pinyes, qualque tronc i poemes del poeta grec Cavafy. Un ca hi entrà, pixà un tronc de pi i se’n tornà per on havia vengut. L’exposició ja havia valgut la pena.

Quan emprenguis el viatge cap a Ítaca,
demana que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

Que siguin moltes les matinades d’estiu
en què, amb plaer i alegria,
entris en ports que els teus ulls ignoraven.

Ítaka-Constantine P. Cavafy

El vaixell que faria partir en Pep de Cala Rajada va ser el ioga. Aquella pràctica que havia iniciat amb en Carrió de Sa Font de sa Cala el posà en contacte amb el budisme. L’any 1986 li arribaren noves que s’estava construint un nou temple a Osca. Va decidir deixar enrere l’alcohol, la maria, les bauxes i “la movida”. Ja en tenia prou de fer desastres i necessitava posar ordre a la seva vida. Emprengué el camí i posà les primeres pedres del temple on ara imparteix classes de ioga i practica els rituals budistes. Quan posava aquells maons, en realitat s’estava reconstruint ell mateix, una nova persona, la que és avui. És clar que enyorà de Cala Rajada i les sopes i els amics. Però també inicià un camí que el dugué a ports de bellesa insospitada.

El duet donostiarra a “La tierra de los sueños” per ventura parlava d’aquelles nits que vols que durin per sempre. O del desig de trobar a la persona estimada en despertar després d’haver-la somniat. En mirar cap el passat comproves com molts records també semblen haver estat somniats.

Estic segur que en Pep, en recordar les estades d’ermità que va fer de jove a una cova de s’Arenalet d’Aubarca -ja li trobava el gust a la soledat i la introspecció, com si fos una crida-, la seva memòria també fa equilibris en el llindar de la realitat. Especialment aquell dia, tal volta d’un octubre divorciat, en què prenia el sol després d’un bany i se li acostà una vaca. Sense demanar-li permís, li llepà l’espatlla. Ella se’n dugué la saladina i ell, un record inesborrable. A mi també em passa, pens en les vaques immerses entre maragdes a Cala Agulla i no sé si varen ser elles les que em somniaren a mi.

*“Es ritual en es budisme tibetà o Vajrayana, no és només una cerimònia religiosa, és una tècnica espiritual dissenyada per transformar sa ment ordinària en sa ment d’un Buda. A diferència d’altres branques d’es budisme que estan enfocades a sa meditació silenciosa, es budisme tibetà és summament sensorial i simbòlic.

Un ritual tibetà opera amb es principi d’involucrar cos, paraula i ment d’es practicant simultàniament, gestos sagrats amb ses mans que representen segells d’energia, recitació de síl·labes sagrades, com el famós Om Mani Padme Hum.

A més, es practicant es visualitza com un yidam, mandales complexos o llums que entren i surten des cos. No es resa a un déu extern, sinó que hom es visualitza con sa divinitat per adoptar ses seves qualitats, com  per exemple, sa compassió, saviesa, etc.

Es significat més profund no és una adoració cega, sinó més aviat una alquímia interna. Es tibetans veuen es ritual com una drecera cap a sa il·luminació.

Molts de rituals inclouen figures d’aspecte terrible com se que vareu assistir. Això significa que cap energia es malbarata. Fins i tot sa ràbia i sa por poden ser transformades amb energia espiritual mitjançant es ritual, en lloc de ser reprimides. S’aparença aterridora serveix per espantar sa fixació damunt el que deim es ‘subjecte no sa persona. S’ego és tossut, i de vegades es necessita una força espiritual més forta per rompre es hàbits mentals destructius.

S’energia de sa ràbia té una qualitat de claredat i enfocament. Es ritual cerca extreure aquesta claredat i descartar es desig de fer mal.”

En Pep, na Lupita i un servidor a Panillo. 

 

 

Miquel Piris